ALMA MATER

 

La locució llatina alma mater, com tot el món sap, significa mare que nodrix, encara que en l’actualitat també s’empra en alguns casos per a referir-se a la universitat on s’ha format un individu. La universitat seria la proveïdora d’aliments intel·lectuals en l’etapa de formació.

L’estudiós, poeta i narrador Pasqual Mas i Usó (Almassora, la Plana Alta), en posar-li el títol al seu darrer llibre de poesia, Alma mater, editat per la castellonenca Unaria ediciones, elegix aquesta locució tornant-la al seu sentit primigeni, el de la mare que el va alimentar, formar i protegir, i que ha estat sempre al seu costat, ferma com la roca que sostenia tota la seua família.

Alma mater és una col·lecció de cinquanta poemes de versos lliures, diàfans, que conformen el breu i intens dietari dels darrers dies d’una dona que ha patit un ictus i que ha vist minvades, amb els anys, les seues condicions físiques i mentals. Un ésser humà sempre atent a les necessitats dels altres i que ara necessita l’ajuda dels fills per a passar amb dignitat el darrer tram de la seua vida.

D’una manera sincera i honesta que posa en dubte la famosa cita de Fernando Pessoa, Pasqual Mas s’enfronta al dur paper d’assistir al darrer naufragi d’aquell ésser que més ha estimat, tot assumint amb enteresa la tasca de tindre cura de la seua higiene i el seu benestar, d’escoltar-la i acompanyar-la fins el darrer moment.

El lector veu que no està sol: hi ha els professionals, però també el germà i la trista ombra del pare ancià que assistix un tant desconcertat a la lenta desaparició de la que ha estat companya de vida.

Alma mater és un llibre en el qual l’autor fa del dolor poesia. Un llibre valent, emotiu, on de vegades l’anècdota es convertix en un traç fonamental en el retrat d’una dona forta. Pasqual Mas, mentre escriu, sap que el temps juga en contra de sa mare, que la vida se li escapa entre els dits de les mans i es resigna perquè no hi ha cap altra opció. I arriba l’hora de la mort i el dolor per la pèrdua de la mare ho impregna tot. És el temps del dol, però també dels rituals, alguns plens de tòpics però no per això innecessaris.

L’absència d’aquella que en un temps ens va nodrir és immensa. L’ombra del pare s’ha fet prima sense la companya, només el record el sosté.

Tanca el llibre un petit homenatge al poeta xilé Pablo Neruda, de qui Mas empra un dels versos més coneguts dels seu llibre Veinte poemas de amor y una canción desperada, per assegurar-nos que, a pesar del dolor i la tristesa que el corprén, no escriurà els versos més tristos aquesta nit, la mare era llum que il·luminava el camí, era alegria, una alegria que perdurarà sempre en la seua memòria.

LINGUA MATER

 

Galés Edicions ha publicat una mostra de poesia escrita per dones dels Països Catalans sota el títol Lingua mater i el subtítol Veus poètiques de la Mediterrània. Trobe que aquest subtítol, que no apareix en la portada, però sí en l’interior, pot portar a confusió a alguns lectors despistats. Un territori que ocupa una part de la Mediterrània occidental no pot atorgar-se la representativitat poètica de tota la conca mediterrània amb l’excusa d’evitar un nom que aquells que fragmenten, perseguixen, arraconen una llengua han demonitzat, fer-ho és assumir el discurs dels qui ens odien. Dit açò, celebrar l’aparició d’un llibre que ens ve a parlar de la quantitat i la qualitat de veus poètiques femenines de les quals podem gaudir en l’actualitat. Veus en plena maduresa creativa.

No som davant d’una antologia generacional, ni d’una escola poètica, ni d’un territori. Es tracta d’una mostra en la qual la seua coordinadora, Pura Peris Garcia, ha volgut anar més enllà de les veus poètiques més destacades del moment. Ha pretés mostrar-nos que, darrere d’un grapat de noms coneguts i reconeguts pel públic (sempre escàs) i per la crítica, hi ha un gran nombre d’autores vives, de diverses generacions i territoris, amb una obra sòlida, personal i d’allò més interessant. Unes autores que Pura Peris reivindica i defén amb valentia, i entre les quals també s’inclou.

Encara que en cap nota biogràfica apareix la data de naixement de les autores, sabem que hi ha poetes joves com ara Aina Garcia Carbó i veteranes com Gràcia Jiménez Tirado, veus del País Valencià com Maria Carme Arnau Orts, mallorquines com Antonina Canyelles i Colom, menorquines com Llúcia Pallisser Santana, formenterenques com Maria Teresa Ferrer Escandell o catalanes com Fe Ferré o Carme López Arias.

Dotze poetes amb una concepció pròpia de la poesia i una veu personal. Compartixen el gust pel vers lliure i qüestions com ara la situació de la dona i la lluita pels seus drets, el país, el paisatge, però també el territori a defendre davant de tanta agressió, i la defensa de la llengua i la cultura pròpies. Trobem també d’altres temàtiques més universals com ara l’amor, el pas del temps, la creativitat poètica..., que cadascuna interpreta amb una mirada diferent.

Lingua mater és una bona oportunitat per a saber de dones poetes que d’una altra manera ens seria quasi impossible conéixer. Amb aquest llibre a les mans, hem de ser conscients que són davant d’una petita mostra de la quantitat de dones creatives que viuen amb intensitat el fet poètic en la nostra llengua i que ens oferixen obres d’una qualitat destacable.

KADDISH

 

Vicent Torres Aguado (Picassent, Horta Sud, 1956) ha estat fins ara el poeta de l’amor, de la bellesa, de la llum sensual i mediterrània, del xiuxiueig líric. Però ara ens oferix una nova col·lecció de poemes agrupats sota el títol de Kaddish (Veu silent), que ha estat publicat per l’editorial Neopàtria, on grata en la misèria humana. Poemes on es mostra cru i es posa en la pell de les víctimes, cedint-los fins i tot la veu perquè des de la primera persona del singular ens relaten les injustícies, les violències que han patit.

Dotze personatges, homes i dones d’arreu del món. Cada títol de poema l’acompanyen unes coordenades geogràfiques que ens assenyalaran un punt diferent del planeta. Espais on la geoestratègia prima sobre els drets dels individus i dels pobles, on l’avarícia del capital, l’odi interracial i religiós i els costums i les tradicions que atempten contra els drets sexuals de les dones regnen amb una impunitat brutal.

Éssers humans destinats a ser víctimes del mal inicien un a un una oració que és un relat i un crit desesperançat d’ajuda amb el qual ens mostren el costat més fosc de la vida. Veus que des de la comoditat occidental a penes sentim l’eco difús en algun noticiari.

Ells, elles, demanen la nostra solidaritat i nosaltres els escoltem sense adonar-nos que el nostre confort és fruit de la rapinya que s’exercix des d’occident sobre la riquesa natural que els pertany.

Dotze persones d’arreu del món. Dotze veus silenciades. Dotze veus que de la mà de Torres Aguado venen a pertorbar la nostra realitat amb el relat de la seua vida. Dotze vides exposades una a una que acaben conformant finalment un cor que canta el darrer cant, l’antiga oració jueva del Kaddish, una oració de lloança a la llum, a l’amor, a la bondat representada per Déu, el qual pareix haver-los oblidat i a qui li demanen la fi d’una realitat creada i regentada pel mal i l’inici d’una altra justa, fraternal i solidària.

Aquestes dotze persones són la representació de les víctimes del terrorisme de grups incontrolats i dels mateixos Estats, de tradicions que atempten contra la llibertat sexual de les dones, dels xiquets i xiquetes segrestats per a ser convertits en soldats o esclaus sexuals... Són jueus, musulmans, cristians, negres, orientals, blancs amb un nexe en comú: ser les víctimes del nostre temps. Les víctimes que, com els deutes de la tradició jueva, s’aclamen a Déu i en aquest cas també a la consciència del lector, siga o no siga creient. Vicent Torres Aguado és un poeta que creu en l’amor de Déu, en la bondat innata de les persones i s’adreça als lectors per a exigir justícia i reparació a les víctimes que han patit fam, reclusió, tortura, persecució i mort.

Un llibre escrit per un home que coneix a fons les diverses tradicions religioses del món i en especial les religions anomenades del llibre. Un espectador atent a la realitat mundial, a qui res humà li és alié, una realitat davant la qual no pot, no podem sentir-nos indiferents.

LA SOLITUD DEL TRAPEZISTA

 

Fa uns pocs mesos el poeta d’Algemesí (Ribera Alta) Vicent Nàcher Ferrero ens presentava el que és el seu dotzé llibre de poesia: La solitud del trapezista (El Petit Editor, 2025), un llibre on el poeta, com un trapezista, es balanceja en l’altura guardant l’equilibri sobre el buit. És sol, alguna cosa impedix que no caiga, potser l’amor, potser un somni o una utopia o aquella energia que amb paciència i gran voluntat extrau de la pedrera dels mots. Uns mots amb els quals construïx cadascun dels seus poemes.

La poesia de Vicent Nàcher Ferrero és cant, és confessió, és crit en el combat individual, però també en el col·lectiu. La seua és una poesia transparent, oberta, allunyada de l’artificiositat verbal de l’hermetisme hermenèutic.

Vicent Nàcher Ferrero és un supervivent de moltes batalles contra si mateix, per dir-ho amb les seues pròpies paraules, però també de les batalles lingüístiques i culturals del seu país. Un individu que patix i ha patit i es pensa i es repensa en el seu dia a dia, un dia a dia que encara amb humilitat i senzillesa. Una vida que es passa així: «Buscant el vers més insurrecte i bellíssim». L’amor el cura de tot mal. L’estima a la llengua i al seu ofici de poeta el manté viu: «El temps que dedique a fer poemes / és el més ben aprofitat...».

Per a Vicent Nàcher Ferrero: «La vida és un exercici de voluntat de viure». Ell és conscient de totes les derrotes que ha patit i de les quals ha anat aprenent, superades amb unes immenses dosis d’esperança. És un perdedor, però té un somni i aquest somni, fet de mots, li dona bona part de l’energia per a sobreviure.

L’amor el fa afirmar: «La vida no paga la pena si no es perd per amor». L’amor més desinteressat que va més enllà del desig.

Vicent Nàcher Ferrero, mentre les grades del circ resten buides, es mou en l’altura i en la foscor. És sol, encara que el circ ara podria estar ple, i en la seua soledat pensa la vida i els tombs que aquesta dona. Observa la geografia del seu poble, els vaivens ideològics d’una societat covarda que es deixa manotejar per xarraires pocavergonyes sense ni un gram d’ètica.

Escriu en una llengua que sap minoritzada, acorralada, afeblida, i es posa al costat d’aquells que l’ensenyen. La llengua és molt més que la matèria primera per als seus poemes, és l’alé vital del seu univers.

El poeta escriu, també, sobre el procés creatiu, sobre la literatura, reivindicant la figura de l’escriptor valencià: «Els escriptors d’aquest país són uns herois, escriuen en una llengua menyspreada, odiada...». Reivindica aquell poeta que més l’ha influenciat, Vicent Andrés Estellés: «Tu, la font enmig del camí de la qual tots hem begut».

La literatura com un refugi, però també la música, la pintura.

Vicent Nàcher Ferrero es posiciona políticament més enllà dels partits, és un demòcrata, un antifeixista, un partidari ferotge de la llibertat i la justícia social, un resistent d’una nació ocupada.

La solitud del trapezista és un llibre molt personal, escrit per un individu ferit per la vida i per les lletres. Un creient de la paraula i de la seua capacitat per a guarir-nos. Un trapezista per al qual cada poema és un salt en el buit. Les seues mans, quan salta, esperen trobar la intensitat de la llum i la força de la bellesa que l’acabaran subjectant i posant-lo a estalvi una vegada més.

POAR LA SET

 

És el mateix pou d’on extraiem el líquid preciós que apaga la set que ens tortura que aquell d’on traiem la mateixa set? O potser és un altre pou el de la set de vida, de preguntes davant del fet luctuós de la mort, de la pau, de llibertat, de paraules, de música, el que espera que llancem el poal al seu fons? No ho sé. Només tinc clar que la set ens mou a buscar el pou de les respostes a multitud de preguntes, perquè aquestes ens remullen les genives, la llengua, el garganxó, els pensaments i que, des d’ací, brote la música intensa dels mots.

