divendres, 31 de març de 2017

LA LLUM DE LES ESTRELLES MORTES


No és gens habitual trobar-se amb un llibre guardonat en un certamen literari modest, el Premi Soler i Estruch de Narrativa Curta, tan ben estructurat i amb una àmplia gamma de recursos literaris exposats i amb un estil tan ben definit com és el cas de La llum de les estrelles mortes (Edicions del Bullent, 2017).
Fins ara el seu autor, Josep Manel Vidal (l’Alcúdia de Crespins, 1965), ens havia oferit en format de llibre dos poemaris, El teu nom és un ésser viu i La fràgil arquitectura de l’ésser, dos volums amb uns artefactes literaris que un dels personatges del relat La terra somia sobre corbes de nivell definix de la manera següent: «Jo pensava que feia narrativa. Però diuen que hi ha tant de lirisme en el que dic que el que faig realment és prosa poètica».
En format digital Josep Manel manté una intensa activitat a través del seu blog Filant prim i altres mitjans.
La llum de les estrelles mortes recull deu relats amb una gran càrrega lírica marca de la casa. Deu relats en els quals el seu autor en cap moment no ha pretés contar-nos historietes més o menys intrigants, divertides o didàctiques, hem patit massa lectures farcides de qüestions transversals útils a l’aula. En aquest llibre Josep Manel Vidal té la voluntat de fer només literatura, la millor literatura que és capaç de construir. No li calen històries efectistes, trames complicades, només el domini dels recursos que li oferix el llenguatge. Una trobada casual, un viatge en autobús, li servix per a escriure un relat ple de càrregues de profunditat i en el qual l’humor i la ironia, per potents que siguen, colpegen amb elegància. Els deu relats tenen un fons inquietant, crític, i en ells el lector no acabarà mai de saber si està dins d’un somni o la realitat és un somni o un malson del qual no podem fugir.
Hi ha relats molt efectius que captivaran el lector des del primer moment, com és el cas de La nit de Nadal o Indisposició bèl·lica amb un inici bestial «Hi havia la guerra. Una excusa com qualsevol altra per no anar a treballar en dilluns». N’hi ha altres que necessiten una segona lectura, o una primera molt atenta perquè la força, la intensitat no està en allò que se’ns conta, en eixe final sorprenent que sovint el lector espera que l’impacte, sinó en cada frase, que acaba deixant-nos un tast en la boca que ens obliga a reflexionar sobre la nostra realitat quotidiana. Josep Manel Vidal és un manipulador de la rutina, d’allò que és més previsible en la nostra vida, li sap donar la volta com si aquesta fóra una truita, ho distorsiona, ho situa en un temps passat o en un passat pròxim, en un espai urbà o en un rural, per acabar obligant-nos d’una manera subtil a preguntar-nos sobre diversos aspectes de la nostra vida que pensàvem que teníem clars.
La llum de les estrelles mortes és un d’aquells llibres que no hem de deixar passar per alt, a mi personalment m’ha fet retornar la fe en la nova narrativa  valenciana.


dimecres, 29 de març de 2017

"ALPINISTES"


