divendres, 15 de juny de 2018

VESTALS DE ROMA



L’any 1985 l’escriptora de Tavernes de la Valldigna Encarna Sant-Celoni rebia el prestigiós Premi de Narrativa Joanot Martorell, que atorga l’Ajuntament de Gandia, per la novel·la Vestals de Roma.
Trenta-tres anys més tard, i després d’haver conformat una obra sòlida en el camp de la novel·la, la narrativa breu, la poesia i fins i tot de la traducció literària, Encarna Sant-Celoni reedita en la col·lecció Lo Marracó, de l’editorial ilerdense Pagès editors, Vestals de Roma, una novel·la breu, intensa, carregada de sensualitat i de lirisme on el tractament del llenguatge és un dels principals protagonistes.
Sant-Celoni és una dona de fermes conviccions feministes que al llarg de la seua trajectòria com a ciutadana, com a activista cultural, com a escriptora i traductora, ha lluitat d’una manera permanent i decidida per visibilitzar l’aportació que les dones han fet a la societat i en especial a la cultura, reivindicant la seua obra i el lloc que es mereixen en la història de la literatura. L’any 2016 l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana va reconèixer la seua tasca, la seua dedicació, el seu esforç com a escriptora i com a lluitadora en la defensa de la igualtat de gèneres atorgant-li la Lletra Lila.
Aquesta preocupació pel paper que les dones han ocupat en la societat l’ha duta primer a prendre consciència i després a revoltar-se i lluitar amb totes les armes al seu abast per tal de revertir-lo. Una lluita, un interés que és present en tota la seua literatura i d’una manera especial en Vestals de Roma, un relat en el qual la seua protagonista, Eumàquia Fúlvia Crocina, una patrícia de la Hispània Citerior, ens mostra els diversos papers que la societat romana feia interpretar a les dones, segons la seua classe i condició.
Com a espectador privilegiat, el lector assistirà a diferents moments de la vida d’Eumàquia i serà testimoni de la seua relació amb el pare, el marit, la família, amb l’imperi. La novel·la, per una banda, és el relat d’un viatge temporal, el que va des de la infància a la maduresa de la protagonista, però també de diversos viatges geogràfics que la portaran de Diànum a Tàrraco, passant per Saetabis, Valentia, Sagúntum i Dertosa. Pel camí, Sant-Celoni ens explicarà detalladament aspectes dels usos i costums de la societat hispanoromana. Subratllant la situació de les dones que es troben sotmeses als capritxos d’un llarg escalafó de patriarques que arriba fins a l’emperador, homes que juguen amb elles i amb les seues vides com si foren simples objectes.
Eumàquia es rebel·la i busca la manera de viure sentint el menys possible el pes del poder patriarcal. La novel·la, marcadament historicista, està impregnada d’una gran sensualitat i erotisme que arriba a coprotagonitzar gran part del relat. En cada escena descrita hi ha força, intensitat, passió per la la bellesa, amor a la llibertat i una voluntat manifesta de gaudir amb intensitat dels petits i grans plaers que ens oferix la vida, que van des de la gastronomia fins al sexe.

divendres, 8 de juny de 2018

CANTA CANALLA



Havia sentit parlar de cinema familiar, una etiqueta sota la qual se’ns oferix tot un seguit de pel·lícules de diferent gènere que poden gaudir les diverses generacions d’una mateixa família. Relats sovint festius i on l’absència de sexe i violència respecta la innocència dels més menuts de la casa. Mai, però, no havia sentit parlar de música familiar, supose que, com las «meigas, haberlas, haylas». Música que com altres disciplines, com ara la literatura, està emparentada amb productes pensats per als infants però que també té components que atrapen i seduïxen als adults, fins i tot els més seriosos i exigents.
Amb aquest objectiu s’ha presentat enguany en públic el quintet musical valencià Canta Canalla i ho ha fet amb un primer cedé amb el mateix nom.
Al capdavant del grup trobem dos escriptors, el poeta Eduard Marco, amb una obra sòlida al seu darrere, i el narrador, especialitzat en literatura infantil, Ferran Bataller, tots dos responsables de les lletres dels diversos temes que conformen aquest primer treball discogràfic. Completen la banda Paco Arroyo, un home amb una llarga trajectòria com a sonidista, cantautor i electroluthier i responsable, junt amb Edu Marco, de la composició i adaptació musical, Javi Vega, que ha estat vinculat a creacions originals de teatre, dansa i circ, i Carme Laguarda, que fins ara ha estat la gerent del desaparegut segell discogràfic Mésdemil i que actualment col·labora amb el programa Territori Sonor d’À Punt ràdio.