L’escriptora i documentalista Aina Riera Serra ens proposa en el seu darrer llibre, Poar la set, que ens adrecem cap a «la fossa de la pensa» i ens esforcem amb l’eina que ens faciliten els mots en anar a la recerca d’una resposta que en són mil.

Amb Poar la set, publicat per la valenciana Edicions del Buc, Aina Riera va obtindre el XLII Premi de Poesia Manuel Rodríguez-Martínez-Ciutat d’Alcoi. Un llibre format per quaranta-nou poemes de vers lliure. Una obra de gran riquesa lèxica, on l’autora crea imatges atrevides, suggerents i evocatives. Hi ha en la seua poesia una gran passió pel joc, el joc d’imatges, de paraules, però també per la força visual de la composició del poema sobre la pàgina en blanc, que en alguns moments l’acosta al cal·ligrama.

Temàticament, el llibre és divers. Hi podem trobar referències a Palestina, a la guerra d’Ucraïna, a experiències personals i alienes, a retrats i homenatges a alguns personatges de la seua vida.

Hi ha també grans dosis d’ironia i d’humor, i signes que l’acosten al llenguatge de les xarxes socials.

Aina Riera Serra té una gran capacitat per a crear un escenari amb una atmosfera concreta i uns personatges un tant peculiars. Llegim, per a comprovar-ho, poemes com ara Amic sentimental o Sang al Prípiat!, en aquest darrer trobem Putin tancat en el seu despatx del Kremlin amb una foto de quan era infant en les mans.

Trobe que en alguns moments Aina Riera Serra intenta, amb èxit, dessacralitzar certes qüestions i ho fa amb ironia i una naturalitat que desarmen el lector, com ara en el poema AI.

Poar la set és un d’aquells llibres de poesia que reclama diverses lectures, i això són punts al seu favor, ja que l’excés de claredat expositiva faria que l’abandonàrem en acabar-ne la primera lectura. Les diverses lectures que farem d’aquesta obra ens aniran descobrint un univers poètic personal, ric i intens.

PER A SABER D'AMOR

 

L’editorial mallorquina AdiA Edicions ha publicat l’obra poètica de l’escriptor d’Elx (Baix Vinalopó) Gaspar Jaén i Urban sota el títol Per a saber d’amor.

Gaspar Jaén, fill i net de palmerers, a més de poeta, és arquitecte i assagista. Sense cap mena de dubte, un dels membres més destacats de la generació dels setanta que amb aquest volum dona, no sé si provisionalment, per tancada la seua obra poètica.

Es tracta d’un recull de nou col·leccions de poesia, a les que suma diverses poètiques que al llarg del temps l’autor ha publicat. El llibre s’obri amb un estudi sobre la seua poesia signat per l’especialista en retòrica i teoria de la poesia Pere Ballart. Un estudi complet, exhaustiu, en el qual Ballart ens fa de guia a través de l’obra de Gaspar Jaén, destacant els trets distintius de la seua poesia i les seues influències, com també la seua evolució.

Des de les primeres pàgines Ballart ens diu: «... la veu del poeta ja tenia perfectament incorporats en un moment tan primerenc dos trets seus que seran d’allò més característics: el recurs indissimulat a l’autobiografisme [...] i la facilitat per a l’apòstrofe, que converteix la segona persona de l’amant [...] en un interlocutor que el poeta impreca i exalta a part iguals».

En l’obra poètica de Jaén trobem la vivència de l’amor, tal com el poeta l’entén, el sent i el viu, i la terrible experiència de veure com es van degradant els espais de la infància per a donar pas a uns paisatges urbans impersonals i anodins en nom d’un fals progrés. Hi ha el viatge i la seua mirada d’apassionat per l’urbanisme i l’arquitectura.

La poètica de Jaén té molt d’elegia, una elegia per la pèrdua i l’absència que el porta sovint a evocar el passat. També hi trobem la reivindicació d’una identitat individual i col·lectiva marcada pel territori, l’immens oasi al sud d’Europa que és Elx, pels camps de la seua comarca, els seus fruits, per la seua gent, perquè la poesia de Jaén està plena de paisatges que mai no estan buits, la seua llengua, que es va quedant arraconada, i la seua festa, la FESTA en majúscules.

Trobem també en els seus versos la família, la figura del pare, a la casa, en el seu hort de palmeres cuidat a la manera tradicional. Hi ha l’enyorança provocada per la pèrdua d’un amant, d’un ésser estimat, d’un paisatge del qual el poeta encara se sent part.

L’evolució de la poesia de Gaspar Jaén, des del seu primer llibre marcat per l’estètica de l’irracionalisme i l’experiencialisme, avança cap al realisme «per una clarificació, en tots els ordres, de l’expressió poètica».

La poesia de Jaén posa en dubte aquella famosa sentència del poeta portugués Fernando Pessoa: «El poeta és un fingidor», ja que la poesia del d’Elx naix de la seua veritat, de les seues vivències sentides, que no fingides.

Un volum que no pot faltar en cap biblioteca dels amants de la poesia.

MILAIGÜES

 

 

La poeta Mercè Estrela Tena (Catarroja, Horta Sud, 1958) ha publicat aquest 2025, a càrrec de l’editorial de Badalona Parnass Edicions, el llibre Milaigües, un títol que li va valdre el XL Premi de Poesia Mossèn Narcís Saguer que convoca l’Associació Cultural Vallgorguina i l’ajuntament d’aquest poble del Vallés Oriental.

Els poemes són acompanyats per les suggerents il·lustracions de Ramon Estrela i un pròleg de l’escriptora Imma López Pavia. López Pavia avisa el lector que el llibre «pren un sentit totalitari i presenta tots els recorreguts de l’aigua».

El volum està conformat per una col·lecció de vint-i-cinc poemes dividit en sis apartats més un poema introductori en el qual, en els seus versos, trobem el títol dels sis apartats. És aquest un poema format per un seguit de símils, una fórmula que tornarem a trobar en l’interior.

Una part de la superfície terrestre és aigua líquida, també en trobem en forma sòlida en forma de gel i gasosa en forma de núvols en l’atmosfera. Una part de la composició dels nostres cossos és aigua. És tal la seua importància en el planeta que aquesta roca que gira i gira sobre si mateixa i al voltant del Sol hauria de dir-se aigua.

Mercè Estrela Tena empra diverses formes poètiques per a parlar-nos de l’aigua, de la seua importància per a la vida, dels paisatges que genera la seua presència, del malbaratament que en fem, de la força i crueltat que exercim per a controlar les seues fonts i comerciar amb ella.

L’aigua dolça, potable, és un recurs escàs que en alguns llocs es paga amb la vida.

En els poemes de Mercè Estrela hi ha la contraposició constant entre l’aigua clara, beneficiosa, i l’aigua contaminada convertida en un verí. Entre el nord ric que la balafia i el sud pobre on és escassa. Entre un lirisme, que no per líric deixa de ser dramàtic en ocasions, on és capaç de crear escenes poètiques magnífiques, i l’antipoesia del llenguatge més tècnic. Entre l’aigua mansa, domesticada, que rega hortes i bancals i genera riquesa i qualitat de vida, i l’aigua brava que cau del cel i des dels capçals dels rius i barrancs ho nega tot i destruïx l’ésser humà i la seua obra. Entre la crítica social i el cant a la natura. Entre l’aigua com una font de memòria i com aquell element que arrossega fins al fons del mar tot allò que no volem.

Una mirada lúcida i crítica sobre el món que ens envolta i on l’aigua és el motiu però també l’excusa.

Un llibre sobre la força que l’aigua conté escrit abans de la dana d’octubre del 2024, a la qual l’autora assistí aterrida davant del desastre.

FALSA-RATLLA

 

Falsa-ratlla és un mot inexistent en la nostra llengua, de fet està manllevat de la llengua italiana falsariga. Ve a ser el paper que té impreses unes ratlles negres i grosses sobre el qual es posa un altre que les transparenta i on s’escriu. Nosaltres li diem pauta.

El poeta, traductor i editor de la Pobla de Farnals Pau Sif pren i adapta de l’italià falsa-ratlla i l’empra per a titular el seu darrer llibre de poesia, amb el qual va obtindre el Premi Ventura Ametller 2024, que ha publicat Edicions de 1984.

Falsa-ratlla és una col·lecció de 36 poemes dividida en tres apartats de 12 poemes cadascun, Tarquim, Bicicletes i Brúixola. Versos amb imatges i temes extrets de la memòria personal i de la vida quotidiana de l’autor.

Hi ha una tendència en Pau Sif a la narrativitat, també al reciclatge de la memòria visual i sonora. És capaç de convertir una melodia popular i enganxadissa en un poema amb un missatge acostat a la realitat actual.

Combina l’autor, amb naturalitat, els poemes en prosa amb els de vers lliure i d’altres en què ha decidit sotmetre’s a la disciplina de la mètrica.

És la seua una poesia vital, oberta a la tendresa, a l’humor i a la ironia.

Hi ha la pauta que ens marca la tradició quan ens posem a escriure. Una pauta que ens assenyala els camins a prendre, però la imaginació i la creativitat són folles i rebels i gaudeixen d’allò més fent cabrioles, anant camp a través o trencant en una altra direcció.

Hi ha pautes, però la llibertat és seguir-les o no.

L’autor compara escriure poesia amb el fet anar dalt d’una bicicleta amb la direcció defectuosa, una bicicleta que, com un poltre, es mou i rebel·la a cada pedalada, que fa ziga-zagues i que fins i tot ens pot fer caure.

Durant la lectura d’aquest llibre he trobat poemes realment deliciosos. La seua aparent senzillesa fa que ens hi acostem sense cap mena de prevenció i que ens deixem atrapar per la seua força o sorprendre’ns gratament amb un darrer vers d’una intensitat lírica que ho capgira tot.

Personalment, he gaudit de poemes com ara El traquer, un poema que m’ha arribat al cor. El meu pare, que prompte farà trenta anys que va faltar, era pirotècnic, una faena amb la qual era capaç construir en el cel un oasi de colors. Una faena perillosa, mal pagada i poc valorada socialment. Pau Sif, a través de la història d’un personatge del seu poble, fa un homenatge a aquests treballadors de la pólvora i el foc, meitat obrers, meitat mags, que són capaços de convertir el cel nocturn en un llenç ple de llum i de color.

Falsa-ratlla és un llibre en el qual l’autor, des de les diverses tradicions, es deixa dur per la creativitat. Una veu poètica, la de Pau Sif, a tindre en compte.

EL COR PLE DE POLS

 

Almudena Puchol Serrano (Alcàsser, Horta Sud, 1979) apareix en el panorama poètic valencià l’any 2013 amb el llibre de poesia Paraules que mosseguen la nit, publicat per l’editorial Germania. Ja aleshores ens mostrava una poesia diàfana, una preocupació pel llenguatge com a transmissor de les emocions més íntimes, dels sentiments més personals, i la paraula convertida en matèria primigènia de la bellesa.

Almudena Puchol se’ns presentava com una dona discreta, allunyada del vedetisme de què fan gala alguns poetes, una dona que sota el seu somriure cristal·lí ocultava un ric món interior.

La seua poètica és filla del realisme intimista i entre els seus poetes de capçalera trobem, des del principi, Àngel Sánchez, Luis García Montero, Miquel Martí i Pol o Maria Mercè Marçal.

L’any 2015 publica en l’editorial Neopàtria El desig quotidià i el 2018 en la mateixa col·lecció 32 maneres de dir adeu. El 2014 va obtindre el Premi Cristòfor Aguado amb el llibre Anamnesi, que publica l’Ajuntament de Picassent, i el 2021 el seu títol Monosíl·labs obté el Premi Vila de Mislata que edita aquest ajuntament.

Aquest 2025 torna a publicar en la col·lecció Mare Nostrum de l’editorial Neopàtria un nou llibre: El cor ple de pols.

Almudena Puchol és una dona que es troba a gust amb el vers lliure, amb poemes d’un marcat ritme interior on la sonoritat de les paraules va de la mà de la capacitat que aquestes tenen de crear imatges d’una gran força evocativa en la retina del lector. No és partidària de la pirotècnia ni de l’excés discursiu, li agrada la paraula justa, el vers ben podat.

El llibre el prologa la veterana poeta de Nules (la Plana Baixa) Marisol González Felip, amb qui té en comú eixa referència constant en els seus versos a la lluna i a l’aigua, ja siga pluja o mar.

Marisol González Felip ens dona algunes claus per a entrar en el món poètic d’Almudena Puchol: «La poesia per a Almudena Puchol respon a una necessitat de transmetre sentiments i universos, és un mitjà per explicar i ordenar el món exterior i sobretot interior».

El cor ple de pols recull vint-i-cinc poemes diàfans on la senzillesa és virtut i sinònim de bellesa. L’autora veu el món i intenta explicar-se’l a través de la paraula. El poema és com un espill on veu com de superficials o profundes són les ferides, com d’intensos són els solcs que va deixant el pas del temps, i els blaus que sobre l’epidermis han deixat les mossegades provocades pel combat de l’amor. L’escriptura té per a ella també una funció sanadora.

Cadascun dels poemes el precedix en la pàgina parella una cita de vint-i-quatre poetes i un cantautor, Luis Eduardo Aute. Deu dones i catorze homes dels quals només repetix Luis García Montero. No són cites a l’ús, són d’alguna manera pòrtics o avantsales dels poemes que els precedixen. Aquestes cites ens parlen de les seus predileccions com a lectora, de les influències més destacades com a poeta. Amb elles manté un diàleg constant i li són la companyia necessària per a no enfrontar sola la intempèrie a què ens exposa el viure. Són el fil del qual agafar-se al bell mig de la fosca i amb la paraula en la mà aconseguir il·luminar el nostre camí.

CIUTAT POÈTICA

 

El crític literari Josep Manel Sanabdon afirma que el poeta Miquel Peris i Segarra (Castelló de la Plana 1917-1987) «fou un referent d’una manera d’entendre la poesia que arriba tant a les classes populars com als cercles intel·lectuals». Al nom de Miquel Peris afegiria humilment un altre autor castellonenc, el de Bernat Artola (Castelló de la Plana 1904-Madrid 1958). Tots dos foren uns senyors que convertiren la ciutat que els va veure nàixer i la comarca en el seu espai literari, una elecció que anava més enllà del que Joan Fuster solia anomenar paisatgisme sentimental.

En faltar aquests dos poetes, hi ha hagut altres lletraferits que d’una manera més o menys encertada, més o menys moderna, han intentat ocupar l’espai que deixaren buit, però cap pot ser considerat hereu digne d’aquesta manera d’entendre la poesia com ho és Vicent Jaume Almela i Eixau.

Poeta, lletrista de cançons, narrador de llibres per a infants i un home implicat en l’entramat associatiu de la ciutat.

En l’editorial La Pajarita Roja acaba de publicar un nou llibre de poesia, Ciutat poètica, una col·lecció de 80 poemes acompanyats d’una llarga llista d’instantànies de racons de la Castelló de la Plana que ens parlen de la seua vessant de fotògraf.

Vicent Jaume Almela és el ciutadà anònim que estima i coneix la ciutat, el seu passat i el present. Un home enamorat dels seus carrers i places, de les tradicions arrelades en la consciència col·lectiva.

La seua mirada és la d’un enamorat, un tant romàntica, un tant postmoderna. No som davant d’un versaire amb ínfules de Campoamor, és un poeta del segle xxi. Bada per la ciutat amb la càmera al muscle tot defugint la panoràmica general, el tòpic. Busca el detall, el joc de llums i d’ombres. Hi ha la mirada del fotògraf i la del poeta, que en són una, però que també són dues que dialoguen amb un desig de trobar la màgia, l’enigma de l’instant.

Els poemes tenen un gran ritme interior que fa la seua lectura amena i àgil. El llenguatge defuig el vocabulari complicat, l’excés de pirotècnia verbal.

La mirada del poeta és franca i diàfana. La seua tasca és producte de la seua estima. No és un simple passeig, en el seu passeig hi ha reflexió i un diàleg constant entre el ciutadà anònim i les diverses ciutats que hi ha dins de la ciutat, la més burgesa, la més obrera, la més marinera.

És aquest un llibre fill d’una tradició poètica que Vicent Jaume Almela ha sabut posar al dia, un llibre on l’autor ha volgut oferir-nos la poesia que ha trobat en la seua ciutat, Castelló de la Plana.

CARN D'OBLIT

 

Quan encara ploràvem el decés de l’escriptor Ramon Guillem, de colp i volta ens assabentàvem que acabava de ser guardonat amb el Premi de Poesia Ibn Hafaja-Ciutat d’Alzira.

Ara acaba d’aparéixer, editat per Bromera, el llibre premiat que porta el títol de Carn d’oblit. Es tracta d’una col·lecció unitària de 37 poemes que va ser escrita entre el 2020 i el 2024 a la ciutat de Catarroja (Horta Sud) i la platja de Puçol (Horta Nord), on Guillem residia una part de l’any.

L’autor es trobava en un gran moment de maduresa creativa, ja havia donat a la impremta alguns dels seus millors llibres: Terra d’aigua o Foc de magranes. Es trobava, com ell mateix reconeix en alguns dels poemes del llibre que ara tractem, en la difícil cruïlla on el record de la joventut es va diluint i la vellesa pròxima comença a ser tangible. A més, era conscient que es troba atrapat per una malaltia que se li està fent interminable.

L’escriptor reflexiona sobre la vida i la mort, sobre la poesia, com aquesta li dona energia i il·lusió, i també sobre la condició de poeta de la qual se sent orgullós i a la qual mai vol renunciar. La inspiració creativa, a pesar que ha temut que l’abandonaria, torna sempre, mai se n’ha anat. L’home que un dia va consagrar la seua vida a la bellesa la retroba com un antídot contra la rutina i el desencant.

La llum i la seducció, tan presents en la seua obra, com també la música, entesa com un refugi, i l’amor que li dona forces davant de les hores fosques en què la malaltia el situa a la vora de l’abisme, són constants en aquest llibre, junt amb la por i la fe necessària per a continuar el camí.

No és Carn d’oblit el llibre de poesia d’un home vençut i que s’acomiada del món, sinó el d’una persona que estima amb una intensitat brutal la vida. Entre línies, endevinem la tristesa de la mort intuïda, la por, que sempre portem oblidada en el fons d’alguna butxaca, perquè no pot ni vol fugir de la realitat que viu mentre està escrivint.

El poeta és conscient, i així ens ho fa saber en els primers versos, que: «En nàixer el dia / naix també la mort». Hem de deixar que el pensament de la mort s’adorma, no hem de deixar que aquest pensament ens ferisca constantment amb el seu coltell, ja que acabarem abocats a la follia.

«Deixa-la dormir, per què / despertar-la? Sembla tan feliç / essent carn d’oblit!». «La vida unfla les veles del vaixell / quan menys t’ho esperes». Deixem que la mort siga carn d’oblit, d’un oblit, ja ho sé, impossible, que torne la llum, que s’esvaïsquen les tenebres i que vinga a nosaltres el poema.

ABANS DEL VERS

 

El darrer cap de setmana del passat mes de març se li va atorgar, a la ciutat de Palma, el Premi Josep Maria Llombart dels Premis Cavall Verd a Jaume Pérez-Montaner pel seu llibre Abans del vers, publicat per Edicions del Buc.

Aquest premi, que cada any convoca l’AELC, s’atorga al millor llibre de poesia en català publicat l’any anterior. Els membres del jurat signaven el següent: «És un poemari existencial i amb una gran simfonia de saber fer i bellesa al seu darrere».

Jaume Pérez-Montaner és l’autor més veterà de l’anomenada generació poètica valenciana dels anys setanta. Un vers seu va donar títol a l’antologia que recollia els millors autors d’aquesta fornada generacional.

A la seua producció poètica se li suma la seua tasca com a crític literari, amb estudis sobre l’obra de Joan Fuster, Ausiàs March o Vicent Andrés Estellés, d’aquest darrer és un dels màxims especialistes. Però també ha traduït autors com ara Wallace Stevens o Anne Sexton i ha fet un important treball d’agitació civicocultural durant la qual va arribar a ser president de l’AELC.

Nascut a l’Alfàs del Pi, visqué durant uns anys a Alcoi, en diverses ciutats nord-americanes i durant dècades a la ciutat de València, però mai no ha deixat de ser un home de les comarques del sud del País Valencià.

L’any 2018 la Institució Alfons el Magnànim li va publicar l’obra poètica completa Defensa d’una forma. Poesia completa 1967-2018, que incloïa dos llibres inèdits. Sis anys més tard ha aparegut Abans del vers.

Estem davant d’un llibre en el qual trobem un autor que domina l’ofici, un poeta reflexiu, coherent amb la seua trajectòria literària i personal.

Els seus poemes tenen el vigor d’una persona jove i la saviesa de l’home madur que estima la llengua amb la qual treballa i el seu ofici d’orfebre de versos.

Al llarg de la seua obra, i el cas que ens ocupa no n’és una excepció, Jaume Pérez-Montaner reflexiona sobre temes que l’han inquietat: la memòria, la dignitat de l’ésser humà, l’amor, la mort, el fet creatiu... És una poesia amb un punt filosòfic a través de la qual busca respostes alhora que la bellesa.

Abans del vers està dividit en cinc apartats: Les brases enceses, Abans del vers, Coll del llamp, Dues o tres ones i Ut pictura. Tres poemes per a Manuel Boix. Tots cinc tenen el nivell a què ens té acostumats el poeta. Però entre ells destaquen, des del meu humil punt de vista, Dues o tres ones, per la seua meravellosa brevetat acompanyada d’una enorme intensitat, i Abans del vers, on trobe que l’autor se’ns oferix ple d’energia, de vitalitat i d’il·lusió. És aquest un apartat que reflexiona sobre la creació literària. Els poemes tenen un ritme sorprenent, se’ns mostren com una lletania amb un vers que fa de tornada i d’excusa per al joc. Una lletania reiteraviva on ens parla de la necessitat, abans d’escriure, de sentir allò del que escriurem, el seu vigor, la força de la bellesa i la música de les paraules. Deixar de sentir és morir com a ésser humà i fracassar com a poeta, i Jaume Pérez-Montaner viu amb intensitat cada instant per a després oferir-nos llibres tan excel·lents com aquest.

DIETARI. ELS ANYS VISCUTS A LA INTEMPÈRIE

Amb pròleg de Vicent Penya, l’escriptor de Bonrepòs i Mirambell Manel Hurtado Juan publica en Onada Edicions el seu segon llibre de poesia, Dietari. Els anys viscuts a la intempèrie. Una col·lecció de poemes amb què va obtindre el 28 Premi de Poesia Josep Maria Ribelles-Vila de Puçol.

Per a Manel Hurtado, aquest és el seu primer llibre de poesia, ja que l’anterior el considera fallit. Des del meu humil punt de vista, aquell comptava amb alguns poemes ressenyables que marcaven el camí que posteriorment ha seguit.

Manel Hurtado Juan és un escriptor en contínua evolució, com a narrador i com a poeta. La seua trajectòria va en línia ascendent, a mesura que crea va madurat i consolidant una veu personal i una manera d’entendre la literatura apassionada.

Dietari. Els anys viscuts a la intempèrie és una col·lecció de poemes escrits amb vocació de dietari personal. És dividit en tres apartats: Els anys de la por solcant a la deriva, Amb tot el goig dels dies passats al ras i Els dies bixest: pessics dissolts entre el temps (anys esparsos), a més d’un prefaci, en el qual ja ens assenyala d’una manera clara les grans qüestions que tracta en el llibre, el pas del temps i els dubtes que l’obliguen a mantindre un diàleg constant amb ell mateix i una revisió permanent d’allò que fa o deixa de fer i que, d’alguna manera, l’ajuden a créixer.

Els anys viscuts a la intempèrie estan marcats per dues grans fites socials: la crisi econòmica de l’any 2008, que el va afectar d’una manera directa, obligant-lo a tancar l’empresa familiar que havia heretat del seu pare i del seu avi, i la pandèmia de la covid-19 i el conseqüent confinament. Uns anys inhòspits que va obligar bona part de la ciutadania a elegir entre reinventar-se o naufragar. Hurtado va optar per reinventar-se.

Els dubtes dels quals parlàvem són de caràcter laboral, però també de caràcter creatiu, provocats per una recerca de la seua veu creativa, mentre va aprenent l’ofici d’escriure.

