diumenge, 29 de juliol de 2018

LA FEBRE DELS DIES



Ramon Guillem acaba de publicar en Bromera Edicions La febre dels dies, llibre amb el qual va obtindre el Premi de Poesia Maria Beneyto dins dels XXXV Premis Literaris Ciutat de València.
La febre dels dies està conformat per vint-i-sis poemes de vers lliure que se’ns oferixen en dos apartats sense títol, de catorze i dotze poemes cadascun.
Trobem, com en altres volums de poesia d’aquest veterà autor nascut l’any 1959 a Catarroja (deixeu-me que òbriga un parèntesi per a dir-vos que aquesta ciutat de l’Horta Sud les darreres dècades ha donat a la literatura valenciana bons poetes i també narradors i dramaturgs de gran interés), trobem, dic, la obsessiva dualitat d’Eros i Tànatos, però també altres que apareixen tant en la seua obra en prosa com en vers, la dualitat pròpia, personal d’escriptor rigorós i lector exigent que en el seu cas, a més, es rebla amb la seua professió de bibliotecari inquiet. Hi ha també un altre aspecte que mai no es pot oblidar en la lectura de l’obra de Ramon Guillem, la seua passió per la música clàssica de la qual en tots els seus llibres apareixen d’una manera o altra referències.
En iniciar la lectura de La febre dels dies vaig notar uns canvis en la seua poesia respecte a llibres anteriors, vaig trobar un to més irònic, una manera més diàfana d’escriure, un acostament cap a una certa narrativitat que en alguns moments emparentava els poemes amb entrades d’un dietari pel toc reflexiu i confessional que tenien. En altres s’acostava al microrelat, Fugida o En algun lloc de València, i també a l’apunt filosòfic, Si no hi poses la pell.
En el llibre hi ha homenatges, alguns assenyalats pel mateix autor, com ara el que li fa a l’amic i poeta Jaume Pérez Montaner, Si un dia ha de venir l’odi, i altres aparentment ocults com el que li fa a Ausiàs March, Ja la pensa, no pot ser d’una altra manera en un autor que se sap lector i que ens arriba a oferir una instantània d’ell mentre llig en un dels seus poemes Lectura.
A més de la música, també trobem referències gastronòmiques, com ara als poemes en Un plat de llagostins, i al viatge: En tren.
En La febre dels dies trobem els grans temes que al llarg de la seua trajectòria han preocupat i han mogut Guillem a escriure, l’amor i el desig, la recerca de la bellesa a través de la paraula, la seua passió per gaudir-la i la constatació, una constatació que de vegades l’indigna: que la bellesa com la vida mateixa és efímera. També trobem el pas del temps i les incerteses que l’acompanyen i la mort. El to irònic del qual els parlava en un principi oculta una por espantosa al dolor, al patiment, a la fi.
Un llibre que traspua un gran amor per la vida, la paraula i la bellesa.


dimecres, 18 de juliol de 2018

T'HO DONARÉ TOT



Si en la seua anterior novel·la, Temps de llum (Columna edicions, 2016), Sílvia Tarragó ens oferia una història que abastava quatre dècades de la segona meitat del segle XX a la ciutat de Barcelona, en la seua segona novel·la, T’ho donaré tot (Columna edicions, 2017), Tarragó ho fa dels trenta primers anys de la mateixa centúria. En aquesta ocasió l’excusa són els orígens de la urbanització de la muntanya del Tibidabo.


La imatge que ens oferix de Barcelona la nostra autora és la d’una ciutat cosmopolita, capdavantera i un tant bohèmia, una ciutat immersa en grans transformacions urbanes i socials, centre de reivindicacions nacionals i de lluita de classe. Una ciutat en constant creixement on els emprenedors gaudixen de grans oportunitats per a dur a bon port els seus somnis.
Aquesta transformació imparable corre paral·lela a la vida dels protagonistes de la narració, dues bessones, Àngela i Aurora, que naixen just quan l’impulsor del projecte d’urbanització de la muntanya del Tibidabo fa un brindis l’últim dia de l’any.
La novel·la, que en els primers capítols aporta un munt de dades sobre el Tibidabo, la urbanització i els seus impulsors, a mesura que avança i els personatges van prenent cos i creixent en edat i en protagonisme, crea un seguit d’històries que acabaran convergint. Encontres i desencontres, amor i desamor, intriga, passió, trencaments, reconciliació, bogeria i maldat, drama, però també final feliç, encara que no del tot, ja que hi ha dues relacions que per a poder ser han d’emigrar, i a una tercera li espera en menys d’una dècada el drama de la guerra civil.
Estem davant d’un relat sòlid, on l’autora ha creat una tensió narrativa que ha sabut mantindre i fer créixer. Un relat universal que ens parla d’algunes de les grans qüestions que de sempre han interessat l’ésser humà. Un relat intens emmarcat a la ciutat de Barcelona en el moment que es posava en marxa una gran empresa.

divendres, 13 de juliol de 2018

CARAGOLA



L’any 2017 es va commemorar el centenari del naixement de Miquel Peris i Segarra, un dels més grans i reconeguts poetes de Castelló del segle xx junt amb Bernat Artola, de qui es declarava admirador. La poesia de Peris i Segarra s’inicia dins dels cànons estètics del paisatgisme sentimental per a evolucionar cap a una poesia de caràcter més intimista. En homenatge a la seua memòria, des de fa vint-i-cinc anys l’Ajuntament de Castelló, en col·laboració amb l’Associació Cultural La Barraca, convoca un premi de poesia per a adults de temàtica marinera amb el seu nom, acompanyat d’un segon premi per a joves menors de setze anys dedicat a la memòria del desaparegut poeta Manuel Garcia i Grau. En la vint-i-quatre edició va obtindre el premi el llibre Caragola, del poeta i cantautor Artur Àlvarez Boix. Es dóna la casualitat que Àlvarez Boix és un dels majors difusors de l’obra de Miquel Peris i Segarra i també de la de Bernat Artola, als quals ha dedicat alguns dels seus treballs discogràfics.
Caragola ha estat publicat enguany per l’ajuntament de la capital de la Plana en la col·lecció Biblioteca de la Ciutat de Castelló. Acompanyant els vint poemes de vers lliure que conformen el recull, trobem una altra de les diverses vessants d’aquest autor polièdric, la d’artista plàstic, amb la reproducció a color de huit il·lustracions creades a partir de diverses imatges poètiques dels seus poemes.
Caragola porta com a subtítol Poemes d’amor i mar, que des del meu punt de vista està de sobra, amb el qual d’una manera exageradament explícita se’ns anuncia allò que ens trobarem en el seu interior. Els textos d’Artur Àlvarez Boix els acompanya un pròleg del poeta de la Vall d’Uixó Josep-Lluís Abad, El Príncep de les milotxes, el qual entre altres coses afirma “Un poemari triangular,..., entre la mar que esdevé catalitzador dels dos amants”.
Caragola és un poemari breu, de marcat realisme intimista, amb versos que naixen de l’experiència vital de l’autor. De fet, Àlvarez Boix és en el centre del poema, la seua actitud no és com la d’un mol·lusc tombat a vora mar, si no la d’un individu que viu amb intensitat el moment, la de l’esponja que xupla la bellesa que l’aclapara i l’envolta. Àlvarez Boix ha escrit vint poemes sensuals, suggerents, càlids i diàfans, que són travessats de dalt a baix per la llum i el color de la mar Mediterrània, i en els quals evoca, rememora, reflexiona sobre l’amor i el desig viscut i compartit.
El poeta es mostra preocupat pel ritme interior de cada poema, un ritme que ha de transcórrer d’una manera subterrània i que a ell de tant en tant, molt de tant en tant, li ix a la superfície, aproximant el poema a la lletra d’una cançó.
En la seua lectura trobem imatges poètiques ben aconseguides, algunes de les quals són d’una senzillesa aclaparadora i bella.
Aquest breu recull és com una caragola que ens acostem a l’orella per a escoltar la mar i tot l’amor i el desig que el poeta va viure amb intensitat a la seua vora.


dilluns, 9 de juliol de 2018

TEMPS DE LLUM



L’any 2016 Sílvia Tarragó publicava la seua primera novel·la per a adults, Temps de llum (Columna edicions), fins aleshores ens havia oferit un parell de poemaris i diversos llibres de narrativa infantil.
En Temps de llum, Sílvia inicia una nova etapa com a escriptora en la qual se’ns mostra més madura i amb més ofici. La novel·la està situada a la ciutat de Barcelona, concretament en les que van ser les primeres galeries comercials subterrànies d’Europa, l’avinguda de la Llum. Allí es troben les tres joves que protagonitzen el relat. Seguint el batec de les seues vides, Sílvia ens fa un retrat de la ciutat de Barcelona durant la dictadura franquista. Però el relat va més enllà, ja que l’autora, amb una prosa fresca i dinàmica ens oferix un esbós fet a carbó de la condició humana, mostrant-nos d’una manera descomplexada fins a quin grau d’acarnissament pot arribar l’ésser humà contra aquells que més estima, i no és que els personatges de Sílvia Tarragó siguen una colla de psicòpates sense cap mena d’empatia pel dolor que causen, tot el contrari, però l’orgull ferit arriba a confondre’ls i a encegar-los de tal manera que acaben convertint l’estima en un odi que només busca fer mal a aquells que estimaven.
Sílvia Tarragó ens narra també  la terrible capacitat que tenim els humans per aprofitar-nos dels més febles, per a traure suc a les circumstàncies favorables passant per damunt de tantes i tantes coses. Així i tot, i a pesar del mal fet, l’autora caracteritza uns personatges que amb el pas del temps han sabut madurar i han estat capaços de reconéixer els seus errors, de demanar perdó, de no rendir-se i de retrobar l’oportunitat per a tancar el dolorós i trist parèntesi de l’odi i reprendre l’estima que es professaven.

divendres, 6 de juliol de 2018

RECORDANT LES NITS QUAN VAM SER GRANS



El cantant i músic Carles Pastor acaba de publicar un nou treball discogràfic: Andròmina (La Casa Calba, 2018). Un disc amb deu cançons més un cover enregistrat a Z Estudis de Mislata i mesclat, masteritzat i produït per Tony García i Josep Pérez (Ona nua), que deixa la seua petjada personal en alguna de les cançons.
En aquesta nova aventura ha comptat amb la col·laboració d’una banda de luxe formada pel ja esmentat Ona nua, que s’encarrega de la bateria i les percussions, i els cantautors Òscar Briz, que posa veu i guitarra elèctrica en Fràgil, i Abraham Ribas, que s’ha encarregat del piano i els teclats, així com el violinista Jordi Silvestre, el guitarra Ivan Espí i el baixista Nacho Villanueva, sense oblidar-nos de Sílvia Pérez Miret, que posa la veu a la versió enregistrada en directe d’Agárrate fuerte a mí, María, de Los Secretos, un tema que també interpretà Antonio Vega i a qui li l’ha dedicat.
Carles és un músic que ha rebut una notable influència de la música nord-americana, sobretot del blues, del soul, del rock, del pop i fins i tot del folk, una influència que després d’haver passat per les illes britàniques i en especial per Irlanda posa rumb a la Mediterrània. Hi ha dos personatges dels quals d’una manera o altra se sent deutor: Bob Dylan al que li fa una picada d’ull al tema Fràgil i Antonio Vega, i encara que no ho reconega, també hi ha en ell alguna cosa de l’Enrique Urquijo.
En Andròmina trobem un so més elèctric que en el seu anterior Dies de ràdio, un so que l’acosta en alguns moments en temes com ara T’acarone a un pop-rock que invita al ball, però a mesura que anem sentint el disc evoluciona cap al blues, el soul i el folk.
Andròmina, a més de la versió del tema de Los Secretos, conté una versió d’una cançó de la cantautora de Lousiana Lucinda Willians Concret and Barberd Wire, traduïda com Vaig fent camí. Un tema amb una lletra i una música emparentades directament amb la resta del disc i amb aires deliciosament country. També ens oferix en forma de blues una versió musical d’un poema de Vicent Andrés i Estellés, L’Hotel París.


La resta de les cançons són seues, i en elles ens retrobem el solitari de mirada trista, l’individu tendre i dur, vull dir endurit pels colps rebuts en el seu deambular per la vida i el món. Un home que, a pesar que està tocat per la nostàlgia i els records d’un temps on compartia l’entrepà de l’amor i de la passió, una passió que s’ha volatitzat, ha sabut alçar-se del terra després d’haver rebut un colp brutal, cordar-se fort els cordons de les sabates, agafar la seua inseparable guitarra i continuar el seu camí cap al seu sud mentre ella se’n va cap al nord.
El disc m’ha agradat molt. Tinc una certa debilitat per aquest cantautor. I entre les deu cançons m’han colpit d’allò més Teatres, Fràgil o Porto.
Carles Pastor no enganya ni s’enganya, no es deixa seduir pels llums de neó ni les vanitats pròpies d’una vedet, és un músic honest a qui li brollen les cançons en cada corba del camí, mentre es beu a glops lents una cervesa. És un home que a pres partit per la vida i per la música popular. La seua única pretensió és encendre una foguera que ens il·lumine en les nits fosques quan ens pega per recordar que un dia vam o poguérem ser grans. No, en realitat mai no ho van ser, és pura il·lusió. Ho sabem. Millor ser grans o sements de l’esperança, com ho és Carles Pastor.


dilluns, 25 de juny de 2018

L'EFÍMER I L'ETERN



L’ésser humà, quan té l’oportunitat de reduir la velocitat en la cursa cap a enlloc que l’obliga a estar tens, estressat, ansiós i troba un lloc tranquil on aparcar, si encara se’n recorda, respira a fons i reflexiona sobre la pròpia existència. És en eixos moments que arriba a la conclusió de com d’efímera és la vida i com d’intranscendent és la lluita quotidiana per sobreviure, aleshores sent la necessitat espiritual d’agafar-se a la roca de la transcendència i aspira a acariciar la idea de l’eternitat.
Entre l’efímer que palpa a cada instant i l’etern que s’imagina hi ha un espai colossal, laberíntic, on l’únic que realment és segur és allò del que es té una constatació diària.
L’autor de Rafelbunyol Vicent Penya, en el seu darrer llibre de poesia, L’efímer i l’etern (Onada edicions, 2018), un poemari amb el qual va obtindre el Premi de Poesia Antoni Matutano-Vila d’Almassora, reflexiona des d’un punt de vista subjectiu i basant-se en la seua experiència vital sobre la quotidianitat en la qual vivim, una rutina que ens atrapa de vegades i que en altres hem convertit en el nostre refugi davant d’una societat farcida de discursos agressius. També reflexiona sobre l’afany de transcendir, de perpetuar-se i de buscar desesperadament una incerta glòria.
Vicent Penya, des del seus primers llibres de poesia, ha estat un poeta que des del realisme intimista ha tingut una constant preocupació per deixar constància d’un univers en profund i veloç procés de transformació, destinat a desaparéixer sense a penes deixar rastre, el de la ruralia al voltant d’una gran ciutat en constant procés d’expansió, el d’una cultura i una llengua que són engolides i reduïdes a no res.