Canta Canalla és un grup musicalment eclèctic, no té cap dèria més que la d’entretindre, divertir, fer ballar un públic intergeneracional, tant capaç de crear el tema principal d’una sèrie de superherois com un bolero suggerent, enyoradís, que invita a un ball lent, un tema perfecte per a un crooner hortolà que sota els fanalets canta al bell mig de la plaça del poble a la lluna de València.
En aquest primer disc podem trobar adaptacions personals del famós Bolero de l’Alcúdia, tangos, cançons amb tocs de pop, de rock, pop, country, balades i fins i tot una cançoneta de bressol en la qual qui demana poder dormir és el pare.
Cançons escrites amb un gran sentit de l’humor, un humor amb picades d’ull als infants, però també als adults. Un humor per a tots els públics amb concessions a la ironia i, com no podia ser d’una altra manera, a la tendresa.



dimarts, 29 de maig de 2018

"L'INTERÉS PER LA LLENGUA DELS VALENCIANS"



El segle xx ha estat una centúria marcada per les profundes transformacions de tota mena, socials, econòmiques, culturals, etc. A l’Estat Espanyol, més de la meitat d’aquest segle ha estat governat per dictadures militars, la de Miguel Primo de Rivera i la del general Francisco Franco, sense oblidar la breu dictablanda de Dámaso Berenguer, i l’altra meitat per democràcies tutelades per l’exèrcit i/o sustentades sobre un sistema d’interessos econòmics anomenat caciquisme.
Mals anys per a la llibertat i per a la pluralitat ideològica, lingüística i cultural. Mal temps per a sembrar amb la mirada posada a curt o mitjà termini. Així i tot, al llarg del segle xx va haver-hi gent que no sols es va interessar per la llengua dels valencians, sinó que fou capaç d’acabar, per una banda, amb l’anarquia gramatical existent i des d’ací desenvolupar tot un seguit de projectes que venien a omplir buits importants sense els quals no es podia garantir el futur de la llengua. I ho feren aprofitant per una banda l’impuls de la Renaixença i per una altra el camí obert en aquest sentit des d’altres territoris amb els quals compartim llengua.
El doctor en filologia Josep Daniel Climent acaba de publicar un llibre, L'interés per la llengua dels valencians, en la col·lecció Odissea de l’editorial Llibres de la Drassana on reivindica els personatges que ho feren possible, ens parla d’algunes de les obres més importants i ens detalla alguns dels fets més significatius d’un valencianisme subterrani i tolerat només com una nota folklòrica i regional.
Josep Daniel Climent, amb un llenguatge volgudament àgil, intencionadament divulgatiu, sense emborratxar-nos amb dades, ens dóna notícia d’una gent que per damunt d’ideologies i d’interessos de classe compartix una gran estima pel país i un objectiu: recuperar i dignificar l’idioma, així com preparar el terreny perquè arribat un temps més propici les noves generacions de valencians no partisquen del no-res per a normalitzar les seues llengua i cultura. Un treball anònim fet de vegades al mig de la foscor i amb un escàs ressò social. Així i tot, aquestes persones foren capaces de consensuar una normativa, les Normes del 32, que debilitaren les vel·leïtats secessionistes i que significaren un sòlid punt de partida. De crear gramàtiques, vocabularis i diccionaris de tota mena, de formar mestres, etc.
Josep Daniel Climent ha compartimentat el llibre, un ampli ventall d’articles, en tres grans blocs: Personatges, Llibres i Fets, i amb pinzellades precises ens fa un retrat de l’univers valencianista i de la seua evolució al llarg d’un segle complicat, la qual cosa el convertix en una obra d’obligada lectura per als valencians del segle XXI.
Un llibre que valora i alhora honora unes generacions de valencians que des de la foscor i el silenci foren capaces de no defallir i de traçar un rumb que nosaltres només hem hagut de seguir i aprofundir, que no és qualsevol cosa.