Com tot dietari, aquest també ens oferix l’autoretrat del seu autor. En aquest cas destaquen un seguit de trets, el protagonista, encara que solter, és un home per al qual la família és molt important, se sap i es vol membre d’una nissaga familiar a la qual està unit a través de vincles d’estima i complicitat. És, també, un gran lector, de fet la seua llar és una biblioteca, i al llarg d’aquest dietari poètic fa diversos homenatges a autors que li són referents. I finalment, hi ha la passió per la música, ell mateix és músic.

Com en tot dietari, la figura central és l’autor, la seua mirada sobre el seu entorn, la seua visió sobre una societat que no passa pel seu millor moment i que, per desgràcia, s’encamina cap a la catàstrofe climàtica i de convivència social.

Hurtado és un humanista, creu en la capacitat de l’ésser humà per a millorar i això ho aplica cada dia sobre ell mateix, mentre construïx, amb la música, els llibres, la solidaritat entre familiars i amics un espai on refugiar-se d’aquesta intempèrie crua, cruel, que ens assetja.

ETÈRIA. TRACTAT SOBRE LA LLUM

 

Berna Blanch és un autor de Catarroja, una ciutat amb port a l’Albufera que ha donat les darreres dècades poetes de lectura obligada com ara el recentment desaparegut Ramon Guillem o Ramon Ramon.

Fins l’actualitat Berna Blanch ha publicat quinze llibres de poesia i dues novel·les, la majoria dels quals després d’haver obtingut un guardó literari. Aquest darrer trimestre de l’any l’editorial Neopàtria li publica Etèria tractat sobre la llum, amb el qual va obtindre la Flor Natural dels Jocs Florals de la Vila de Nules.

Etèria tractat sobre la llum és un llibre d’allò que se’n diu temàtic, una reflexió sobre la llum i el color. Un llibre on l’autor defuig l’obscuritat i busca la claredat.

Berna Blanch és una d’aquelles persones que gaudix fent llargues passejades i excursions, ja ens ha parlat d’aquesta passió en anteriors llibres, descobrint o redescobrint paisatges tant de la plana del litoral com de l’interior muntanyós. Sap que cap paisatge mai és igual, la intensitat de la llum fa que varien els colors i es redibuixen les formes, despertant noves emocions en aquell que mira.

La llum singularitza cada cosa i al mateix temps l’harmonitza amb l’entorn.

Hi ha en cada vers un enamorament de la vida, la vida entesa com un desig de sentir, la mort, ja se sap, és deixar de fer-ho.

El poeta mira, sent i, quan no evoca, recorda. La llum és el seu desig, a través d’ella intenta entendre l’entorn del qual ell és una part. Claredat per a trobar, a través de la bellesa, respostes a les grans preguntes.

Tan important com la llum és la mirada. La mirada, un element subjectiu, que és el que realment acaba interpretant amb la matèria primera del llenguatge tot allò que ens mostra la llum.

Berna Blanch ens oferix una col·lecció de poemes de vers lliure, despullats de retòrica fal·laç i de falsa imatgeria barroca. És un llibre vital i vitalista, un cant als sentits que li donen l’oportunitat de gaudir d’allò que li brinda la llum del dia. Fill de la Mediterrània, Blanch s’ha sentit seduït per l’explosió de llum i de color del paisatge que l’envolta i, seduït per ell, reflexiona i evoca sobre cada sensació, cada sentiment que li desperta.

HAN TORNAT LES ROSELLES

 

Amb Han tornat les roselles (Perifèric Edicions), la traductora i poeta Isabel Robles va obtindre l’any 2023 el Premi Benvingut Oliver de Poesia que atorga l’Ajuntament de Catarroja. Es tracta d’un llibre conformat per vint-i-cinc poemes organitzat en quatre apartats: The way we were, títol que ens porta a la memòria la pel·lícula dirigida l’any 1973 per Sydney Pollack i protagonitzada per Barbra Streisand i Robert Redford, Tal com érem; D’un temps; Presències i En el camí. Poemes de vers lliure exceptuant-ne un: Una dona sense un home, escrit com a lletra d’una riberenca amb estrofes de cinc versos i set síl·labes típiques del cant d’estil valencià.

En la primera part Isabel evoca un temps que comença amb un viatge amb tren, i ens hi parla de la seua pròpia biografia, ella va nàixer a Alhambra, província de Ciudad Real, i es va instal·lar a la ciutat de València. Així ens narra un viatge des de l’altiplà fins a la mar que «era llum de primavera» i la ciutat grisa, «bruta i franquista, com la resta». Escriu sobre un temps i un país tot evocant la infantesa, el contes que l’acompanyaren, els jocs que va practicar, el somnis que la nodriren d’il·lusions. El canvi de vida i de paisatge sintetitzat en aquests dos versos senzills: «vaig canviar l’olla i el trespeus / per la cassola al forn».

En la segona part, D’un temps, la més breu de tot el llibre, la poeta escriu amb una gran tendresa de i per al seu company de vida. Un company amb el qual ha compartit anhels, exilis, somnis i la passió per la poesia. M’ha emocionat d’una manera especial el poema Ignorant, no sabia... on se’ns descriu un atac cardíac que pareix acabar amb la vida de l’estimat. Ho fa amb una gran precisió i una impressionant càrrega lírica. Isabel va construint l’escena en la qual la fortalesa interna i l’esperit rebel del company aconseguixen véncer, en aquesta ocasió, la mort.

Presències, al seu torn, ens parla de les absències de tot un seguit d’amics que ens han deixat, petits homenatges a la seua gran humanitat i a una obra que els absents han convertit en presències vives. Versos per a la titellaire Rosa Navarro, per a una jove romanesa assassinada a les marjals dels voltants de València que representa d’alguna manera totes les dones maltractades, explotades, assassinades; per als poetes Manel Marí o Fina Cardona.

Isabel Robles escriu una veritat de l’altura d’un campanar: «La darrera mort / remou totes les morts / que la precediren».

Tanca el llibre En el camí, un títol que és sinònim d’anar navegant per la vida. Ací ens parla del pas del temps que ens porta a la maduresa, però també a comprovar com el dolor acumulat es va suavitzant; de l’esperança, de veure tornar a florir noves il·lusions com roselles al camp, de la condició de dona, de la defensa davant dels depredadors de ciment dels nostres barris, de la nostra horta.

Isabel Robles és una dona de profundes conviccions que estima la vida i la poesia amb la qual sempre paga la pena conversar i llegir.

ROGLES

 

 

La poeta de Nules (la Plana Baixa) Marisol González Felip va obtindre l’any passat el XIV Premi de Poesia Ciutat de Torrent amb el llibre Rogles, que ha editat enguany Tabarca Llibres.

Marisol apareix en el panorama poètic en llengua catalana l’any 1988 amb la publicació del llibre Les hores breus. Durant la dècada dels noranta, sens dubte la més productiva de la seua carrera, publica nou llibres de poesia dels quals acabarà fent una selecció en Paraula del retorn. Tria personal, publicat el 2002 per Brosquil Edicions. Per diverses circumstàncies de caràcter personal i laboral, que ara no venen al cas, el seu ritme de producció s’alentix notablement i en dues dècades només ens oferix quatre llibres, comptant-hi Rogles i una nova tria, Antologia cordial (2022). Marisol ha tingut la mala sort que molts dels seus llibres han aparegut en edicions municipals i altres s’han publicat en editorials que ja han passat a la història, això ha fet que la seua obra no haja arribat al lector com caldria i com es mereixeria.

La poeta de Nules, des dels primers llibres, ha anat construint-se un llenguatge poètic propi amb una gran riquesa expressiva i metafòrica que en aquest cas l’acosta a un cert surrealisme: «Balenes sense rostre alenen / a les avingudes de xàfecs». En la seua poesia trobem ecos de grans poetes, com ara Vicent Andrés Estellés o Miquel Martí i Pol. És una poesia que entra dins de l’anomenat realisme intimista, sense acabar-ho de ser del tot.

Rogles compta amb un pròleg del poeta i rapsode Vicent Camps, qui afirma que Marisol «ens entrega un llibre construït sobre el dolor». Recull trenta-set poemes i està dividit en dos grans apartats: Infàncies i Baladres, precedits per un pòrtic, el poema L’escola era un salze ocult: «L’escola era un salze ocult, / un quadern d’aire i de febra, / un trànsit de negres coloms / en la vesprada de cireres».

Marisol González evoca des del present el passat, la infantesa, vull dir les diverses etapes que componen la infantesa: «Tenia nou anys i a punt el crit ofegat de la carn». Una infantesa poc amable. De l’adolescència i de l’etapa de maduresa.

L’ésser humà és un animal social, necessita d’un entorn en el qual desenvolupar-se i compartir amb els qui l’envolten anhels, penes i alegries, un espai conformat per diversos rogles, el de la família, el veïnat, l’escola, els amics. Rogles que sovint no triem. Rogles de vegades problemàtics i on de vegades no acabes d’encaixar, i aquesta falta d’encaix ens produïx frustració, desencant, dolor, tristesa i soledat. En aquesta lluita entre el jo i el nosaltres en la qual ens veiem immersos, un refugi és la lectura, la recerca de la bellesa i la creació poètica, amb la qual ara la poeta intenta calmar els traumes patits.

No és casual la cita inicial de Federico García Lorca «... y yo oigo el canto de la lombriz / en el corazón de muchas niñas», xiquetes com la que fou la nostra poeta, que encara patixen el dolor de les tempestes emocionals passades.

CADIRES BUIDES

Cadires buides no és el primer llibre de poesia d’Andreu Sevilla, encara que sí que és el primer que publica en valencià. L’escriptor nascut a Casas Benítez (província de Conca) i resident a l’Horta Sud, fins ara havia publicat la seua obra narrativa en valencià: les novel·les La penombra de la coloma (2010), Camins de dulcamara (2012) i Els inútils (2022), la col·lecció de relats Abans de callar (2015) i l’obra poètica en castellà El río (2018) i Los días oscuros (2022).

Andreu Sevilla, ja ho hem dit en altres ocasions, és un autor força independent al qual no li fa res, arribat el moment, d’arriscar-se i apostar per l’autoedició. Aquesta actitud l’ha portat a crear el seu propi segell: Sra. Llavi de Neu.

Així doncs, Cadires buides és el primer llibre de poesia que ens oferix en valencià. Un llibre que vaig tindre l’ocasió de llegir quan vaig ser membre del jurat d’un premi literari i que, entre la cinquantena d’originals presentats, em va cridar l’atenció pel to emprat i la mirada àcida de l’autor sobre diverses qüestions i en especial sobre la manera com ridiculitzava alguns poetes. Una col·lecció extensa de poemes diàfans, discursius i amb una gran narrativitat. Un llibre que naix de les experiències personals de l’autor davant dels esculls i tempestes amb les quals ha ensopegat en la seua navegació vital.

Hi ha en el llibre un seguit de qüestions protagonistes: la soledat, la tristesa, la decadència, la memòria i la mort, i sobre elles es mou amb elegància i un cert desencant.

Les cadires buides ens parlen d’absències, de vides que han transcorregut sense deixar empremta, l’empremta que pretén deixar el poema, un objectiu que va implícit des de la seua creació.

Comença el llibre amb poemes que ens parlen del drama de l’emigració i el desarrelament que patixen els emigrants. No parla d’actualitat, l’emigració a la qual es referix és la que van patir les famílies que deixaren els seus pobles de l’interior de la península i vingueren a les planes litorals. El dolor produït pel desarrelament i la nostàlgia, els primers anys de misèria i incomprensió, l’encaix amb la nova realitat.

L’amor, el desamor, el fet creatiu i com es viu són tractats amb fina ironia, tot creant uns textos d’una acidesa que ens fa dibuixar un somriure amarg en els llavis.

Una col·lecció de poemes nascuts d’una mirada curiosa i crítica amb les realitats que han envoltat sens dubte l’autor i els personatges que ha trobat al llarg de la vida.

Hi ha poemes que tenen l’estructura d’un microrelat i de fet funcionen com a tals. Una meravella d’orfebreria narrativa en forma de poema en què veiem l’Andreu Sevilla més sarcàstic, més humorístic. Però trobe que l’humor de què fa gala no és fill de l’alegria, sinó d’una profunda tristesa.

Cadires buides, que l’autor intenta omplir d’imatges que evoquen un present, però també un passat difícil, sinuós, com el mateix viure.