diumenge, 30 de novembre de 2008

RIBELLES: RETRAT DE CARNET D’UN POETA (I)

(Josep Maria Ribelles al café-bar Django's. Fotografia: Vicent Salvador)

Una vesprada de la tardor de l’any 1983 em va vindre a visitar un vell amic amb el qual tinc en comú la passió per la lletra impresa, la història i la intrahistòria local, Germán Vigo. Sota el braç duia una revista literària, Zarza rosa. L’havia descoberta en una de les seues incursions per les llibreries del centre de València. En fullejar-la, la seua sorpresa fou majúscula en veure que, junt amb autors de la talla de Luis Antonio de Villena, es trobava un conveí nostre, Josep Maria Ribelles.
Llegírem àvidament la nota biogràfica, els poemes, i miràrem les fotografies on apareixia al costat de Vicente Aleixandre, César Simón, Pedro J. de la Peña, Guillermo Carnero, Jenaro Talens, Francisco Brines. Intercanviàrem opinions sobre el personatge i els seus versos. En nombroses ocasions ens l’havíem trobat pels carrers del poble quan anava a fer la compra, quan s’adreçava a alguna cafeteria o baixava del tren en la vella estació, en les escales de la qual nosaltres, amb tretze i catorze anys, passàvem les hores xarrant fins a altes hores de la matinada.
Afilant les arestes de la memòria recorde que abans ja n’havia tingut alguna notícia. Fent el darrer curs de l’EGB a les escoles noves de Puçol, que duien el nom de Juan Hervás, un bisbe nascut en el meu carrer, el mestre, don Agustín, un home menut, alopècic, simpàtic i amb una gran vitalitat, al qual li agradava jugar al frontó amb els seus alumnes en el temps d’esplai, un dia ens parlà de Ribelles, de la seua intel·ligència, de les seues llargues converses i de les partides d’escacs que jugaven en el desaparegut bar Roig.
Durant un temps aquest bar fou el punt de trobada dels progres de la localitat. Ribelles en fou habitual, com també ho va ser del pub Don Carlo, on va cantar en alguna ocasió, o de la cafeteria Superestar i de l’Horus.
Quan don Agustín ens parlà de Ribelles ningú no va saber situar el personatge, amb aquest cognom hi ha un bon grapat de veïns a Puçol. La meua curiositat per saber qui era va acabar en sorpresa en descobrir que es tractava de Josep Maria Ribelles Llobat, la família del qual eren coneguts amb el malnom dels Petresans.
Josep Maria era un home prim i d’estatura mitjana. Bru de pell, cabells negres, curts i pentinats cap enrere, ben afaitat, celles cuidades, lleugerament maquillat, les mans plenes d’anells amb un significat presumiblement esotèric. Tenia un perfil clàssic, marcat per una front esclarida, la papada i un nas llarg i prim. De vegades era elegant en el vestir, altres amb una propensió a usar sabates de plataforma, camises de colls llargs i xandall.
Intel·ligent, individualista, mordaç, melòman, glamurós, amant de la bona conversa, partidari de la tertúlia, hedonista, defensor de la bellesa i la joventut. Culturalment, un afrancesat.
La vida i la poètica de Ribelles giren al voltant del concepte del jo.
Crea un món on la simbologia és la clau per a entrar-hi. Molts d’aquests símbols els recull de diverses mitologies. N’era un profund coneixedor.
La seua obra abraça més de trenta anys de producció literària i es divideix en diferents etapes. Encara que algú s’ha sentit temptat a enquadrar-lo dins de l’òrbita de la generació dels novísimos, ell va anar per lliure, fou realment un out-sider.
La seua poesia tendeix a l’hermetisme, encara que com a ciutadà d’un segle tan tortuós com ha estat el xx també ha sucumbit a la temptació de la poesia política.
Per a ell la figura del poeta es compara a la d’un hermeneuta, un ésser tocat per una estranya i fascinant sensibilitat per a captar els sentiments, les emocions, la força de la bellesa. Era de l’opinió que tot el que tenia a veure amb el poeta havia de tindre el seu segell, i per tant una forma indestriable del seu univers.
Tenia una certa predilecció pels poetes maudits i li agradava considerar-se’n. Segons ens explica Pedro Gandía en un article publicat el desembre del 1999 en Papel Literario: «Ribelles decía que el maldito es aquel que sabe la verdad y la dice. Y que la verdad es un barril de dinamita».
Llegint la seua obra podem resseguir el rastre dels autors que més l’han influenciat: Juan Ramón Jiménez, Luis Cernuda, Mallarmeé, Valéry, Rilke, Trakl...