divendres, 25 de maig de 2018

EPÍLEG



Mangi il pane in solitudine per far merenda.
Un'anarchia di libri,
di polvere e di fogli accartocciati
ti circonda senza annegarti,
l’ordine del disordine, lo sai già.
All’improvvisso ti prende il desiderio
di versare qualcosa che porti dentro
e con l’argilla della memoria
e il tornio della fantasia
cominci ad alzare
l’anfora che tratterrà
il liquore in agrodolce
di ciò che dici la tua letteratura.
Come in un incantesimo
appare uno specchio nel mezzo della stanza.
La gatta, che dorme vicino a te, si sveglia
e dopo il rituale noioso
di sbadigliare e sgranchirsi con eleganza
si avvicina curiosa, sente l’odore e struscia il suo manto,
dopo lo attraversa come uno spettro.
Ti alzi spaventato e vai a cercare il felino,
sono troppi anni che condividi solitudini
per poter perdere un compagno di viaggio.
Attraversi il vetro liquido
e ti trovi all’altra parte
con una geografia che ti è familiare:
un paese, un mondo che hai costruito
reinventando, ricreando la verità.
Cammini per le strade, la realtà si disegna
tra i selciati immaginari
e vedi come la gatta entra in una casa.
La segui, attraversi la soglia,
nel mezzo della stanza c’è una tavola apparecchiata,
ti siedi, la gatta ti tocca
le gambe dei pantaloni, miagola,
qualcuno dalla cucina ti chiede: sei già tornato?
e non stai dando alcuna risposta.
Suonano le campane della chiesa.
La casa era piena di gente
che si siede attorno a te e ti dice:
-Ben tornato, di nuovo, Pouet.

****
Traduzione di Josep Dionís Martínez



dimarts, 22 de maig de 2018

QUÈ SAPS DE VIDAL PALAU?



Eduard Penadés és l’únic membre del consell de redacció d’un diari digital valencià si no hi comptem el director. Els canvis tecnològics han afectat d’allò més els darrers anys el funcionament dels mitjans de comunicació, sobretot la premsa en paper, i encara a hores d’ara no sabem quins camins prendran en el futur. A pesar de tot, Eduard és un periodista de la vella escola, amb un aire de detectiu privat. Un dia rep una telefonada del director del diari i, a boca de canó, li pregunta: «Què saps de Vidal Palau?», i tot seguit li encomana que faça la crònica del funeral d’aquest personatge que tindrà lloc en una localitat turística valenciana. El problema rau en el fet que Vidal fa trenta anys que és mort i soterrat. Només assistint al sepeli i parlant amb els amics del difunt Eduard traurà l’aigua clara.
El novel·lista d’Algemesí (Ribera Baixa) Vicent Borràs, en Què saps de Vidal Palau? construïx un relat àgil, dinàmic, amb una tensió narrativa que no decreix en cap moment, i on ha estat capaç de modelar personatges ben definits i amb un passat que els dota d’una gran força i versemblança. També ha sabut adoptar altres personatges de la realitat, tot encaixant-los perfectament en la narració. Estem davant d’un autor en plena etapa de maduresa, un escriptor que coneix el seu ofici, que té una trajectòria important i reconeguda i que ha anat creixent i millorant com a escriptor amb cada nou lliurament de la seua obra.
Què saps de Vidal Palau? és per a mi el seu millor llibre. Una novel·la on trobem un autor amb una gran seguretat, amb una veu pròpia i amb una gran capacitat de seduir el lector des de la primera frase.
Eduard Penadés sap que Vidal Palau Gilabert fou un professor i poeta valencià que emigrà a Barcelona i acabà sent un membre destacat de la generació poètica dels cinquanta. Fou amic dels germans Ferrater i íntim de Manuel Vázquez Montalbán, aquest darrer amb un paper fonamental en bona part dels fets que ens narra l’escriptor d’Algemesí.


Vicent Borràs reflexiona sobre la relació de l’autor amb la seua obra, però també amb la crítica i el públic, sobre l’ensenyament, les relacions d’amor, de pares i fills i de parella, de l’amistat, també ho fa sobre la culpa, i d’una manera destacada sobre la identitat personal. I ho emmarca tot en el període gris d’una Barcelona provinciana sota la bota de la dictadura franquista, on, a pesar de tot, hi ha qui estima, viu i escriu amb plena llibertat.
El llibre no conté només l’explicació sobre qui fou Vidal Palau i sobre què el va portar a prendre la decisió de desaparéixer del mapa trenta anys abans de la seua mort. Vicent trau de la seua palestra altres personatges sobre la vida dels quals reflexiona com ara la dona francesa de Palau, que en realitat és jueva i nascuda a Polònia, o potser no, i el seu sogre, un republicà valencià exiliat que deixa de ser-ho per a convertir-se en un ciutadà de la República francesa.
Vicent Borràs reconstruïx el passat de Vidal Palau, ens posa dins del seu cap, alhora que ens parla del present dels membres de la seua família, que deixà enrere, una filla que no acaba de saber qui és, una esposa entrada en anys i a les portes d’una demència senil que farà que siga impossible reconstruir la seua pròpia identitat.
Borràs ha escrit un llibre d’aquells que eixe dos per cent de lectors que llegim habitualment en valencià no podem deixar passar de llarg.


divendres, 18 de maig de 2018

ICH ERINNERE




Ich erinnere die Lieder
die die langen Karawanenzüge begleiteten
bei der Eroberung eines weissen Raumes,
und erneut lastest auf mir die Schwere jeden Wortes.

Ich wandere Tag und Nacht durch eine erdachte Landschaft
dabei denke ich an die zerknüllten und in den Müll geworfenen Stunden,
auch an jene in denen Wesen Leib und Seele annahmen
mit deren ich das schmieden wahrtaft wirkender Scheinwelten spielte.

Ich erinnere und lecke meine Wunden wie eine alte Katze
die sich hochnässig und überheblich weigert, Niederlagen einzugestehen.

Ich erinnere und schreibe rachsüchtig mit Katzenklauen.

***

Traducció de Mar Monsonís i Michael Platz

dilluns, 14 de maig de 2018

BARBARITATS




Barbaritats, sextet musical de la comarca valenciana de la Costera, després d’uns anys de funcionament ha decidit donar un nou pas i acaba de publicar el seu primer treball discogràfic sota el mateix nom del grup. Com moltes de les bandes que comencen, s’han autoeditat el disc i l’han finançat a través d’un micromecenatge.
Fa uns quants anys vaig tindre la sort d’escoltar Barbaritats en directe i en format acústic en diverses ocasions, i fins i tot interpretant els seus temes sense micròfons ni aparells elèctrics durant la presentació d’un llibre de poesia, i ja aleshores la seua qualitat em va sobtar d’una manera positiva. Des d’aleshores la banda ha madurat i crescut, consolidant un repertori propi del qual ens oferixen ara set cançons d’autoria pròpia, exceptuant la lletra de la que obri el disc, Pluja, un poema intens i descriptiu d’un moment de soledat del qual és autor l’escriptor de l’Alcúdia de Crespins Josep Manel Vidal.



Barbaritats, en aquest primer treball, ens brinda ritmes que van des del rock and roll clàssic a l’estil de Chuck Berry fins al funky a l’estil de James Brown, passant pel pop-rock i fins i tot pel metal. La banda fa de l’eclecticisme el seu segell personal. Posseïx un estil fresc, dinàmic, descomplexat, així com una gran capacitat per adaptar les seues cançons a diferents formats a l’hora de tocar en directe. Els he vist com a duet, com a trio i com a quartet en acústic, i a través de les xarxes socials amb els sis membres de la formació en elèctric.
La veu la posen Àngels Vidal, rica en matisos, potent, ben educada i capaç d’adaptar-se a estils diversos, i Ramon Rodenas, més diàfana, popera i càlida, capaç d’acomodar-se sense massa esforç al funky, al hardcore o al rock and roll.
El disc ha estat enregistrat i masteritzat a LR Estudis de Manises i del disseny de la carpeta s’ha encarregat Cesc Roca. Només he d’assenyalar d’una manera negativa que he trobat a faltar una mínima fitxa tècnica en la carpeta que em donara més informació sobre els components de la banda i sobre quin ha estat el seu paper en l’enregistrament de cada tema. Obviant aquest petit però important detall, trobe que el disc és una bona targeta de presentació d’una banda jove, creativa i amb una gran personalitat, que si són perseverants acabaran oferint-nos grans moments musicals.




divendres, 11 de maig de 2018

EVOCO



Evoco las canciones
que acompañaron las largas hileras de caravanas
a la conquista de un espacio en blanco,
y de nuevo vuelvo a sopesar la intensidad de cada palabra.

Camino día y noche por un paisaje inventado
mientras pienso en las horas estrujadas y lanzadas a la papelera,
también en las otras donde tomaban cuerpo y alma
seres con los que jugué a forjar ficciones verosímiles.

Evoco y me lamo las heridas como un gato viejo
que, soberbio y altivo, se niega a asumir las derrotas.

Evoco y escribo con ánimo de revancha con las garras de un gato.

dilluns, 7 de maig de 2018

"L'ESTUPOR"




Set anys després del traspàs de Josep Iborra, l’editorial Afers ens oferix un recull de petits assajos d’aquest autor amb una nota introductòria del seu fill, el també crític literari Enric Iborra, sota el títol de L'estupor.
Fa un grapat d’anys vaig coincidir amb Josep Iborra en un ascensor d’un edifici de l’avinguda Baró de Càrcer de la ciutat de València, els dos ens adreçàvem al mateix lloc, la redacció de la revista El Temps, on aleshores col·laboràvem escrivint ressenyes literàries. El vaig reconéixer de seguida, havia llegit el seu llibre Fuster portàtil (1982) i un gran nombre d’articles seus publicats en revistes com ara Serra d’OrSaóCaràcters i, com no, El Temps. Iborra tenia una prosa cuidada, reflexiva, incisiva, es notava i es nota en cada frase dels seus escrits una formació sòlida i hores de lectura i de relectura. Durant el curt trajecte en ascensor vam parlar de coses intranscendents i en arribar a la redacció ens vam acomiadar amb un somriure.
Josep Iborra, que inicià la seua carrera com a escriptor amb un llibre de narracions, Paràboles i prou (1955), li va dedicar uns quants llibres a l’obra de Joan Fuster, al ja citat Fuster portàtil se sumaren Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster (2012) i Fuster, una declinació personal (2014), tots dos editats pòstumament, ja que Iborra va faltar en febrer del 2011 a la ciutat de València. Aquest interés per l’obra del savi de Sueca ha jugat una mica a la seua contra, ja que alguns l’han acabat considerant un epígon de Joan Fuster. Potser que al País Valencià hi ha ombres com la d’Estellés i la del mateix Fuster que oculten l’obra de bons poetes i assagistes. Sense anar més lluny, només cal llegir Breviari d’un bizantí (2007) o L’estupor (2018) per adonar-se que estem davant d’un assagista brillant, intel·ligent, amb una veu pròpia hereua d’una tradició que enfonsa les seues arrels en Montaigne i que en el nostre país ha continuat en escriptors com ara Josep Pla o el mateix Fuster.


L’estupor recull petits assajos de diferent extensió. Hi ha, per una banda, aquells en què Iborra fa una reflexió moral i filosòfica, res no li és alié a aquest observador que des del seu seient mira atent la realitat que l’envolta, fins i tot arriba a reflexionar sobre les diverses formes de mirar-se la vida. I, per l’altra banda, la literatura. Josep Iborra, abans que escriptor és lector, un lector amb les seues dèries i passions, Valéry, Montaigne, Pla, Fuster, Dant, Txèkhov. La passió per la lectura el porta a la reflexió i després a l’escriptura.
La literatura no com un simple divertiment, sinó com una aventura intel·lectual. Iborra, des d’un profund coneixement de la tradició occidental, s’endinsa per camins i senderes i amb una exposició diàfana i àgil oferix respostes als interrogants que li han eixit al pas.
L’estupor m’ha fet pensar en aquell dia en l’ascensor i com ara em penedisc de no haver-lo invitat a un café per a parlar amb ell d’aquest petit vici compartit que és la lectura. Llàstima i sort perquè encara resten més textos inèdits que faran possible retrobar-nos de nou.


divendres, 4 de maig de 2018

EBOCO



Eboco as cantas
que acompañoron as largas ringleras de carabanas
á ra conquiesta d’un espazio en blanco,
e de nuebo torno a sospesar a intensidá de cada parabra.

Camino nuei e día por un paisache imbentato
entre que pienso en as oras esclafatas e chitatas á ra papelera,
tamién en as atras en do preneban cuerpo e alma
sers con os que chugué á forchar ficzions berosímils.

Eboco e lamino as mías feritas como un gato biello
que, suyo e soberbio, se niega a asumir as redotas.

Eboco e escribo con animo de rebancha con as zarpas d’un gato.

***

Traducció de Josep Carles Laínez

dilluns, 30 d’abril de 2018

AQUELLES SOLITUDS D'ON VENÍEM





Josep Manel Vidal (L’Alcúdia de Crespins, 1965), fins i tot abans de la publicació l’any 2011 del seu primer llibre de poesia, El teu nom és un ésser viu (Editorial Germania), ja era una de les veus poètiques més madures i amb més personalitat del món dels blogs personals.
Vidal escriu una poesia en què sovint empra la forma de la prosa i on destaca la seua immensa capacitat per a crear imatges d’una intensitat i una bellesa corprenedores.
Amb gran economia de caràcters, mantenint un ritme intern diàfan, Vidal és capaç de dotar els seus textos poètics d’un to i d’un atmosfera que atrapen i seduïxen el lector arrossegant-lo cap a un univers propi i alhora compartit.
Després d’un parèntesi narratiu durant el qual va escriure i publicar el llibre de relats La llum de les estrelles mortes (Bullent, 2016), l’autor torna a oferir-nos un llibre de poesia, Aquelles solituds d’on veníem (Bromera, 2018), amb el qual va obtindre l’any passat el Premi Festa d’Elx.
Som davant d’un volum unitari format per una col·lecció de vint-i-set proses poètiques en les quals trobem un autor que ha baixat a l’infern i ha caminat entre les brases roents del desamor, la ruptura i el desencant. És aquest un llibre on la tristesa de vegades té el tast salobre de les llàgrimes vessades i en altres el tast amarg de la ràbia i la frustració. Només una persona que ha estat profundament ferida pot escriure un poema com ara L’amor: «L’amor emmetzina els queviures, acumula pèrdues en la comptabilitat de les hores, et fa sagnar amb les vores de cada instant».