En L’efímer i l’etern, el poeta, més madur, amb un domini clar del seu ofici, es mostra més que mai com el subjecte del poema. De vegades ens parla amb un cert to sorneguer, altres apassionat, sovint amb tendresa i també amb una honestedat directa i crua sobre la fugacitat de la vida i com ens deixem arrossegar d’una manera covarda per la quotidianitat provocada per un sistema que ens vol productius. També ens parla sobre la lluita per dotar de color, de transcendència i de sentit la nostra vida. El poeta es despulla, es mostra tal com realment és, tal com verdaderament viu, tal com sent. Trobem entre versos l’home que treballa, que estima, que somnia, que patix, però també ensopeguem amb el lector i l’aficionat a la música que ret homenatge més o menys ocult a les obres que l’han colpit al llarg de la seua vida.
Vicent Penya, en aquest llibre que ha dividit en cinc apartats, es mou entre el sonet i la tanka, sense oblidar altres fórmules com ara el haiku. Fa temps que Penya va envidar, sense renunciar a res, per deixar una mica de costat el vers lliure i la prosa poètica, on tants i tants poetes s’han instal·lat confortablement, i decidí sotmetre la seua poètica a disciplines més exigents. En L’efímer i l’etern trobem un autor que ha aconseguit no sols dominar-les, sinó que s’hi troba a gust i construïx un discurs poètic amb una gran soltesa i naturalitat.


divendres, 15 de juny de 2018

VESTALS DE ROMA



L’any 1985 l’escriptora de Tavernes de la Valldigna Encarna Sant-Celoni rebia el prestigiós Premi de Narrativa Joanot Martorell, que atorga l’Ajuntament de Gandia, per la novel·la Vestals de Roma.
Trenta-tres anys més tard, i després d’haver conformat una obra sòlida en el camp de la novel·la, la narrativa breu, la poesia i fins i tot de la traducció literària, Encarna Sant-Celoni reedita en la col·lecció Lo Marracó, de l’editorial ilerdense Pagès editors, Vestals de Roma, una novel·la breu, intensa, carregada de sensualitat i de lirisme on el tractament del llenguatge és un dels principals protagonistes.
Sant-Celoni és una dona de fermes conviccions feministes que al llarg de la seua trajectòria com a ciutadana, com a activista cultural, com a escriptora i traductora, ha lluitat d’una manera permanent i decidida per visibilitzar l’aportació que les dones han fet a la societat i en especial a la cultura, reivindicant la seua obra i el lloc que es mereixen en la història de la literatura. L’any 2016 l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana va reconèixer la seua tasca, la seua dedicació, el seu esforç com a escriptora i com a lluitadora en la defensa de la igualtat de gèneres atorgant-li la Lletra Lila.
Aquesta preocupació pel paper que les dones han ocupat en la societat l’ha duta primer a prendre consciència i després a revoltar-se i lluitar amb totes les armes al seu abast per tal de revertir-lo. Una lluita, un interés que és present en tota la seua literatura i d’una manera especial en Vestals de Roma, un relat en el qual la seua protagonista, Eumàquia Fúlvia Crocina, una patrícia de la Hispània Citerior, ens mostra els diversos papers que la societat romana feia interpretar a les dones, segons la seua classe i condició.
Com a espectador privilegiat, el lector assistirà a diferents moments de la vida d’Eumàquia i serà testimoni de la seua relació amb el pare, el marit, la família, amb l’imperi. La novel·la, per una banda, és el relat d’un viatge temporal, el que va des de la infància a la maduresa de la protagonista, però també de diversos viatges geogràfics que la portaran de Diànum a Tàrraco, passant per Saetabis, Valentia, Sagúntum i Dertosa. Pel camí, Sant-Celoni ens explicarà detalladament aspectes dels usos i costums de la societat hispanoromana. Subratllant la situació de les dones que es troben sotmeses als capritxos d’un llarg escalafó de patriarques que arriba fins a l’emperador, homes que juguen amb elles i amb les seues vides com si foren simples objectes.
Eumàquia es rebel·la i busca la manera de viure sentint el menys possible el pes del poder patriarcal. La novel·la, marcadament historicista, està impregnada d’una gran sensualitat i erotisme que arriba a coprotagonitzar gran part del relat. En cada escena descrita hi ha força, intensitat, passió per la la bellesa, amor a la llibertat i una voluntat manifesta de gaudir amb intensitat dels petits i grans plaers que ens oferix la vida, que van des de la gastronomia fins al sexe.

divendres, 8 de juny de 2018

CANTA CANALLA



Havia sentit parlar de cinema familiar, una etiqueta sota la qual se’ns oferix tot un seguit de pel·lícules de diferent gènere que poden gaudir les diverses generacions d’una mateixa família. Relats sovint festius i on l’absència de sexe i violència respecta la innocència dels més menuts de la casa. Mai, però, no havia sentit parlar de música familiar, supose que, com las «meigas, haberlas, haylas». Música que com altres disciplines, com ara la literatura, està emparentada amb productes pensats per als infants però que també té components que atrapen i seduïxen als adults, fins i tot els més seriosos i exigents.
Amb aquest objectiu s’ha presentat enguany en públic el quintet musical valencià Canta Canalla i ho ha fet amb un primer cedé amb el mateix nom.
Al capdavant del grup trobem dos escriptors, el poeta Eduard Marco, amb una obra sòlida al seu darrere, i el narrador, especialitzat en literatura infantil, Ferran Bataller, tots dos responsables de les lletres dels diversos temes que conformen aquest primer treball discogràfic. Completen la banda Paco Arroyo, un home amb una llarga trajectòria com a sonidista, cantautor i electroluthier i responsable, junt amb Edu Marco, de la composició i adaptació musical, Javi Vega, que ha estat vinculat a creacions originals de teatre, dansa i circ, i Carme Laguarda, que fins ara ha estat la gerent del desaparegut segell discogràfic Mésdemil i que actualment col·labora amb el programa Territori Sonor d’À Punt ràdio.


Canta Canalla és un grup musicalment eclèctic, no té cap dèria més que la d’entretindre, divertir, fer ballar un públic intergeneracional, tant capaç de crear el tema principal d’una sèrie de superherois com un bolero suggerent, enyoradís, que invita a un ball lent, un tema perfecte per a un crooner hortolà que sota els fanalets canta al bell mig de la plaça del poble a la lluna de València.
En aquest primer disc podem trobar adaptacions personals del famós Bolero de l’Alcúdia, tangos, cançons amb tocs de pop, de rock, pop, country, balades i fins i tot una cançoneta de bressol en la qual qui demana poder dormir és el pare.
Cançons escrites amb un gran sentit de l’humor, un humor amb picades d’ull als infants, però també als adults. Un humor per a tots els públics amb concessions a la ironia i, com no podia ser d’una altra manera, a la tendresa.



dimarts, 29 de maig de 2018

"L'INTERÉS PER LA LLENGUA DELS VALENCIANS"



El segle xx ha estat una centúria marcada per les profundes transformacions de tota mena, socials, econòmiques, culturals, etc. A l’Estat Espanyol, més de la meitat d’aquest segle ha estat governat per dictadures militars, la de Miguel Primo de Rivera i la del general Francisco Franco, sense oblidar la breu dictablanda de Dámaso Berenguer, i l’altra meitat per democràcies tutelades per l’exèrcit i/o sustentades sobre un sistema d’interessos econòmics anomenat caciquisme.
Mals anys per a la llibertat i per a la pluralitat ideològica, lingüística i cultural. Mal temps per a sembrar amb la mirada posada a curt o mitjà termini. Així i tot, al llarg del segle xx va haver-hi gent que no sols es va interessar per la llengua dels valencians, sinó que fou capaç d’acabar, per una banda, amb l’anarquia gramatical existent i des d’ací desenvolupar tot un seguit de projectes que venien a omplir buits importants sense els quals no es podia garantir el futur de la llengua. I ho feren aprofitant per una banda l’impuls de la Renaixença i per una altra el camí obert en aquest sentit des d’altres territoris amb els quals compartim llengua.
El doctor en filologia Josep Daniel Climent acaba de publicar un llibre, L'interés per la llengua dels valencians, en la col·lecció Odissea de l’editorial Llibres de la Drassana on reivindica els personatges que ho feren possible, ens parla d’algunes de les obres més importants i ens detalla alguns dels fets més significatius d’un valencianisme subterrani i tolerat només com una nota folklòrica i regional.
Josep Daniel Climent, amb un llenguatge volgudament àgil, intencionadament divulgatiu, sense emborratxar-nos amb dades, ens dóna notícia d’una gent que per damunt d’ideologies i d’interessos de classe compartix una gran estima pel país i un objectiu: recuperar i dignificar l’idioma, així com preparar el terreny perquè arribat un temps més propici les noves generacions de valencians no partisquen del no-res per a normalitzar les seues llengua i cultura. Un treball anònim fet de vegades al mig de la foscor i amb un escàs ressò social. Així i tot, aquestes persones foren capaces de consensuar una normativa, les Normes del 32, que debilitaren les vel·leïtats secessionistes i que significaren un sòlid punt de partida. De crear gramàtiques, vocabularis i diccionaris de tota mena, de formar mestres, etc.
Josep Daniel Climent ha compartimentat el llibre, un ampli ventall d’articles, en tres grans blocs: Personatges, Llibres i Fets, i amb pinzellades precises ens fa un retrat de l’univers valencianista i de la seua evolució al llarg d’un segle complicat, la qual cosa el convertix en una obra d’obligada lectura per als valencians del segle XXI.
Un llibre que valora i alhora honora unes generacions de valencians que des de la foscor i el silenci foren capaces de no defallir i de traçar un rumb que nosaltres només hem hagut de seguir i aprofundir, que no és qualsevol cosa.