A finals del primer semestre del 2016 el grup L’Emperador publicava el seu primer extended play, EP, amb quatre cançons, Vuit vuitmils (Mésdemil). Una mostra breu i alhora intensa i brillant amb la qual aquesta banda de pop-rock de la comarca de la Costera es presentava en societat i es convertia tot seguit en una de les propostes més interessants i prometedores de l’actual panorama de la música en valencià.
Mig any més tard L’Emperador publica el seu segon EP, Alpinistes (Mésdemil), on ens oferixen cinc temes nous, connectats amb els de l’anterior per un cordó umbilical que els convertix en un treball unitari que ha evolucionat d’una manera sòlida des d’uns plantejaments sonors més clàssics cap a l’aventura i l’experimentació.
Aquest nou treball ha estat enregistrat als estudis de Paco Lobo al Puerto de Santa María i ha estat produït pels membres de la banda en companyia de Lobo, tot un guru de la música indie.
Alpinistes conté magnífiques melodies pop-rock carregades de ritmes amb una preeminència dels sintetitzadors, amb els quals el quartet, que és una formació clàssica de baix, guitarres, veu i bateria, aconseguix dotar el seu so d’una textura densa i suggerent alhora.
Si Vuit vuitmils tenia un so roquer sense a penes concessions, en aquest treball la banda pega un colp de timó i decidix aprofitar-se de les possibilitats que els aporta l’electrònica per tal d’alçar murs sonors que evoquen, subratllen i recreen l’univers d’emocions de què ens parlen en les seues lletres.
El cim d’aquest viratge cap a l’electrònica l’abasten en Ballant a l’obscuritat. De fet, trobe que l’evolució es va produint lentament però sense pausa des de temes com ara els que obrin el disc, La nit més fosca, Casa als Alps o Un lloc màgic, amb una concepció més clàssica del pop-rock, fins el darrer Ballant a l’obscuritat que emparenta amb el tecno-pop.
Alpinistes és un treball que confirma L’Emperador com una de les propostes musicals més atractives del darrer any al País Valencià. Ara, no vull deixar de passar l’oportunitat per a discrepar públicament sobre el que altres han escrit en la premsa sobre la música en valencià, acusant-la d’estar una mica viciada, sóc de l’opinió que mai com ara no hi ha hagut propostes tan variades, de tanta qualitat i tan creatives i interessants.



dilluns, 27 de març de 2017

VALÈNCIA NO S'ACABA MAI


El doctor en història i professor de la Universitat Jaume I de Castelló Vicent Baydal s’ha convertit, des de fa uns anys, en un dels màxims divulgadors de la història de la ciutat de València i del País Valencià.
En el seu afany divulgatiu, Baydal no sols empra els canals clàssics, llibres o diaris i revistes especialitzades o no, sinó també les diverses fórmules que oferixen les xarxes socials, com ara el blog, facebook, instagram… El llenguatge de Baydal defuig els tecnicismes i és diàfan, directe, àgil. Els seus textos tenen una clara voluntat d’amenitat, sota la qual s’oculta un cert didactisme. Atrapa el lector creant vincles de complicitat que naixen de la curiositat intel·lectual i d’una passió que acaba sent compartida.
Baydal s’ha fet especialista en un tipus d’article destinat a un lector que no té per què haver passat per la universitat. Són uns textos en els quals utilitza quan ho creu oportú elements provinents de la narrativa de ficció per tal de fer-los atractius, alhora que s’assegura l’atenció d’un lector que a més d’informar-se vol ser entretingut.
El 2016 va publicar en Llibres de la Drassana un nou recull d’articles, València no s’acaba mai. El títol el deu a una cançó de Juli Bustamante, on aquest fa un cant apassionat i amable de la ciutat.
Baydal, a través de vint-i-tres articles, construïx el seu cant a una ciutat que estima i viu amb intensitat i generositat, la mateixa generositat que l’obliga a compartir amb el món els secrets, les contalles, les anècdotes d’un espai urbà carregat de passat, de present i de futur.
El llibre és com un passeig per la ciutat a través del temps i dels personatges que la van habitar. El punt de partida en aquesta ocasió el situa en la Balansiyya musulmana i acaba amb un interessant escrit que recull els projectes que es van dissenyar per al futur de la ciutat i que no es van dur a terme per una raó o altra.
En la passejada que ens proposa Vicent Baydal trobem personatges realment fascinants: Constança de Hohenstausen, Francesc de Vinatea, Jerònima Galés, l’arquitecte Goerlich, etc., així com històries de les quals no teníem cap referència, com ara quan la festa de les falles arribava fins a Tarragona.
La lectura del recull és àgil, amena i ens ajuda a descobrir una ciutat realment fascinant. Tres dels diversos objectius que l’autor es proposava en escriure el llibre.