Aquelles solituds d’on veníem és un llibre breu, però que cal dosificar en la seua lectura. Resta en cada frase l’electricitat puixant d’un dolor que s’enganxa com una paparra i et roba el somriure. Així i tot, Josep Manel Vidal ha sabut convertir un drama personal en una epístola fragmentada amb un missatge d’allò més universal i amb una bellesa captivadora.
El desamor, com molts poden arribar a creure, no és la cara fosca de l’amor, és un camí l’aparició del qual se’ns va anunciant entre silencis hieràtics i paraules que mal oculten el desencís. Un camí tortuós que ens veurem obligats a prendre en solitud i on trobarem totes les cares de la ràbia, la tristesa i el dolor esculpides en les nostres pròpies faccions.
Aquelles solituds d’on veníem no és un llibre apte per al amants de productes ensucrats, ho és per a aquells que han sobreviscut amb enteresa a les petites i grans desfetes de la vida.



divendres, 27 d’abril de 2018

SPOMINJAM SE




Spominjam se pesmi,
ki so spremljale dolge vijoče se kolone
pri osvajanju praznega prostora,
in znova tehtam silovitost vsake besede.

Dan in noč stopam skozi izmišljeno pokrajino,
medtem ko razmišljam o zmečkanih in v koš vrženih urah,
pa tudi o tistih drugih, v katerih so dušo in telo dobila
bitja, s katerimi sem se igral in snoval verjetne izmišljije.

Spominjam se in si ližem rane kot star maček,
ki, domišljav in prevzeten, noče priznati poraza.

Spominjam se in pišem v duhu maščevanja z mačjimi kremplji.

 ***

Manel Alonso i Català: Evoque 
Prevod: Vesna Crček


dilluns, 23 d’abril de 2018

"ENCARA QUE LA NIT ES FAÇA FOSCA"




La professora, agitadora cultural i poeta de la comarca de l’Alacantí Gràcia Jiménez Tirado acaba de publicar, en l’editorial Aguaclara, el que és el seu tercer llibre de poesia, Encara que la nit es faça forta. Amb aquest volum Gràcia va obtindre un dels més prestigiosos premis de poesia que es convoquen a les comarques del sud del País Valencià, el XVII Premi Paco Mollà.
Gràcia Jiménez és una poeta que començà a publicar en plena maduresa vital i ens ha anat oferint la seua obra d’una manera pausada. L’any 2002 publicava en Brosquil edicions el llibre Platges, amb el qual va obtindre el Premi Antoni Matutano, i l’any 2006 en la mateixa editorial publicà Quadern del vent, que li va donar el Premi Gorgos.
Al llarg d’aquests quinze anys Gràcia ha anat agafant seguretat i ofici alhora que modelava una veu poètica pròpia plena de matisos.
Encara que la nit es faça forta és una col·lecció de poemes que ha anat treballant i fent créixer mentre creixia ella mateixa com a ésser humà i com a poeta al llarg d’un grapat d’anys, com molt encertadament ens informa en el pròleg Lluís Ferri.
La seua poètica naix del jo, un jo que és el subjecte del poema. El jo i les seues circumstàncies, així com la relació que manté amb la realitat que l’envolta.
És poesia de l’experiència, realisme marcadament intimista, a través del qual ens oferix versos lliures, reflexius, diàfans, plens d’una llum capaç d’il·luminar el camí a pesar de la foscor en què puguem estar atrapats.
Encara que la nit es faça forta és un llibre unitari, amb trenta-set poemes que apareixen sense títol, com si l’autora haguera volgut conformar un únic poema fragmentat. Els canvis de rumb els marquen o els remarquen set cites de diversos autors: Celia Viñas, Michel Houellebecq, Audre Lorde, Josep Ballester, Omar Khayyan, Salvador Espriu, Josep Pla, més una huitena de Rafael Argullol que tanca el llibre com un colofó. En cadascun d’aquests apartats trobem una temàtica diferent: l’amor, la fugacitat del temps i com hi ha un instant que dóna un colp de timó a les nostres vides i altera el rumb de la nostra navegació, el sexe, el país, la societat, la família, les diverses cadenes genètiques que acaben conformant l’individu que som, el jo que pensa i es repensa i viatja cap a l’interior i es projecta cap a l’exterior i es fa preguntes i busca respostes.
Gràcia Jiménez crea uns artefactes poètics amb un ritme intern natural i amb unes imatges poètiques d’una bellesa senzilla extretes de la realitat quotidiana.
En aquest tercer llibre he trobat la millor versió de la poeta, una autora de la qual vaig ser el seu primer editor. Un llibre que està obligat a ser un punt de partida que no d’arribada en la construcció d’una obra literària personal, interessant, suggerent i d’una gran solidesa.

divendres, 20 d’abril de 2018

JEG VEKKER




Jeg vekker de sanger
som fulgte med de lange rekker av karavaner
til erobringen av et tomt rom,
og vakkert på nytt overveier jeg intensiteten av hvert ord.

Jeg går natt og dag i et oppfunnet landskap
mens jeg tenker om de skrukkete timer kastet i papirkurven,
også om de andre hvor vesener jeg lekte å smi realistiske fantasier med
fikk kropp og sjel.

Jeg vekker og slikker sårene mine som en gammel katt
som, stolt og ærefull, nekter å ta på seg nederlag.

Jeg vekker og skriver med lyst på revansje med klørne av en katt.

***
Oversettelse av Manuel Novella.

dilluns, 16 d’abril de 2018

"AMB LÍNIES VIVES"



Hi ha poetes que a la seua tasca de compondre versos afegixen un impagable quefer com a animadors culturals. Poetes incombustibles amb una gran capacitat de treball que un dia decidixen saltar la subtil tanca dels gèneres i creen també una obra en prosa gens desdenyable. Hi ha qui ho fa amb passos sorollosos i altres els fan amb l’elegància, la senzillesa i el silenci d’un felí, com és el cas del poeta de Catarroja Berna Blanch. Berna, fins ara, ha publicat onze llibres de poesia, alguns dels quals reconeguts amb premis com ara l’Ibn Jafadja (Ciutat d’Alzira), el Josep Maria Ribelles (Vila de Puçol), el Ciutat de Torrent... A la seua trajectòria com a poeta cal sumar la de narrador amb la publicació de dues novel·les, Apunts d’altres mons (Onada edicions, 2012) i Presències (Tabarca Llibres, 2014). A més, ha estat cofundador del Cercle Poètic L’Argila de l’Aire i editor de la revista de creació literària Diàfora.
L’any 2017 El Petit editor, en la col·lecció Fusell de Lletres, li va publicar el que és el seu dotzé llibre de poesia, Amb línies vives, on els seus versos són embolcallats amb l’obra gràfica de l’artista plàstic Ricard Colomar Andreu.
Estem davant d’una col·lecció de poemes en vers lliure, plens de lluminositat. El poeta ens posa davant d’un ampli mostrari d’instants que són «la comunió de molts reflexos». Aquests instants s’unixen en una llarga cadena que és la vida, una vida que l’autor viu conscient de la seua brevetat i que és fressada per les penes.
La llum li descobrix a una mirada assaonada i inconformista els detalls quasi bé imperceptibles del seu propi entorn. Darrere d’aquesta mirada hi ha els ulls d’un individu sensible, atrapat per la màgia de la llengua. Un home a qui l’acompanyen la por, el dolor, la memòria i les ferides i contusions que li han provocat el viure. Un ésser humà al qual el guien algunes certeses i un gran ventall d’incerteses. Un poeta que es despulla en el poema i reflexiona i es fa preguntes.
Berna Blanch bada en soledat, atent al pas de les hores, a l’ombra que dibuixa cada cosa en cada moment del dia, amarant-se del batec dels silencis.
Des d’aquesta soledat dibuixa amb línies vives, diàfanes, una geografia íntima on no hi ha recolzes tortuosos ni obagues fosques. Allí dret, contemplant el paisatge, el poeta ens parla de la vida i de la certitud de la mort, de la paraula que en un principi empra com una brúixola per a orientar-se en la seua incansable recerca de la bellesa que, per a ell, és sinònim de veritat. Per a després alçar amb ella, com un obrer experimentat, els barandats del poema.
El poeta és el camperol que llaura buits, el sastre que fila el sol per l’agulla i el cus en el paper, l’hereu del calafat que reprén amb la paraula l’ofici del pare i construïx una barca amb la qual navegar per llacs de llums i ombres dibuixant sobre la superfície la fina i viva línia del poema.


divendres, 13 d’abril de 2018

"I EVOKE"



I evoke the songs that followed long rows of caravans
To the conquest of a blank space and anew
I ponder the intensity of each word.
I walk day and night through an invented landscape
Whilst I think of the wasted hours thrown into the paper bin
And all the other hours where they took body and soul
Beings with whom I played at forging credible fictions.
I evoke and lick my wounds like an old cat which,
Haughty and splendid, refuses to accept defeat.
With feline claws I evoke and write with spirit of revenge.

****
Translated by Joan-Carles Martí i Casanova

dimarts, 10 d’abril de 2018

"ENTRE LA PEDRA I EL FERRO"



Des de fa uns anys la ciutat de Sagunt (Camp de Morvedre) treballa decididament per a posar en valor el seu patrimoni històric i industrial amb l’objectiu d’aconseguir el reconeixement internacional mitjançant la presentació de la seua candidatura com a Patrimoni de la Humanitat de la Unesco.
La ciutat compta amb dos grans nuclis urbans: l’històric, situat a la vessant del castell i el teatre romà, i a quatre quilòmetres el Port. El primer, amb una història que es remunta al temps dels ibers, i el segon, vinculat al naixement de la indústria del ferro i de l’acer.
Entre les diverses activitats que ha anat programant l’ajuntament al llarg d’aquest temps hi ha la publicació, en col·laboració amb Onada edicions, d’una mostra poètica sota el títol Entre la pedra i el ferro. Poetes pel patrimoni de Sagunt.
L’edició, així com el pròleg, han estat a càrrec dels poetes Antoni Gómez i Vicent Penya, els quals han treballat jugant amb la dualitat que el mateix títol anuncia, les pedres centenàries i la indústria siderúrgica, però aquesta no és l’única dualitat, també ho fan amb les dues llengües més parlades al municipi i amb això el que pretenen és enviar un missatge positiu de diversitat cultural i convivència pacífica i enriquidora.
La mostra recull poemes de seixanta-tres autors de diverses generacions i procedències. Hi ha una presència notable de quasi tots els poetes amb obra editada nascuts o residents a la comarca del Camp de Morvedre, tant en castellà com en valencià, escriptors com ara Jaume Bru i Vidal, Manuel Civera, Fernando Delgado, Paco Salinas, Manuel Bellver, Josep Dionís, Vicent Blasco, Rafael Català, Josep Ribera, Antonio Cabrera o Juan Antonio Millón. Autors de Catalunya com ara Vicenç Llorca, Miquel De Renzi, Ricard Garcia o Carles Duarte; autors valencians de la generació dels setanta com Jaume Pérez Muntaner, Lluís Alpera, Antoni Ferrer, Antoni Prats, Marc Granell, Joan Navarro, Emili Rodríguez-Bernabeu o Pere Bessó; de la generació dels huitanta, Ramon Guillem, Lluís Roda o Josep Igual; de la generació dels noranta, Josep Porcar, Ramon Ramon o Juli Capilla. Un dels defectes de la mostra és l’escassa representació femenina, només hi trobem onze dones, Maria Carme Arnau, Maria Josep Escrivà, Isabel Garcia-Canet, Roser Furió, Marisol Gonzàlez, Susanna Lliberós, Begonya Mezquita, Teresa Pasqual, Begonya Pozo, Isabel Robles i Encarna Sant-Celoni, i se n’han quedat fora poetes amb una obra ressenyable com ara  Mercè Viana, Rosa Roig, Pura Peris, Alba Camarasa, Alba Fluixà, Begonya Chorques, Bibiana Collado, Maria Fullana, Gràcia Jiménez o Mari Carmen Sáez, només per dir-ne només unes quantes, la qual cosa desequilibra el llibre en carregar-lo excessivament cap al costat masculí.
A nivell creatiu, és una mostra sòlida, sense daltabaixos de qualitat, en la qual abunda el realisme intimista i on bona part dels autors han convocat la memòria per a fer un homenatge al pretèrit que va fer possible aquest present.


divendres, 6 d’abril de 2018

IK DENK TERUG AAN HET GEZANG




Ik denk terug aan het gezang
dat de lange rijen van karavanen begeleidde
ter verovering van een lege ruimte,
en opnieuw weeg ik met zorg de intensiteit van elk woord af.

Dag en nacht loop ik door een denkbeeldig landschap
terwijl ik denk aan al die verkreukelde, in de prullenbak verdwenen uren,
en aan die anderen, die met lichaam en ziel gevormd werden
wezens met wie ik speelde om geloofwaardige verzinsels te smeden.

Ik denk terug en lik ik mijn wonden als een oude kat
die trots en arrogant weigert de nederlagen te aanvaarden.

Hieraan terugdenkendschrijf ik, door wraak gedreven,
met de klauwen van een kat.

***

Nederlandse vertaling van Clementine Sluijsmans