Per a un home com Rafael Estrada, veterà en mil batalles polítiques i culturals, el mes de maig té un significat que va més enllà de la plenitud lluminosa de la primavera. Maig és el símbol de la revolta contra l’immobilisme social i l’encarcarament de les idees, és el crit contra l’opressió d’un sistema en què la mesura és el benefici econòmic; maig és el somni d’una altra societat possible, és el temps on habita la utopia que ens mou, però també maig és quan esclata la passió de l’amor i on la relació amb les forces de la natura és més intensa. Així que, quan el poeta i cantant Rafael Estrada bateja el seu tercer treball discogràfic com a Maig, els aficionats a la música sabem abans d’escoltar-lo que ens trobarem amb cançons de lluita i d’amor, de cants a la bellesa i a la natura.
Maig és una antologia que recull cançons que el seu autor ha compost en diversos períodes de la seua vida i que tenen en comú, segons ens diu Estrada, haver estat escrites un mes de maig. La concepció d’aquest cedé podia haver caigut en el perill de convertir-se en un treball on melodies i ritmes diversos, producte de les influències i dels interessos de l’autor en cada època, s’hagueren emmagatzemat tot oferint un batibull sense unitat, però la forta personalitat d’Estrada, la manera personal d’interpretar les cançons i els arranjaments i la producció de Pau Chàfer han fet possible un treball sòlid i ric en sonoritat i lirisme.
Maig el conformen huit cançons la lletra i música de les quals són del mateix Estrada, a més d’un poema de Miquel Martí i Pol, pel qual sent una vertadera devoció (per cert, un tema aquest que recupera del minicedé inclòs en el llibre de poesia Reminiscències), i una versió de L’Estaca de Lluís Llach que vol ser un homenatge al de Vergés però que, al meu parer, va més enllà i considere que és un tribut als músics que estima i que admira amb passió.
Al llarg del cedé ens trobem amb un acompanyament musical on els instruments de corda com ara el violí, el violoncel i la viola, es combinen amb el piano, l’acordió, el clavicordi, les guitarres, el baix i la bateria, tot donant protagonisme en alguns temes al clarinet i conformant tot plegat un llit sobre el qual es va movent la veu d’Estrada amb comoditat.
Hi ha en aquest disc un grapat de bones cançons, cançons que t’inviten a somniar, a pensar, com ara Seduïts de tanta llum, Des de la finestra estant, on el seu autor és capaç de crear una atmosfera carregada d’enyor i melangia (trobe que Estrada és un home enyorós, sentimental, amb un cor ple de tendresa, i això traspua en els seus poemes que després convertix en cançons), En blau marí, on sentim ecos de la cançó Moreneta del meu cor que va gravar en el disc Amagats racons.
En resum un treball honest, d’un home honest que va en línia ascendent i que de disc a disc millora d’una manera notable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada