CARN D'OBLIT

 

Quan encara ploràvem el decés de l’escriptor Ramon Guillem, de colp i volta ens assabentàvem que acabava de ser guardonat amb el Premi de Poesia Ibn Hafaja-Ciutat d’Alzira.

Ara acaba d’aparéixer, editat per Bromera, el llibre premiat que porta el títol de Carn d’oblit. Es tracta d’una col·lecció unitària de 37 poemes que va ser escrita entre el 2020 i el 2024 a la ciutat de Catarroja (Horta Sud) i la platja de Puçol (Horta Nord), on Guillem residia una part de l’any.

L’autor es trobava en un gran moment de maduresa creativa, ja havia donat a la impremta alguns dels seus millors llibres: Terra d’aigua o Foc de magranes. Es trobava, com ell mateix reconeix en alguns dels poemes del llibre que ara tractem, en la difícil cruïlla on el record de la joventut es va diluint i la vellesa pròxima comença a ser tangible. A més, era conscient que es troba atrapat per una malaltia que se li està fent interminable.

L’escriptor reflexiona sobre la vida i la mort, sobre la poesia, com aquesta li dona energia i il·lusió, i també sobre la condició de poeta de la qual se sent orgullós i a la qual mai vol renunciar. La inspiració creativa, a pesar que ha temut que l’abandonaria, torna sempre, mai se n’ha anat. L’home que un dia va consagrar la seua vida a la bellesa la retroba com un antídot contra la rutina i el desencant.

La llum i la seducció, tan presents en la seua obra, com també la música, entesa com un refugi, i l’amor que li dona forces davant de les hores fosques en què la malaltia el situa a la vora de l’abisme, són constants en aquest llibre, junt amb la por i la fe necessària per a continuar el camí.

No és Carn d’oblit el llibre de poesia d’un home vençut i que s’acomiada del món, sinó el d’una persona que estima amb una intensitat brutal la vida. Entre línies, endevinem la tristesa de la mort intuïda, la por, que sempre portem oblidada en el fons d’alguna butxaca, perquè no pot ni vol fugir de la realitat que viu mentre està escrivint.

El poeta és conscient, i així ens ho fa saber en els primers versos, que: «En nàixer el dia / naix també la mort». Hem de deixar que el pensament de la mort s’adorma, no hem de deixar que aquest pensament ens ferisca constantment amb el seu coltell, ja que acabarem abocats a la follia.

«Deixa-la dormir, per què / despertar-la? Sembla tan feliç / essent carn d’oblit!». «La vida unfla les veles del vaixell / quan menys t’ho esperes». Deixem que la mort siga carn d’oblit, d’un oblit, ja ho sé, impossible, que torne la llum, que s’esvaïsquen les tenebres i que vinga a nosaltres el poema.