divendres, 25 de maig de 2018

EPÍLEG



Mangi il pane in solitudine per far merenda.
Un'anarchia di libri,
di polvere e di fogli accartocciati
ti circonda senza annegarti,
l’ordine del disordine, lo sai già.
All’improvvisso ti prende il desiderio
di versare qualcosa che porti dentro
e con l’argilla della memoria
e il tornio della fantasia
cominci ad alzare
l’anfora che tratterrà
il liquore in agrodolce
di ciò che dici la tua letteratura.
Come in un incantesimo
appare uno specchio nel mezzo della stanza.
La gatta, che dorme vicino a te, si sveglia
e dopo il rituale noioso
di sbadigliare e sgranchirsi con eleganza
si avvicina curiosa, sente l’odore e struscia il suo manto,
dopo lo attraversa come uno spettro.
Ti alzi spaventato e vai a cercare il felino,
sono troppi anni che condividi solitudini
per poter perdere un compagno di viaggio.
Attraversi il vetro liquido
e ti trovi all’altra parte
con una geografia che ti è familiare:
un paese, un mondo che hai costruito
reinventando, ricreando la verità.
Cammini per le strade, la realtà si disegna
tra i selciati immaginari
e vedi come la gatta entra in una casa.
La segui, attraversi la soglia,
nel mezzo della stanza c’è una tavola apparecchiata,
ti siedi, la gatta ti tocca
le gambe dei pantaloni, miagola,
qualcuno dalla cucina ti chiede: sei già tornato?
e non stai dando alcuna risposta.
Suonano le campane della chiesa.
La casa era piena di gente
che si siede attorno a te e ti dice:
-Ben tornato, di nuovo, Pouet.

****
Traduzione di Josep Dionís Martínez



dimarts, 22 de maig de 2018

QUÈ SAPS DE VIDAL PALAU?



Eduard Penadés és l’únic membre del consell de redacció d’un diari digital valencià si no hi comptem el director. Els canvis tecnològics han afectat d’allò més els darrers anys el funcionament dels mitjans de comunicació, sobretot la premsa en paper, i encara a hores d’ara no sabem quins camins prendran en el futur. A pesar de tot, Eduard és un periodista de la vella escola, amb un aire de detectiu privat. Un dia rep una telefonada del director del diari i, a boca de canó, li pregunta: «Què saps de Vidal Palau?», i tot seguit li encomana que faça la crònica del funeral d’aquest personatge que tindrà lloc en una localitat turística valenciana. El problema rau en el fet que Vidal fa trenta anys que és mort i soterrat. Només assistint al sepeli i parlant amb els amics del difunt Eduard traurà l’aigua clara.
El novel·lista d’Algemesí (Ribera Baixa) Vicent Borràs, en Què saps de Vidal Palau? construïx un relat àgil, dinàmic, amb una tensió narrativa que no decreix en cap moment, i on ha estat capaç de modelar personatges ben definits i amb un passat que els dota d’una gran força i versemblança. També ha sabut adoptar altres personatges de la realitat, tot encaixant-los perfectament en la narració. Estem davant d’un autor en plena etapa de maduresa, un escriptor que coneix el seu ofici, que té una trajectòria important i reconeguda i que ha anat creixent i millorant com a escriptor amb cada nou lliurament de la seua obra.
Què saps de Vidal Palau? és per a mi el seu millor llibre. Una novel·la on trobem un autor amb una gran seguretat, amb una veu pròpia i amb una gran capacitat de seduir el lector des de la primera frase.
Eduard Penadés sap que Vidal Palau Gilabert fou un professor i poeta valencià que emigrà a Barcelona i acabà sent un membre destacat de la generació poètica dels cinquanta. Fou amic dels germans Ferrater i íntim de Manuel Vázquez Montalbán, aquest darrer amb un paper fonamental en bona part dels fets que ens narra l’escriptor d’Algemesí.


Vicent Borràs reflexiona sobre la relació de l’autor amb la seua obra, però també amb la crítica i el públic, sobre l’ensenyament, les relacions d’amor, de pares i fills i de parella, de l’amistat, també ho fa sobre la culpa, i d’una manera destacada sobre la identitat personal. I ho emmarca tot en el període gris d’una Barcelona provinciana sota la bota de la dictadura franquista, on, a pesar de tot, hi ha qui estima, viu i escriu amb plena llibertat.
El llibre no conté només l’explicació sobre qui fou Vidal Palau i sobre què el va portar a prendre la decisió de desaparéixer del mapa trenta anys abans de la seua mort. Vicent trau de la seua palestra altres personatges sobre la vida dels quals reflexiona com ara la dona francesa de Palau, que en realitat és jueva i nascuda a Polònia, o potser no, i el seu sogre, un republicà valencià exiliat que deixa de ser-ho per a convertir-se en un ciutadà de la República francesa.
Vicent Borràs reconstruïx el passat de Vidal Palau, ens posa dins del seu cap, alhora que ens parla del present dels membres de la seua família, que deixà enrere, una filla que no acaba de saber qui és, una esposa entrada en anys i a les portes d’una demència senil que farà que siga impossible reconstruir la seua pròpia identitat.
Borràs ha escrit un llibre d’aquells que eixe dos per cent de lectors que llegim habitualment en valencià no podem deixar passar de llarg.


divendres, 18 de maig de 2018

ICH ERINNERE




Ich erinnere die Lieder
die die langen Karawanenzüge begleiteten
bei der Eroberung eines weissen Raumes,
und erneut lastest auf mir die Schwere jeden Wortes.

Ich wandere Tag und Nacht durch eine erdachte Landschaft
dabei denke ich an die zerknüllten und in den Müll geworfenen Stunden,
auch an jene in denen Wesen Leib und Seele annahmen
mit deren ich das schmieden wahrtaft wirkender Scheinwelten spielte.

Ich erinnere und lecke meine Wunden wie eine alte Katze
die sich hochnässig und überheblich weigert, Niederlagen einzugestehen.

Ich erinnere und schreibe rachsüchtig mit Katzenklauen.

***

Traducció de Mar Monsonís i Michael Platz

dilluns, 14 de maig de 2018

BARBARITATS




Barbaritats, sextet musical de la comarca valenciana de la Costera, després d’uns anys de funcionament ha decidit donar un nou pas i acaba de publicar el seu primer treball discogràfic sota el mateix nom del grup. Com moltes de les bandes que comencen, s’han autoeditat el disc i l’han finançat a través d’un micromecenatge.
Fa uns quants anys vaig tindre la sort d’escoltar Barbaritats en directe i en format acústic en diverses ocasions, i fins i tot interpretant els seus temes sense micròfons ni aparells elèctrics durant la presentació d’un llibre de poesia, i ja aleshores la seua qualitat em va sobtar d’una manera positiva. Des d’aleshores la banda ha madurat i crescut, consolidant un repertori propi del qual ens oferixen ara set cançons d’autoria pròpia, exceptuant la lletra de la que obri el disc, Pluja, un poema intens i descriptiu d’un moment de soledat del qual és autor l’escriptor de l’Alcúdia de Crespins Josep Manel Vidal.



Barbaritats, en aquest primer treball, ens brinda ritmes que van des del rock and roll clàssic a l’estil de Chuck Berry fins al funky a l’estil de James Brown, passant pel pop-rock i fins i tot pel metal. La banda fa de l’eclecticisme el seu segell personal. Posseïx un estil fresc, dinàmic, descomplexat, així com una gran capacitat per adaptar les seues cançons a diferents formats a l’hora de tocar en directe. Els he vist com a duet, com a trio i com a quartet en acústic, i a través de les xarxes socials amb els sis membres de la formació en elèctric.
La veu la posen Àngels Vidal, rica en matisos, potent, ben educada i capaç d’adaptar-se a estils diversos, i Ramon Rodenas, més diàfana, popera i càlida, capaç d’acomodar-se sense massa esforç al funky, al hardcore o al rock and roll.
El disc ha estat enregistrat i masteritzat a LR Estudis de Manises i del disseny de la carpeta s’ha encarregat Cesc Roca. Només he d’assenyalar d’una manera negativa que he trobat a faltar una mínima fitxa tècnica en la carpeta que em donara més informació sobre els components de la banda i sobre quin ha estat el seu paper en l’enregistrament de cada tema. Obviant aquest petit però important detall, trobe que el disc és una bona targeta de presentació d’una banda jove, creativa i amb una gran personalitat, que si són perseverants acabaran oferint-nos grans moments musicals.




divendres, 11 de maig de 2018

EVOCO



Evoco las canciones
que acompañaron las largas hileras de caravanas
a la conquista de un espacio en blanco,
y de nuevo vuelvo a sopesar la intensidad de cada palabra.

Camino día y noche por un paisaje inventado
mientras pienso en las horas estrujadas y lanzadas a la papelera,
también en las otras donde tomaban cuerpo y alma
seres con los que jugué a forjar ficciones verosímiles.

Evoco y me lamo las heridas como un gato viejo
que, soberbio y altivo, se niega a asumir las derrotas.

Evoco y escribo con ánimo de revancha con las garras de un gato.

dilluns, 7 de maig de 2018

"L'ESTUPOR"




Set anys després del traspàs de Josep Iborra, l’editorial Afers ens oferix un recull de petits assajos d’aquest autor amb una nota introductòria del seu fill, el també crític literari Enric Iborra, sota el títol de L'estupor.
Fa un grapat d’anys vaig coincidir amb Josep Iborra en un ascensor d’un edifici de l’avinguda Baró de Càrcer de la ciutat de València, els dos ens adreçàvem al mateix lloc, la redacció de la revista El Temps, on aleshores col·laboràvem escrivint ressenyes literàries. El vaig reconéixer de seguida, havia llegit el seu llibre Fuster portàtil (1982) i un gran nombre d’articles seus publicats en revistes com ara Serra d’OrSaóCaràcters i, com no, El Temps. Iborra tenia una prosa cuidada, reflexiva, incisiva, es notava i es nota en cada frase dels seus escrits una formació sòlida i hores de lectura i de relectura. Durant el curt trajecte en ascensor vam parlar de coses intranscendents i en arribar a la redacció ens vam acomiadar amb un somriure.
Josep Iborra, que inicià la seua carrera com a escriptor amb un llibre de narracions, Paràboles i prou (1955), li va dedicar uns quants llibres a l’obra de Joan Fuster, al ja citat Fuster portàtil se sumaren Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster (2012) i Fuster, una declinació personal (2014), tots dos editats pòstumament, ja que Iborra va faltar en febrer del 2011 a la ciutat de València. Aquest interés per l’obra del savi de Sueca ha jugat una mica a la seua contra, ja que alguns l’han acabat considerant un epígon de Joan Fuster. Potser que al País Valencià hi ha ombres com la d’Estellés i la del mateix Fuster que oculten l’obra de bons poetes i assagistes. Sense anar més lluny, només cal llegir Breviari d’un bizantí (2007) o L’estupor (2018) per adonar-se que estem davant d’un assagista brillant, intel·ligent, amb una veu pròpia hereua d’una tradició que enfonsa les seues arrels en Montaigne i que en el nostre país ha continuat en escriptors com ara Josep Pla o el mateix Fuster.


