.jpg)
Escric perquè abans he estat lector. Un lector voraç i indiscriminat que ha consumit milers de pàgines i un poc de la seua vista, encara a hores d’ara de caçador de personatges i d’instants. Però, a més, he estat un atent oient de contalles, la meua àvia em va aviciar en aquest fabulós plaer, de petit dormia amb ella i per la nit, abans que ens agafara la son, em contava anècdotes de la família i del poble. Ah!, m’oblidava, també sóc un tafaner de mena.
No sóc especialista en res en concret. No sóc un contista, encara que en sé molt de romanços. La imaginació de vegades em vessa com una gotera impenitent en un dia de tempesta i va tacant amb tinta el blanc maculat d’un paper de doble ús (escric sobre paper ja gastat). De vegades em demana un poema, altres una novel·la, un conte, i sovint quatre línies d’allò que es troba en la frontera de tots els gèneres. No busque sinó que em busca, i si em busca em troba malgrat que aparega al lloc més imprevist i a l’hora més intempestiva. Sovint l’esquema d’un conte em visita en capgirar una escena. En altres ocasions ho fa amb un simple joc de paraules, o amb l’ansietat que em provoca una lectura. Per bé que el desig de memòria que impregna els altres gèneres que conree, poesia i novel·la, també és una excusa per al conte. El desig de memòria com una recreació d’una realitat viscuda, o que t’ha arribat a través de les vivències d’un altre, que també és una altra manera de viure-la, i que al cap i a la fi no és sinó una traïció a la veritat. Quan apareix m’agrada aplicar-li els electrodes dels subgèneres, utilitzar aquests per a vestir la narració amb cognoms.
El conte és una lluita, una lluita d’interessos, i una lluita de l’escriptor contra ell mateix i les seues mancances. Pareix fàcil véncer-lo, ja que estirant el braç pots abastar tot el seu cos; així i tot la seua brevetat es pot transformar en un drac de set caps que l’acabe convertint en una simple anècdota o un acudit inefable. Considere que el conte ha de ser breu ( no s’ha d’estirar com una goma) i ha de tindre la força del mur d’un embassament per aguantar la contenció d’eixa brevetat, així com l’impuls que genera per a donar-li un colp intel·ligent a la ment del lector.
Un llibre de contes sempre és un balafiament d’imaginació, malgrat la continència en el continent de cada narració. També ha de ser un joc perfecte d’equilibris, qualsevol de les peces que el conformen pot fer-lo trontollar. Un encaix massa exhaustiu el pot convertir en una novel·la fragmentada.
Hi ha novel·les que són contes sotmesos a un allargament en el poltre de tortura de les bases d’un certamen o la dictadura de l’edició. I hi ha contes que no són més que sinopsis de novel·les.
En parlar de mi vos diré que sóc generós, els meus amics i saludats ho saben, també estan assabentats alguns enemics que se n’aprofiten, i malgaste paraules si la història m’ho demana malgrat totes les tiranies.
No sóc especialista en res en concret. No sóc un contista, encara que en sé molt de romanços. La imaginació de vegades em vessa com una gotera impenitent en un dia de tempesta i va tacant amb tinta el blanc maculat d’un paper de doble ús (escric sobre paper ja gastat). De vegades em demana un poema, altres una novel·la, un conte, i sovint quatre línies d’allò que es troba en la frontera de tots els gèneres. No busque sinó que em busca, i si em busca em troba malgrat que aparega al lloc més imprevist i a l’hora més intempestiva. Sovint l’esquema d’un conte em visita en capgirar una escena. En altres ocasions ho fa amb un simple joc de paraules, o amb l’ansietat que em provoca una lectura. Per bé que el desig de memòria que impregna els altres gèneres que conree, poesia i novel·la, també és una excusa per al conte. El desig de memòria com una recreació d’una realitat viscuda, o que t’ha arribat a través de les vivències d’un altre, que també és una altra manera de viure-la, i que al cap i a la fi no és sinó una traïció a la veritat. Quan apareix m’agrada aplicar-li els electrodes dels subgèneres, utilitzar aquests per a vestir la narració amb cognoms.
El conte és una lluita, una lluita d’interessos, i una lluita de l’escriptor contra ell mateix i les seues mancances. Pareix fàcil véncer-lo, ja que estirant el braç pots abastar tot el seu cos; així i tot la seua brevetat es pot transformar en un drac de set caps que l’acabe convertint en una simple anècdota o un acudit inefable. Considere que el conte ha de ser breu ( no s’ha d’estirar com una goma) i ha de tindre la força del mur d’un embassament per aguantar la contenció d’eixa brevetat, així com l’impuls que genera per a donar-li un colp intel·ligent a la ment del lector.
Un llibre de contes sempre és un balafiament d’imaginació, malgrat la continència en el continent de cada narració. També ha de ser un joc perfecte d’equilibris, qualsevol de les peces que el conformen pot fer-lo trontollar. Un encaix massa exhaustiu el pot convertir en una novel·la fragmentada.
Hi ha novel·les que són contes sotmesos a un allargament en el poltre de tortura de les bases d’un certamen o la dictadura de l’edició. I hi ha contes que no són més que sinopsis de novel·les.
En parlar de mi vos diré que sóc generós, els meus amics i saludats ho saben, també estan assabentats alguns enemics que se n’aprofiten, i malgaste paraules si la història m’ho demana malgrat totes les tiranies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada