BATECS DE VIDA

 

Enregistrat a RC-Estudio de la ciutat de Xàtiva durant els quatre primers mesos del 2022, el cantautor de Castelló de la Ribera Rafael Estrada ens oferix una nova col·lecció de cançons sota el títol de Batecs de vida.

Un total d’onze temes, la producció i els arranjaments dels quals han estat a càrrec de Pau Chafer, un músic i productor experimentat que a més col·labora en el disc tocant diversos instruments, com ara el piano, l’acordió, el baix, l’ukulele o la programació de bateria. Junt amb Pau, el trompeta Carlos Benetó, el violoncel·lista Frank Moral i, a les guitarres acústica i elèctrica, Òscar Vila.

Trobem en el disc dos temes adaptats, La rosa de Tralee, sobre una cançó tradicional irlandesa del segle xix, en què l’acompanya als cors Sarah Rope, i Visió, una adaptació de la cançó Vision del músic britànic Peter Hammill. Un músic pel qual Rafael Estrada sent una vertadera passió. A més, trobem poemes musicats de Vicent Andrés Estellés, Foc, amb el qual obri el disc, i El nostre país, un himne que el tanca; de Marc Granell No hi ha i Ets; de Miquel Martí i Pol, Cançó; i de Gerard Vergés, Maig d’amor. La resta són temes propis.

Rafael Estrada és un home amb una sòlida formació musical, amb un gran coneixement de la música popular i amb interessos amplis que van des de la cançó d’autor, en especial dels membres més destacats d’Els Setze Jutges, Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, fins al pop i el rock de tots els temps i el blues. La seua és una veu personal, potent, harmoniosa. Vocalitza perfectament mentre canta, reproduint el poema sense cap pausa ni accent fora de lloc.

En aquest treball l’acompanya el rapsode Eduard Benetó, amb un timbre de veu trencadís que dota les seues interpretacions d’una força especial.

És un disc sonorament eclèctic. Som en un temps eclèctic a pesar de les falses visions que projecten tants i tants cretins, el mestissatge és la norma. Música tradicional de l’illa esmaragda, pop-rock, blues i cançó d’autor en el sentit més ampli del terme. I parlant de blues, m’ha agradat d’allò més Blues íntim, una interpretació que s’allunya del seu registre habitual i que compartix amb Eduard Benetó.

Un cant a la vida, vida que és música i és poesia, és llibertat i/o ànsia de llibertat i una llarga galeria de petites i grans emocions, i sobretot és amor i l’altra cara d’aquesta moneda, el desamor que no l’odi. És el ritme que marquen la bateria i el contrabaix, l’accent final en cada vers, el batec del nostre cor que proveïx de vida el nostre cos. Són els sentiments que ens mouen i ens commouen.

Hi ha en les cançons de Rafael Estrada la saviesa de l’home que ha viscut, la sensibilitat del poeta i del lector de poesia, la sinceritat de l’individu honest, generós i exigent amb el seu treball. És el músic que trenca el silenci de la nit estrellada i que canta per a ell i per a qui el vulga escoltar, i ho fa sense vel·leïtats de vedet ni disfresses d’estrella del rock.

 

EL CRIT DE LES ARRELS

 

Edicions del Sud, una editorial radicada a Piles (la Safor), ha publicat amb un pròleg de Tobies Grimaltos el nou llibre de poesia del cantautor de Castelló de la Ribera Rafael Estrada Puertos, El crit de les arrels. Un recull de poemes de vers lliure i d’un marcat realisme intimista, a pesar que, d’alguna manera, el títol ens pot fer pensar en una temàtica identitària de caràcter nacional. No és el cas.

Les arrels de les quals ens parla Rafael Estrada són aquelles a les què ens subjectem amb tossudesa a la vida i que ens nodrixen de bellesa, d’esperances i d’il·lusions. Unes arrels que quan un individu, com ara el mateix poeta, ha traspassat el llindar d’una certa edat que ens acosta a la senectut i al crepuscle, necessita que siguen fortes, sanes i ben fermades en la terra, per tal de continuar suportant amb enteresa els colps baixos que rebrem sense pietat tard o d’hora.

Rafael Estrada Puertos és un home que compartix amb mi, i supose que amb molta més gent, diverses passions: la música, la literatura i fer camí sense altre objectiu que el de retrobar-se en el paisatge, buscar les claus de l’existència i mantindre una conversa oberta amb la memòria, fent inventari de deures i havers.

Caminem, però no coincidisc amb el poeta quan diu «lleuger d’equipatge», tot el contrari: caminem i portem la motxilla plena de vivències. Sense aquest bagatge, que també són les nostres lectures, les cançons que hem escoltat, el transcórrer d’altres vides de les quals hem estat espectadors..., no seríem res. Estrada es reconeix en el paisatge dissenyat en part per la mà de l’ésser humà, i que no és només mineral, terra i aigua, sinó vegetal i animal. El paisatge que comença quan acaben els carrers del seu poble. Un paisatge de tarongers, caquiers, figueres, oliveres, moreres i palmeres solitàries, arbres arrelats a la terra, l’espai que habitem i que ens alimenta físicament i espiritualment. L’autor se sent un home-arbre amb arrels en els peus, que són producte d’un gran desig de viure i d’entendre i comprendre la pròpia existència.

Camina i sent que el paisatge al llarg de la seua vida li ha modelat la mirada, el pensament, i li ha creat un clar sentit de pertinència. Camina en silenci, escolta el cant dels ocells, el raucar de les granotes, el zumzeig dels insectes, la remor de la brisa entre les fulles dels arbres, la terra li parla a través de tots ells, aleshores el diàleg es convertix en poema, en lletra de cançó, en crit tel·lúric que ve de les arrels pregones i que no és sinó una traducció sonora del seu amor constant, permanent, lliure per la vida.

SOL DE MITJANIT

Rafael Estrada encapçala el que és el seu sisé llibre de poesia amb un oxímoron, Sol de mitjanit (Edicions del Sud, Piles, 2019). És clar que l’estrella de què ens parla, vull dir aquell (o aquells) que en l’hora fosca, quan la por i la inseguretat ens fa sentir dèbils i fràgils, li dona calor i li il·lumina el pedregós camí diari no és al firmament, sinó al seu costat.

De colp i volta, «una trucada freda, llunyana i plena de vaguetats» convertix el nostre autor i protagonista, després de tres dècades dedicades a l’ensenyament en el mateix centre escolar concertat i a uns pocs anys de la jubilació, en un número més en les llistes de l’atur, «un regust amarg em travessa la pell del record, m’aclapara i em trenca el cor». Ens ho conta d’una manera directa, amarga, en l’única prosa que trobem en el llibre. A l’autor no li resta altra opció que assumir-ho i passar pàgina, però per a poder-ho fer necessita l’ajuda de l’amor i de l’amistat. Entre els seus millors amics hi ha la música i els llibres, «que em commouen i em reconforten». Dos amics i dues passions que en Rafael Estrada convergixen, ja que a més de poeta és cantautor.

Sol de mitjanit, que ha estat prologat per l’escriptor Josep Manel Vidal, és un llibre que està ple, fins i tot m’atreviria a dir que sobrecarregat, de cites, de cançons i poètiques. La qual cosa ens parla de les seues influències musicals i literàries.

Al llarg dels quaranta poemes que conformen el volum trobem alguna lletra de cançó com ara Lo spettacolo d’arte varia i algun homenatge com ara el que li fa a un dels poetes que més l’ha influenciat i que situa Estrada en l’òrbita del realisme intimista, Miquel Martí i Pol, Per l’àmbit de tots els àmbits.

Entre línies trobem un individu que en soledat ix cada dia a pensar, a convocar la memòria per tal de trobar o retrobar el seu camí. Un home que ha viscut i que veu com el rostre se li ha omplit d’arrugues que li solquen la pell i com el padró de les absències augmenta. Se sap efímer, però no per això perd la fe, la seguretat i la llum amb la qual projectar en la foscor del camí els seus somnis i il·lusions.

Sol de mitjanit és un cant a l’esperança, a l’amor i a l’amistat, però també d’agraïment a tots els qui són al nostre costat quan realment fan falta. Un quadern de bitàcola on enumera els esculls dels enganys i els desenganys, dels dubtes i de les certeses que s’ha anat trobant en els darrers temps de la seua navegació.

Un llibre per a evocar i traure forces per a continuar el combat diari a pesar dels colps rebuts.

CEL IMMENS

Els darrers anys el cantautor Rafael Estrada ens ha anat oferint el seu treball musical en petites dosis. Ho fa a través de cedés de quatre, cinc o sis cançons que per una banda ens deixen un bon tast en la boca, però per una altra tenim la sensació d’haver-nos quedat amb ganes de més.

Tres anys després del seu anterior treball, Poesons, amb el qual va comptar amb la col·laboració especial de Josep Gimeno el Botifarra, Andreu Valor i Josep Nadal (La Gossa Sorda), publica un nou treball discogràfic, Cel immens.

Una vegada més, el cantautor de Castelló de la Ribera ha deixat en mans del músic i productor Pau Cháfer els arranjaments musicals, la producció i la mescla. Al capdavant d’una banda formada per Edu Olmedo a la bateria, José García a la guitarra elèctrica, Vicent Cháfer a les bandúrries, Alfred Escalera al clarinet, Carles Escalera al clarinet baix, Emili Someño a la dolçaina, trobem també Pau Cháfer, a càrrec del baix, el piano i l’acordió.

Rafa Estrada ha comptat en dos cançons amb la col·laboració de dos rapsodes, l’escriptor Josep Manel Vidal i Eduardo Benetó.

En Cel immens ens oferix sis temes entre els quals hi ha una versió impecable de Jo sé de Lluís Llach, un cantant i compositor que l’ha influenciat vigorosament, dues cançons pròpies, Cel immens, que dóna nom al disc, i Cronos, així com tres poemes que ha musicat d’autors diversos. El tràgic i clarivident poema de Cesare Pavese Vindrà la mort i tindrà els teus ulls, el poema existencialista Sovint de Joan Vinyoli i el cant entranyable i plàcid a una comunitat humana petita on es respira una veritat autèntica Carrícola, del filòsof i escriptor Tobies Grimaltos.

El disc, a pesar de la seua curta extensió, està dins de la línia a què ens té acostumats Rafael Estrada, un croonerque es mou a gust acostant-se a diversos gèneres musicals, com ara la cançó d’autor, el folk, el pop-rock, etc., per atrapar-los i marcar-los a foc amb el seu estil personal. Aquest és un disc sonorament obert i eclèctic, amb melodies íntimes i càlides que es troben sobre la fina línia on s’ajunten la balada pop i el jazz clàssic fins a himnes modestos populars sense estridències pomposes de trompeteria, plats i timbals.

Marcant el camí sobre un magnífic i sòlid paviment musical, hi ha  la veu i la sensibilitat de Rafael Estrada, un músic i compositor honest i humil, un obrer de la guitarra i la ploma, que també és un gran lector i un bon poeta.

Per a la promoció d’aquest nou treball, Rafael Estrada ha publicat un vídeo realitzat i produït per Maria Estrada, la qual s’ha encarregat també del disseny i la maquetació del disc. El vídeo és tan entranyable com la mateixa cançó, Carrícola, i capta a la perfecció el seu missatge, però crec (i que em perdone Rafa a qui tinc en alta estima) que no informa correctament del que ens trobarem en Cel immens, ja que aquest, és un tema que s’allunya del to i també en part del so general del disc. Un to en el qual el cantant de Castelló de la Ribera ens oferix una veu dúctil, masculina i ben modulada, que sap enfrontar-se amb determinació i calidesa a diversos registres. Una veu per a dir-nos poemes en els quals, des de l’experiència personal dels seus autors, ens parla de la vida, del pas del temps, de la mort i de la incertesa constant del viure.

Una veu que sap combinar perfectament amb la dels dos rapsodes, dotant les cançons d’un element nou que les reforçen alhora que les embellixen.

Cel immens és un disc que, emprant paraules del mateix Estrada, dibuixa melodies que aconseguixen fascinar-nos i seduir-nos.

ELS POESONS DE RAFAEL ESTRADA

En la persona del riberenc Rafael Estrada Puertos confluïxen tres grans passions, la docència, la música i la poesia. La relació del nostre protagonista amb les dues darreres és, per dir-ho d’alguna manera, bilateral i intensa, com a receptor entés (oient i lector) i com a creador. Estrada, en el seu darrer treball discogràfic, Poesons, un cedé amb cinc cançons que acompanya el seu llibre de poesia Ombres de memòria incerta, trau a la superfície aquests tres grans interessos personals per a oferir-nos un treball ric en sonoritats, eclèctic i amb grans dosis de lirisme. De les cinc cançons que el conformen, quatre són poemes d’autors com ara Vicent Andrés Estellés, Marc Granell i Josep Manel Vidal, aquest últim també ha col·laborat en el disc amb la seua veu de rapsode experimentat en la cançó Metamorfosi.

En Poesons hi ha dos temes dedicats als més menuts i on aquests prenen protagonisme a través dels cors, concretament en la nova versió de Moreneta del meu cor i en l’abans esmentada Metamorfosi, on la veu dels infants juga amb la veu del rapsode, la del mateix Estrada i un cor de veu femenines, conformat per Lina Reig, Mònica Salvador i Àngels Vidal, solista del grup Barbaritats.

Els disc s’enceta amb La paraula esperança, un tema magníficament interpretat a duet amb el cantautor de Cocentaina Andreu Valor, una de les veus que participen en el darrer tall del disc Seràs el rent, junt a Josep Gimeno “Botifarra” i Josep Nadal de La Gossa Sorda.

També hi ha un cant per al combat, Un dia tornaràs allà on deixares de ser, amb uns arranjaments i un tractament musical allunyats del so més clàssic de l’anomenada cançó protesta i més pròxims a la música d’arrel negra anglosaxona.

Els arranjaments i la direcció musical han estat a càrrec de l’experimentat Pau Chafer, que també toca els teclats. La producció i el so del disc són bons. Un disc que ens parla de les diverses vessants i afectes d’un home amb una veu sòlida i potent, amb una gran sensibilitat. 

Un home que, seguint el solc dels seus estimats Joan Manuel Serrat i Paco Muñoz, hauria d’oferir-nos de tant en tant algun espectacle, algun treball discogràfic pensat per als infants, estic segur que ho faria molt bé, té capacitat i sensibilitat de sobres.

Un dels grans defectes de Poesons és que a l’oient se li fa curt.

MAIG, UN TEMPS TAMBÉ PER A LA CANÇÓ

Per a un home com Rafael Estrada, veterà en mil batalles polítiques i culturals, el mes de maig té un significat que va més enllà de la plenitud lluminosa de la primavera. Maig és el símbol de la revolta contra l’immobilisme social i l’encarcarament de les idees, és el crit contra l’opressió d’un sistema en què la mesura és el benefici econòmic; maig és el somni d’una altra societat possible, és el temps on habita la utopia que ens mou, però també maig és quan esclata la passió de l’amor i on la relació amb les forces de la natura és més intensa. Així que, quan el poeta i cantant Rafael Estrada bateja el seu tercer treball discogràfic com a Maig, els aficionats a la música sabem abans d’escoltar-lo que ens trobarem amb cançons de lluita i d’amor, de cants a la bellesa i a la natura.

Maig és una antologia que recull cançons que el seu autor ha compost en diversos períodes de la seua vida i que tenen en comú, segons ens diu Estrada, haver estat escrites un mes de maig. La concepció d’aquest cedé podia haver caigut en el perill de convertir-se en un treball on melodies i ritmes diversos, producte de les influències i dels interessos de l’autor en cada època, s’hagueren emmagatzemat tot oferint un batibull sense unitat, però la forta personalitat d’Estrada, la manera personal d’interpretar les cançons i els arranjaments i la producció de Pau Chàfer han fet possible un treball sòlid i ric en sonoritat i lirisme.
Maig el conformen huit cançons la lletra i música de les quals són del mateix Estrada, a més d’un poema de Miquel Martí i Pol, pel qual sent una vertadera devoció (per cert, un tema aquest que recupera del minicedé inclòs en el llibre de poesia Reminiscències), i una versió de L’Estaca de Lluís Llach que vol ser un homenatge al de Vergés però que, al meu parer, va més enllà i considere que és un tribut als músics que estima i que admira amb passió.
Al llarg del cedé ens trobem amb un acompanyament musical on els instruments de corda com ara el violí, el violoncel i la viola, es combinen amb el piano, l’acordió, el clavicordi, les guitarres, el baix i la bateria, tot donant protagonisme en alguns temes al clarinet i conformant tot plegat un llit sobre el qual es va movent la veu d’Estrada amb comoditat.
Hi ha en aquest disc un grapat de bones cançons, cançons que t’inviten a somniar, a pensar, com ara Seduïts de tanta llum, Des de la finestra estant, on el seu autor és capaç de crear una atmosfera carregada d’enyor i melangia (trobe que Estrada és un home enyorós, sentimental, amb un cor ple de tendresa, i això traspua en els seus poemes que després convertix en cançons), En blau marí, on sentim ecos de la cançó Moreneta del meu cor que va gravar en el disc Amagats racons.
En resum un treball honest, d’un home honest que va en línia ascendent i que de disc a disc millora d’una manera notable.

REMINISCÈNCIES D’AMOR I JOIA

Diu el meu estimat Josep Pla en el llibre Direcció a Lisboa: “Sovint de la poesia al llit no hi ha gaire distància” i molts pensaran que el llit al qual ens pot dur la poesia és aquell on el plaer carnal ens fa albirar el paradís inabastable habitat pel goig i la felicitat. Però el llit és més. És l’espai on païm el dolor, on es recuperem o macerem la malaltia del cos i la de l’ànima, és la cruïlla on es trobem amb la mort, amb els somnis, amb els malsons, l’amor i el desamor. On es els cossos s’ajunten amb violència o tendresa. Entre els seus llençols, que ens acotxen i ens protegeixen de l’agressió del fred i dels insectes, se’ns escapa el temps i anem envellint quasibé sense adonar-nos-en. No és que hi haja distància de la poesia al llit, sinó que el llit o en el llit són gran part dels temes universals de la literatura, i com no podia ser d’una altra manera també els del poeta i cantautor Rafael Estrada, en l’obra del qual paraules com somni, temps, amor o tendresa són constantment presents.

La reminiscència, en la seua primera accepció, és el record d’una cosa quasi oblidada, en la seua segona és una cosa que roman com a record d’una altra. Les reminiscències de Rafael Estrada sovint són engrunes d’instants en els quals l’autor va assaborir una joia, sempre efímera, però el seu gust i la seua textura han restat imperibles en la seua memòria per a després rescatar-los i oferir-los al lector en forma de petits artefactes literaris.

Però anem a pams. El poemari, que no el llibre, està dividit o organitzat en tres parts: Secrets de l’ànima, Colors del somni i Sóc el que visc. Tres parts d’extensió irregular i ascendent. Primer vaig fer aquesta lectura, la que em proposa el seu autor, però després n’he fet la meua seguint un altre ordre en la lectura dels poemes. Perquè la poesia ha de deixar oberta la porta a les diferents interpretacions que puguen fer-ne els lectors. Més que afirmar o obligar, ha de proposar i suggerir.