L’estupor recull petits assajos de diferent extensió. Hi ha, per una banda, aquells en què Iborra fa una reflexió moral i filosòfica, res no li és alié a aquest observador que des del seu seient mira atent la realitat que l’envolta, fins i tot arriba a reflexionar sobre les diverses formes de mirar-se la vida. I, per l’altra banda, la literatura. Josep Iborra, abans que escriptor és lector, un lector amb les seues dèries i passions, Valéry, Montaigne, Pla, Fuster, Dant, Txèkhov. La passió per la lectura el porta a la reflexió i després a l’escriptura.
La literatura no com un simple divertiment, sinó com una aventura intel·lectual. Iborra, des d’un profund coneixement de la tradició occidental, s’endinsa per camins i senderes i amb una exposició diàfana i àgil oferix respostes als interrogants que li han eixit al pas.
L’estupor m’ha fet pensar en aquell dia en l’ascensor i com ara em penedisc de no haver-lo invitat a un café per a parlar amb ell d’aquest petit vici compartit que és la lectura. Llàstima i sort perquè encara resten més textos inèdits que faran possible retrobar-nos de nou.


divendres, 4 de maig de 2018

EBOCO



Eboco as cantas
que acompañoron as largas ringleras de carabanas
á ra conquiesta d’un espazio en blanco,
e de nuebo torno a sospesar a intensidá de cada parabra.

Camino nuei e día por un paisache imbentato
entre que pienso en as oras esclafatas e chitatas á ra papelera,
tamién en as atras en do preneban cuerpo e alma
sers con os que chugué á forchar ficzions berosímils.

Eboco e lamino as mías feritas como un gato biello
que, suyo e soberbio, se niega a asumir as redotas.

Eboco e escribo con animo de rebancha con as zarpas d’un gato.

***

Traducció de Josep Carles Laínez

dilluns, 30 d’abril de 2018

AQUELLES SOLITUDS D'ON VENÍEM





Josep Manel Vidal (L’Alcúdia de Crespins, 1965), fins i tot abans de la publicació l’any 2011 del seu primer llibre de poesia, El teu nom és un ésser viu (Editorial Germania), ja era una de les veus poètiques més madures i amb més personalitat del món dels blogs personals.
Vidal escriu una poesia en què sovint empra la forma de la prosa i on destaca la seua immensa capacitat per a crear imatges d’una intensitat i una bellesa corprenedores.
Amb gran economia de caràcters, mantenint un ritme intern diàfan, Vidal és capaç de dotar els seus textos poètics d’un to i d’un atmosfera que atrapen i seduïxen el lector arrossegant-lo cap a un univers propi i alhora compartit.
Després d’un parèntesi narratiu durant el qual va escriure i publicar el llibre de relats La llum de les estrelles mortes (Bullent, 2016), l’autor torna a oferir-nos un llibre de poesia, Aquelles solituds d’on veníem (Bromera, 2018), amb el qual va obtindre l’any passat el Premi Festa d’Elx.
Som davant d’un volum unitari format per una col·lecció de vint-i-set proses poètiques en les quals trobem un autor que ha baixat a l’infern i ha caminat entre les brases roents del desamor, la ruptura i el desencant. És aquest un llibre on la tristesa de vegades té el tast salobre de les llàgrimes vessades i en altres el tast amarg de la ràbia i la frustració. Només una persona que ha estat profundament ferida pot escriure un poema com ara L’amor: «L’amor emmetzina els queviures, acumula pèrdues en la comptabilitat de les hores, et fa sagnar amb les vores de cada instant».

Aquelles solituds d’on veníem és un llibre breu, però que cal dosificar en la seua lectura. Resta en cada frase l’electricitat puixant d’un dolor que s’enganxa com una paparra i et roba el somriure. Així i tot, Josep Manel Vidal ha sabut convertir un drama personal en una epístola fragmentada amb un missatge d’allò més universal i amb una bellesa captivadora.
El desamor, com molts poden arribar a creure, no és la cara fosca de l’amor, és un camí l’aparició del qual se’ns va anunciant entre silencis hieràtics i paraules que mal oculten el desencís. Un camí tortuós que ens veurem obligats a prendre en solitud i on trobarem totes les cares de la ràbia, la tristesa i el dolor esculpides en les nostres pròpies faccions.
Aquelles solituds d’on veníem no és un llibre apte per al amants de productes ensucrats, ho és per a aquells que han sobreviscut amb enteresa a les petites i grans desfetes de la vida.