dissabte, 25 de març de 2017

UN MIRACLE SENSE IMPORTÀNCIA


El crític, poeta i narrador d’Almassora (la Plana Alta) Pasqual Mas i Usó acaba de publicar en l’editorial Neopàtria la novel·la Un miracle sense importància, amb la qual va obtindre el I Premi Ciutat de Carlet de Narrativa.
Un miracle sense importància és un relat satíric protagonitzat per una parella d’adolescents, la qual cosa emparenta el text intencionadament o no amb la narrativa juvenil. Es tracta d’una novel·la breu en què l’humor, la ironia, el sarcasme i fins i tot l’escatologia s’entrellacen per a construir una crítica clara i incisiva a certs valors i certes creences. És, però, també una narració que també que s’acosta a la comèdia d’embolics tocada amb unes gotes del gènere de lladres i serenos.
La veu narrativa empra un model de llengua estàndard, sense a penes concessions al dialecte i al llenguatge col·loquial, així i tot aconseguix dotar el relat d’un ritme àgil i dinàmic i d’una versemblança que mantindrà sense defallir fins la darrera pàgina.
Trobem en ella diversos homenatges, com ara a Don Camilo i a Peppone, personatges de l’escriptor italià Giovannino Guareschi, o a la tasca d’animació a la lectura que fan en les nostres escoles i instituts escriptors i contacontes com ara Pep Castellano.
El relat és senzill, divertit, mordaç, ben construït. Pasqual Mas aprofita aficions, vel·leïtats i ocupacions dels personatges per a plantar entre col i col lletuga i, sense crear estridències en la trama, dir la seua sobre qüestions diverses com ara l’ofici d’escriptor, el sistema educatiu, la religió, etc. Ací un tast: “Voldrà ser escriptor, tot i que aquesta siga una tasca renyida amb el plat calent a taula, i per això li caldrà sospesar el fet que potser serà millor arraconar les passions de la ferida literària per tal de viure d’una activitat que li done de menjar”.
D’alguna manera, la veu narrativa, pel subjectivisme amb el qual treballa, les constants picades d’ull al lector, les aturades reflexives, etc., es veu convertida en la protagonista d’Un miracle sense importància. El robatori de la relíquia de la santa, els enganys, els secrets, les acusacions, els plans per aclarir-ho tot i deixar el culpable en evidència són l’excusa de l’autor per atrapar el lector, seduir-lo, sacsejar-lo, divertir-lo alhora que fer-lo reflexionar sobre els falsos fonaments de les creences que tenim com a certes.


dijous, 23 de març de 2017

PAISATGES HIVERNALS

  


David X Myers, que fou cantant de la banda Brutal Trifolium, ha publicat el seu primer treball en solitari, Paisatges hivernals. Un recull d’onze cançons plenes de ritme, electricitat i amb moments d’una gran força i sensibilitat.
En aquesta primera aventura en solitari, el cantant i músic de la Safor ha comptat amb Andreu Todo, que s’ha encarregat de l’enregistrament, la mescla i la masterització, així com de tocar la guitarra i els teclats, i també ha fet tàndem amb David a l’hora de la composició musical; mentre que les lletres, la producció i els arranjaments són de David.
A més de la banda que l’acompanya, formada per l’esmentat Todo, el bateria Charles Sunday i el baix Ruff Mawete, hi ha altres col·laboracions puntuals que li donen un color, una textura i una intensitat potent a aquesta barreja sonora de metall, grunge i indie en què se situa David X Myers. Així, trobem Borja Mahiques fent els solos de guitarra en Nostàlgia, Lluny de tot i La tomba dels diferents; Leonard Donet al saxo en Quan la innocència digué adéu; Kassandra Ginestar, que posa la veu en Ennuvolat i Quan la innocència digué adéu; Ernest Llorca, que toca la dolçaina en Hopelessesnes; i Moisès Moncho, la guitarra en Hopelessenes.
En les lletres de David X Myers trobem la pèrdua de la innocència i una necessitat angoixant de superar els esculls que entrebanquen el seu camí vital, un camí que vol fer amb llibertat absoluta i amb una destinació que l’acoste al màxim a la idea que ell té de felicitat. Eixos esculls són realment perillosos, David és conscient que el poden fins i tot destruir com a ésser humà. Alguns d’ells els col·loca el viure, altres el que segurament és el seu pitjor enemic: ell mateix.
Els paisatges hivernals que donen títol al disc no són espais geogràfics en un moment concret de l’any, és la memòria d’un temps ple de les ombres que alcen la inseguretat, l’autoengany i el dolor que tot plegat li produïa.
Paisatges hivernals és un viatge des de l’obaga a la llum, des de l’adolescència a la joventut, des del pop-rock al metall. Un viatge on sonorament trobarem paisatges memorables.
Un disc que fa vibrar i al mateix temps reflexionar sobre diversos aspectes de la condició humana.