Rafael Estrada, en la pàgina trenta-quatre, fa una declaració de principis que m’obliga a començar per ací, una declaració que guardant les distàncies d’alguna manera m’ha recordat la de la poeta Maria Mercè Marçal: A l’atzar agraeixo tres dons: / haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. / i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Per la seua part, els versos d’Estrada diuen: Jo tinc una pàtria: / el meu cervell ,/ el meu cor, / els meus ulls, / la meua llengua / i el meu cant... / i el meu cos que madura en silenci.

No són aquestes paraules vanes, ja que ens parlen de la raó, la capacitat d’estimar, la realitat, una llengua per la qual cada dia lluitem per preservar i garantir-li un futur, la passió per la creativitat musical, i finalment s’hi reconeix un cos amb totes les seues misèries i grandeses, la seua fragilitat, la seua finitud, un cos entre altres cossos.

En la pàgina trenta-dos hi ha una altra declaració, aquesta sobre el fet d’escriure: Escric per reconèixer-me, / per fer de l’ànima un cos / que vull sincer i sencer / amb les paraules que trafique”. Més endavant continua: “Sóc només allò que he donat”, que em recorda el poeta Jorge Richmamm quan afirma: “No som allò que produïm, sinó allò que regalem”. Les dues frases ens parlen de persones generoses i solidàries.

Des de les primeres estrofes que obrin el llibre hi ha una gran preocupació del poeta pel temps, pel pas del temps i els enderrocs i les desfetes que va deixant, també per la memòria com a antídot contra l’oblit implacable, la memòria com a part d’una esperança d’on hem de pouar l’energia necessària per a enfrontar-nos a la vida. La vida li importa al poeta, però no només la seua, sinó la de tots i cadascun dels éssers humans. Reivindica el passat i ens diu que és il·lusió, per haver-lo viscut, però al mateix temps ens demana que no ens hi quedem encantats i reivindica el present i sobretot el futur. (En aquest primera part del poemari, la més curta, he tingut la sensació que el poeta no s’adreça a un vosaltres abstracte, sinó que ho fa a un tu molt concret, ja ho explicarà si vol).

El temps, torne a repetir, tan present en la seua obra, amb una familiaritat que em sobta, acaba sent anomenat pel poeta com a guardià de la memòria: Recorda que el temps sap de tu.

En la segona part les reminiscències d’amor són petits flaixos que descriuen un moment, una escena i fins i tot un paisatge rural o urbà com a escenari per a la tendresa dels dos amants. En aquest apartat, en el darrer poema, hi ha un vers en el qual Estrada diu: i no em vull nostàlgic, nostàlgic i a més enyoradís. Parafrasejant Josep Pla, diré que Rafael Estrada és una persona que s’enyora. En la pàgina vint-i-tres hi ha un poema que jo considere com una de les petites gemmes que oculta en els seus calaixos aquest joier: Vine que et portaré / allà on la llum / abraça colors de somni / i emmarca la claredat dels cims / i horitzons de mar!

Sóc el que visc, afirma amb contundència, però és allò que ha viscut, i ara parafrasejant l’Estellés també el record d’allò que no ha viscut, però ha anhelat i ha lluitat i lluita encara per aconseguir-ho, perquè Estrada és un home d’utopies, de somnis, un lluitador de l’esperança i un gran amant de la llibertat personal i col·lectiva.

I a la fi se’ns presenta de nou el temps que ha obert aquest poemari. I ho fa amb una afirmació rotunda: estem destinats a la mort i a l’oblit. L’ésser humà és l’únic ésser viu que és conscient de la fi, i fins i tot dels diversos cognoms del temps. La fi la veiem com un viatge cap a l’oblit, així i tot mai no ho hem acabat de pair i lluitem en contra. Una de les grans armes que tenim per a deixar una lleu petjada de nosaltres en el futur és l’art i dins de l’art la música i la literatura. La lluita d’Estrada és amb el temps i contra aquest l’esperança en la paraula que constituirà memòria, però també poesia.

El llibre es completa amb un cedé amb quatre cançons, dues de lletres pròpies (Fum i Al port dels somnis) i les altres dues amb lletres de Miquel Martí i Pol (Parlem de tu) i meua (Festejaren la sort).