Diu el meu estimat Josep Pla en el llibre Direcció a Lisboa: “Sovint de la poesia al llit no hi ha gaire distància” i molts pensaran que el llit al qual ens pot dur la poesia és aquell on el plaer carnal ens fa albirar el paradís inabastable habitat pel goig i la felicitat. Però el llit és més. És l’espai on païm el dolor, on es recuperem o macerem la malaltia del cos i la de l’ànima, és la cruïlla on es trobem amb la mort, amb els somnis, amb els malsons, l’amor i el desamor. On es els cossos s’ajunten amb violència o tendresa. Entre els seus llençols, que ens acotxen i ens protegeixen de l’agressió del fred i dels insectes, se’ns escapa el temps i anem envellint quasibé sense adonar-nos-en. No és que hi haja distància de la poesia al llit, sinó que el llit o en el llit són gran part dels temes universals de la literatura, i com no podia ser d’una altra manera també els del poeta i cantautor Rafael Estrada, en l’obra del qual paraules com somni, temps, amor o tendresa són constantment presents.
La reminiscència, en la seua primera accepció, és el record d’una cosa quasi oblidada, en la seua segona és una cosa que roman com a record d’una altra. Les reminiscències de Rafael Estrada sovint són engrunes d’instants en els quals l’autor va assaborir una joia, sempre efímera, però el seu gust i la seua textura han restat imperibles en la seua memòria per a després rescatar-los i oferir-los al lector en forma de petits artefactes literaris.
Però anem a pams. El poemari, que no el llibre, està dividit o organitzat en tres parts: Secrets de l’ànima, Colors del somni i Sóc el que visc. Tres parts d’extensió irregular i ascendent. Primer vaig fer aquesta lectura, la que em proposa el seu autor, però després n’he fet la meua seguint un altre ordre en la lectura dels poemes. Perquè la poesia ha de deixar oberta la porta a les diferents interpretacions que puguen fer-ne els lectors. Més que afirmar o obligar, ha de proposar i suggerir.
Rafael Estrada, en la pàgina trenta-quatre, fa una declaració de principis que m’obliga a començar per ací, una declaració que guardant les distàncies d’alguna manera m’ha recordat la de la poeta Maria Mercè Marçal: A l’atzar agraeixo tres dons: / haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. / i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
Per la seua part, els versos d’Estrada diuen: Jo tinc una pàtria: / el meu cervell ,/ el meu cor, / els meus ulls, / la meua llengua / i el meu cant... / i el meu cos que madura en silenci.
No són aquestes paraules vanes, ja que ens parlen de la raó, la capacitat d’estimar, la realitat, una llengua per la qual cada dia lluitem per preservar i garantir-li un futur, la passió per la creativitat musical, i finalment s’hi reconeix un cos amb totes les seues misèries i grandeses, la seua fragilitat, la seua finitud, un cos entre altres cossos.
En la pàgina trenta-dos hi ha una altra declaració, aquesta sobre el fet d’escriure: Escric per reconèixer-me, / per fer de l’ànima un cos / que vull sincer i sencer / amb les paraules que trafique”. Més endavant continua: “Sóc només allò que he donat”, que em recorda el poeta Jorge Richmamm quan afirma: “No som allò que produïm, sinó allò que regalem”. Les dues frases ens parlen de persones generoses i solidàries.
Des de les primeres estrofes que obrin el llibre hi ha una gran preocupació del poeta pel temps, pel pas del temps i els enderrocs i les desfetes que va deixant, també per la memòria com a antídot contra l’oblit implacable, la memòria com a part d’una esperança d’on hem de pouar l’energia necessària per a enfrontar-nos a la vida. La vida li importa al poeta, però no només la seua, sinó la de tots i cadascun dels éssers humans. Reivindica el passat i ens diu que és il·lusió, per haver-lo viscut, però al mateix temps ens demana que no ens hi quedem encantats i reivindica el present i sobretot el futur. (En aquest primera part del poemari, la més curta, he tingut la sensació que el poeta no s’adreça a un vosaltres abstracte, sinó que ho fa a un tu molt concret, ja ho explicarà si vol).
El temps, torne a repetir, tan present en la seua obra, amb una familiaritat que em sobta, acaba sent anomenat pel poeta com a guardià de la memòria: Recorda que el temps sap de tu.
En la segona part les reminiscències d’amor són petits flaixos que descriuen un moment, una escena i fins i tot un paisatge rural o urbà com a escenari per a la tendresa dels dos amants. En aquest apartat, en el darrer poema, hi ha un vers en el qual Estrada diu: i no em vull nostàlgic, nostàlgic i a més enyoradís. Parafrasejant Josep Pla, diré que Rafael Estrada és una persona que s’enyora. En la pàgina vint-i-tres hi ha un poema que jo considere com una de les petites gemmes que oculta en els seus calaixos aquest joier: Vine que et portaré / allà on la llum / abraça colors de somni / i emmarca la claredat dels cims / i horitzons de mar!
Sóc el que visc, afirma amb contundència, però és allò que ha viscut, i ara parafrasejant l’Estellés també el record d’allò que no ha viscut, però ha anhelat i ha lluitat i lluita encara per aconseguir-ho, perquè Estrada és un home d’utopies, de somnis, un lluitador de l’esperança i un gran amant de la llibertat personal i col·lectiva.
I a la fi se’ns presenta de nou el temps que ha obert aquest poemari. I ho fa amb una afirmació rotunda: estem destinats a la mort i a l’oblit. L’ésser humà és l’únic ésser viu que és conscient de la fi, i fins i tot dels diversos cognoms del temps. La fi la veiem com un viatge cap a l’oblit, així i tot mai no ho hem acabat de pair i lluitem en contra. Una de les grans armes que tenim per a deixar una lleu petjada de nosaltres en el futur és l’art i dins de l’art la música i la literatura. La lluita d’Estrada és amb el temps i contra aquest l’esperança en la paraula que constituirà memòria, però també poesia.
El llibre es completa amb un cedé amb quatre cançons, dues de lletres pròpies (Fum i Al port dels somnis) i les altres dues amb lletres de Miquel Martí i Pol (Parlem de tu) i meua (Festejaren la sort).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada