dimarts, 16 d’octubre de 2018

EL NOM I LA COSA



Antoni Prats és un escriptor nascut l’any 1946 ala comarca valenciana de la Ribera, però profundament arrelat a la Marina Alta, des d’on s’ha projectat en la seua doble vessant de poeta i de crític literari. Durant dècades, Prats ha estat al capdavant de la prestigiosa revista de literatura L’Aiguadolç.
Una de les vessants creatives més poc conegudes d’Antoni Prats ha estat la de columnista d’opinió, una tasca que ha vingut exercint majoritàriament en periòdics comarcals.
Enguany l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet, una entitat fundada l’any 1932, en la seua col·lecció La Medusa, publica sota el títol El nom i la cosa un recull dels articles publicats per Antoni Prats entre els anys 2004 i 2007 en periòdics comarcals com ara Canfali i altres mitjans de tirada més extensa com Serra d’Or.
Iniciada la lectura del llibre trobem que a pesar dels anys transcorreguts els articles que van nàixer seguint el fil de l’actualitat mantenen la seua vigència. Potser que els noms dels protagonistes no siguen els mateixos, però la problemàtica que va empényer Prats a escriure continua ben viva.
Al llarg del centenar d’articles que recull El nom i la cosa trobem un autor preocupat per la realitat que l’envolta, el qual se sent hereu de Joan Fuster i s’enfronta a les qüestions que se li plantegen amb més preguntes que respostes. Hi ha diverses problemàtiques que apareixen una i altra vegada en el llibre, com ara la inestabilitat a l’Orient Mitjà, les relacions entre els països occidentals i els països musulmans, les migracions humanes, l’educació (no oblidem que Prats durant dècades exercí de professor i la seua és una opinió fonamentada en la seua experiència), les noves tecnologies, la pressió humana sobre el medi ambient, la democràcia espanyola limitada en tants aspectes, entre altres.
El recull està emparentat en primer lloc amb els dietaris. De fet, l’autor en el pròleg ens confessa que ha estat temptat de presentar-nos-el com a tal.
Trobe que quan Antoni Prats s’acosta més al dietari i fins i tot a les notes de viatge (hi ha un pomell d’articles que recullen les seues impressions a Israel i Palestina) és quan El nom i la cosa abasta el seu millor nivell literari i la connexió amb el lector és major.
El nom i la cosa és un llibre molt recomanable per a aquells que vulguen descobrir una nova vessant d’un gran poeta i un millor crític literari. Un home incombustible que cal tindre en compte.

dijous, 11 d’octubre de 2018

POEMARI PER A OCIOSOS



Manel Pitarch (Vila-real, 1966), en el seu darrer amb el qual que va obtindre el 2017 el Premi de Poesia Ibn Hazm-Ciutat de Xàtiva, Poemari per a ociosos (Bromera, 2018), ha volgut que l’ombra de Joan Fuster recorreguera de dalt a baix tot el volum. Vull dir el Joan Fuster poeta, però també l’assagista. Ho fa, en primer lloc, per a retre homenatge a un intel·lectual que admira i que considera una peça fonamental de la literatura valenciana; i en segon lloc, perquè té la pretensió de mantindre un diàleg obert amb ell sobre diversos aspectes vinculats a la literatura i la realitat.
Però no és sols Joan Fuster l’escriptor interpel·lat per Manel Pitarch, també ho són, en menor mesura, Maria Mercè Marçal, Ponç Pons, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Josep Piera, Vinyet Panyella i fins i tot Vladimir Nabokov.
Poemari per a ociosos se’ns presenta com un gran edifici al qual entrem per un petit pòrtic, on l’autor ens posa sobre la taula com les dèries del present afecten la creació poètica que aspira a transcendir en el temps; per a després obrir-se en quatre estances, Edifici de paper, Galeria de vestigis, Trinxera d’orquídies i El llegat d’Hesíode, i tancar-ho amb un epíleg, un poema que porta un títol si més no suggerent, Antídot, la qual cosa ens obliga a pensar: un antídot per a què?, segurament per a trencar les diverses cadenes i aspirar a la màxima llibertat creativa per damunt d’imposicions temporals.
La primera estança amb la qual ens trobem en travessar el pòrtic, Edifici de paper, està formada per vint poemes breus i és potser des del meu punt de vista la més compacta. Ací Manel Pitarch, des de la poesia, s’acosta a eixos artefactes literaris carregats amb la pólvora de les idees que eren les diverses entrades del Diccionari per a ociosos de Joan Fuster. Uns poemes que s’emparenten amb la poesia oriental, el haiku i la tanka.
Galeria de vestigis, formada per dotze poemes, ens parla de com el record és una interpretació subjectiva i literària de la vida i com la literatura es nodrix dels records i com aquests prenen cos a través de la paraula.
Trinxera d’orquídies ens endinsa en l’amor i el desig, en el gran teatre de les emocions i els sentits.
En El llegat d’Hesíode trobem una poesia més nua, narrativa, a través de la qual Pitarch ens parla de la brevetat, de la fragilitat de la vida, de la forta impressió que deixa en nosaltres la nostra infantesa, però també la dels nostres fills a la qual assistim preocupats i plens de temors. En aquesta estança, més que en cap altra, Pitarch s’assaja jugant amb mites grecs com ara el d’Èdip.
Manel Pitarch, en aquest Poemari per a ociosos, ens oferix una poesia amb un lèxic ric i cuidat, amb el qual d’una manera minuciosa construïx imatges que venen a subratllar un discurs poètic profund, fill de l’eco de tantes i tantes lectures i d’una interpretació personal de la creació literària.

dijous, 4 d’octubre de 2018

TROBADES COMPLICADES



 Jesús Moncho, veterà escriptor de Gata de Gorgos (Marina Alta), ha publicat durant el primer semestre del 2018, dins de la col·lecció L’espill d’Edicions del Sud, el recull de contes Nice to meet you (Mira que bé, de topar-me amb tu).

Moncho és un narrador amb una prosa molt personal i amb una mirada intensa amb la qual recull i analitza amb minuciositat la realitat que l’envolta, per més plural i crua que aquesta siga.
Nice to meet you recull quinze narracions breus dividides en dos apartats, Llibre primer amb set relats i Llibre segon amb huit. Són quinze contes d’un realisme colpidor la majoria, a través dels quals Moncho ens descobrix petits universos i personatges que es troben en el nostre propi univers, sovint els tenim tan a prop que ni tan sols som capaços d’endevinar la seua sola existència. De vegades estem massa pendents de les falses realitats amb les quals ens entreté el sistema que ens fan perdre el batec d’allò que ens envolta.
Jesús Moncho ens presenta, un a un, una llarga galeria de personatges i ens situa com a espectadors privilegiats de la seua realitat, la qual que de colp i volta canvia, sovint per l’aparició d’un nou personatge, i aleshores s’accelera adreçant-se cap a una radicalitat que porta a situacions límit, on es perd l’ètica i la moral, on de vegades es desferma una violència crua i cruel. El lector se sent colpit, sorprés, incòmode i fins i tot indignat.
Hi ha un moment, durant el Llibre segon, en què Jesús Moncho deixa aquest realisme cru per a oferir-nos uns relats que voregen espais onírics, fantàstics i màgics. És un canvi, encara que premeditat, una mica estrany, que ve a justificar la divisió del volum en dues petites col·leccions i que el lector acaba entenent, ja que en el fons l’autor no renuncia mai a escriure sobre eixa realitat social que l’interpel·la i l’obliga a respondre.
Nice to meet you recull alguns dels millors relats que fins ara ha escrit Jesús Moncho, on l’autor ha posat tota la carn en la graella i s’ha jugat el bigot per a traure-la en el seu punt ideal.

divendres, 28 de setembre de 2018

LA LLUM DEL CURTCIRCUIT




Josep Lluís Roig (Oliva, la Safor, 1967), en La llum del curtcircuit (Bromera, 2018), ens oferix trenta poemes de vers lliure marcadament narratius, més un petit que fa d’introducció i que porta com a títol Zero.
El llibre està escrit en primera persona. La veu narrativa és la d’un personatge masculí atrapat en un paradís artificial creat per infinites dosis d’alcohol i de pastilles de diverses formes i colors. Un individu marginal que deambula per espais on la ciutat envaïx d’una manera bruta i brutal el camp que l’envolta.
El paradís artificial en realitat no és més que l’infern d’un individu que s’ha convertit en un patètic titella de les seues addiccions. Un individu sense passat, tosc, que xafa contínuament la línia roja que separa la vida de la mort. Josep Lluís Roig pretén posar-se en la pell del personatge i que, sota la mirada del lector, apareguen com una única persona, fent-nos creure que és ell qui ha baixat a l’infern, però en realitat només és un espectador privilegiat que acompanya l’altre i que fa de notari d’una vida balafiada. El pobre desgraciat, dut per l’ànsia de viure més ràpidament i amb més intensitat la vida, gaudint de cada instant, experimentant per tal d’aconseguir noves sensacions que només la química pot oferir-li, ha inutilitzat el diferencial i s’ha vist atrapat en un tràgic curtcircuit on es mou com un espectre.
Així i tot, aquest titella atrapat en el caos troba una dona que li desperta el desig, un desig sense mesura, i també l’amor i una certa tendresa. Ella, també addicta, és capaç de rebaixar-se i oferir el seu cos a canvi d’una dosi, el seu amor és fals. En un moment determinat, però, ella és capaç d’allunyar-se d’aquest infern artificial i deixar-lo sol.
La presència d’aquesta dona ha estat com una llum que ha il·luminat com un foc d’artifici la nit térbola que habita el personatge. Ha estat un esclat potent però breu, ell necessitava la llum d’un far que li il·luminara el camí de tornada a la realitat.
La llum del curtcircuit, amb el qual Josep Lluís Roig va obtindre el Premi Mallorca de Poesia 2017, és un llibre amb una poètica crua, descarnada, obscura com la sang seca en el braç d’un ionqui i dramàtica amb el qual l’autor ha baixat a l’infern per a oferir-nos la història d’un perdedor, un individu atrapat en un laberint elèctric.

dimecres, 26 de setembre de 2018

LA MORT DELS CLOWN



Pere Bessó és, junt amb Joan Navarro, un dels poetes valencians de la generació dels setanta amb una de les veus més personals i menys influenciades per l’obra de Vicent Andrés Estellés i el realisme intimista que ha vingut després.
La seua trajectòria literària s’inicia en llengua castellana amb la publicació de la plaquet Cenáculo de sombras, l’any 1972, quan té només vint-i-dos anys. Des d’aleshores ha dedicat bona part de les seues energies a dues grans tasques: la primera, la de crear una obra poètica sòlida, singular i diferenciada i la segona, la d’agitador cultural en la creació de revistes i col·leccions de poesia i organitzant tertúlies literàries. Totes dues tasques les ha compaginat amb l’acció política, la docència i la traducció al català de poetes romanesos, sud-americans, moldaus...
No exagere si dic que la poesia ha estat una de les grans passions de Pere Bessó, a la qual es dedica amb cos i ànima i amb una força, una constància i una perseverança que li han fet superar tots els esculls amb els quals s’ha trobat al llarg de més quaranta-cinc anys de trajectòria.
L’any 2017 l’editorial valenciana El Petit editor li va publicar el que fins ara és el seu darrer poemari, La mort del clown, encara que no és el darrer que ha escrit, segons ell mateix ens confessava, fa uns dies.
La mort del clown l’acompanya un pròleg de la poeta Àngels Moreno, que ha estat alumna seua. El poemari és extens i intens, i està ple de cites i de referències literàries i musicals. Personalment, crec que Pere Bessó és un dels pocs habitants d’aquest petit país de la vora de la Mediterrània que més sap de poesia, i això no ho dic a la babalà, sinó conscient que és arriscat fer una afirmació d’aquest calibre i més coneixent altres autors de la seua generació i de les següents que també són uns savis en aquesta sagrada qüestió. Aquesta saviesa és present en cada poema escriu. Bessó a més és un autor que ha sabut projectar-se en cercles poètics internacionals emprant els seus propis recursos.


El clown mor quan es trau un drap de colors de la seua enorme butxaca, esborra la pintura que l’emmascara i apareix el seu rostre, aleshores s’acaba la comèdia, el personatge ha mort, resta l’ésser humà que li donava vida, i s’inicia tot seguit un drama.
En l’escenari que és la poesia, el poeta, que és un fingidor com ens assegurava Fernando Pessoa, no deixa mai la interpretació, encara que tinga la màscara desfeta, una màscara al cap i a la fi i que necessita com un escut per a protegir-se de la nuesa que ens fa febles i excessivament vulnerables; és com una arma amb què atacar i defendre’s des de la solitud contra els revessos de la vida, la tendència a l’oblit, l’ànsia de transcendir, el batec desaforat del desig, les grans interrogacions que se’ns apareixen en cada corba del camí. Tot intentant, mentre sobreviu, esbrinar el perquè de tot plegat.
Àngels Moreno, en el pròleg, ens avisa del perill que el maquillatge del clown esdevinga irreversible i el somriure li faça festes al grotesc, posant en perill la identitat del personatge.
Les màscares, com els mateixos poemes, estan construïdes amb elements que ens són propis: la memòria, l’experiència vital, les lectures, la música... i, encara que no oferisquen un retrat exacte de les nostres faccions, tenen i mantenen trets de la nostra personalitat.
La mort del clown és un poemari on l’autor combina el vers lliure i la prosa poètica. Un poemari ric en imatges, amb picadetes d’ull i homenatges, escrit per un individu que coneix el seu ofici, que té una manera de fer personal, que és poc partidari de fer cap concessió a poètiques diàfanes, superficials i fàcils. Un autor exigent i, entre les seues exigències, hi ha la demanda d’un lector que s’acoste a la seua poesia amb atenció, si no ho fa així trobarà les portes tancades.



dilluns, 24 de setembre de 2018

LLUM A L'ATZUCAC


Hi ha traçats urbans que conformen un laberint on ens podem perdre en nits sense lluna si no compten amb un llum que il·lumine els nostres passos. En el laberint del temps la memòria és el far que il·lumina la nostra navegació diària. En l’aventura del viatge és el coneixement. En la vida ho és algú com ara una filla o un fill, només la remota possibilitat que s’apague eixa llum ens pot fer baixar a l’infern. El poeta de Catarroja (Horta Sud) Ramon Ramon, un mal dia, es va saltar un semàfor i un cotxe impactà contra el seu. Durant uns segons va témer el pitjor per a la seua parella i en especial per a la seua filla. Foren uns instants en què va témer perdre-les per a sempre. Per ventura, no va passar res que hagueren de lamentar i la petita Llum i Marieta la seua parella continuen il·luminant la seua vida.
Ho conta en el seu segon dietari, Llum a l’atzucac, i entre línies els lectors podem sentir el terrible calfred que va recórrer el seu cos després de l’accident.
Amb Llum a l’atzucac (Bromera, 2018) el poeta de Catarroja va obtindre el XIX Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta. En les seues pàgines ens retrobem amb el magnífic prosista que descobrírem en el seu anterior dietari, Dins del camp d’herba (Perifèrics edicions, 2014). Dic més, Ramon Ramon ha crescut i ha madurat com a narrador, s’ha convertit en un extraordinari constructor de relats, sap mantindre perfectament el tempo i la tensió narratius, és un excel·lent retratista de personatges, capaç de fer, amb tres frases, un esplèndid esbós. Té una prosa rica, cuidada i intensa, la seua amenitat residix en els seus dots d’observació, de descripció i reflexió.
Llum a l’atzucac és un dietari que seguix en el temps Dins del camp d’herba, recordem que el primer va del 2009 al 2012 i aquest segon del 2012 al 2016, i recull experiències personals, algunes d’àmbits íntims i privats, com ara les visites a les cases de barrets, així com lectures que el porten a reflexionar sobre qüestions tan complexes i alhora universals com ara la felicitat, els diversos viatges que fa a Itàlia, a Anglaterra i a diferents indrets dels Països Catalans (interessant la reflexió que fa sobre el que significa la ciutat de Barcelona per a un escriptor en català de la perifèria).
En cada pàgina trobem la mirada d’un home preocupat per la complexitat de la vida, la mirada un tant perplexa d’un individu intel·ligent, honest i sincer, carregat de dubtes i amb un bagatge cultural notable. Un ciutadà d’un país que ha renunciat a ser-ho i on a pesar de tot una minoria es resistix amb dignitat a la desaparició.
Llum a l’atzucac és un llibre dens, profund i no per això avorrit, tot el contrari, en les seues més de tres-centes pàgines trobem un autor destre i amb un bon domini del llenguatge, amb una gran solvència com a comunicador i, sobretot, capaç de teixir complicitats amb el lector.


diumenge, 23 de setembre de 2018

NÒMADA



El quintet de Puçol (Horta Nord) Acid Cookies acaba d’autoeditar-se Nòmada, un disc enregistrat i mesclat per Paco Morillas als Estudis Elefante de València i masteritzat per Enrique Soriano.
Acid Cookies és una banda que es considera hereua del rock psicodèlic o àcid rock que es forja a meitat de la dècada dels seixanta del segle passat a la costa oest dels Estats Units, la influència del qual s’estén més endavant fins a bandes consolidades provinents de la Gran Bretanya com The Beatles, The Rolling Stones o The Animals.
Nòmada el conformen cinc cançons, dues cantades en anglés: Word of Greed i The Trip i les tres restants en valencià, Mirant-me, de la qual han realitzat un videoclip, La galeta i El despertar. A través de les seues cançons acompanyem els Acid Cookies cap a un viatge interior en què els membres de la banda, amb un pensament producte d’un pacte de pau signat amb si mateixos, pretenen retirar-se de la cursa agressiva i veloç en la qual ens veiem obligats a participar tot intentant reconéixer-se en el ritme pausat de l’univers i en els colors vibrants de la natura.
Acid Cookies és una banda que ha anat creixent sense pressa, aprenent dels seus mestres, dels quals han versionat en directe les seues millors cançons, deixant-se aconsellar per músics de llarga trajectòria com ara Hans Van de Stadt, i enregistrant maquetes quasi d’una manera artesanal però amb uns resultats francament positius.
Bons músics amb un projecte entre mans nítid i capaços de construir cançons amb personalitat pròpia i amb un missatge positiu, potser una mica ingenu en alguns moments, però, sempre il·lusionant: «Caldria trencar-ho tot./ Veure altres opcions. / Confiar en la gent. / Començar de nou».
Lletres cuidades, temes musicalment ben arranjats i amb una magnífica instrumentació. Guitarres amb un so cristal·lí, contundent quan cal i evocador quan volen. Rock sòlid però allunyat de murs sonors roncs on se solen perdre la veu del cantant i els matisos a canvi d’una contundència rebel que invita només al salt i al crit.
Concessions brillants a temes de mig temps i a alguna balada d’amor pel proïsme.


La veu personal de Tiko Esteve navega en harmonia sobre la base musical, dialogant amb les guitarres, proposant-nos un viatge individual a la recerca d’un jo que, víctimes dels paranys d’un sistema inhumà, no sabem quina cara realment fa. Una veu sòlida, plena de matisos i acompanyada per uns cors vocals que la reforcen i la doten en cada tema de sonoritats vibrants.
El disseny del cedé i els collages que acompanyen Nòmada són creació del també músic Xema Esteve, el qual, d’una manera encertada, ens oferix un univers on l’individu és nu, acompanyat pels seus desitjos front a un univers immens, canviant, bell i al mateix temps hostil.


diumenge, 29 de juliol de 2018

LA FEBRE DELS DIES



Ramon Guillem acaba de publicar en Bromera Edicions La febre dels dies, llibre amb el qual va obtindre el Premi de Poesia Maria Beneyto dins dels XXXV Premis Literaris Ciutat de València.
La febre dels dies està conformat per vint-i-sis poemes de vers lliure que se’ns oferixen en dos apartats sense títol, de catorze i dotze poemes cadascun.
Trobem, com en altres volums de poesia d’aquest veterà autor nascut l’any 1959 a Catarroja (deixeu-me que òbriga un parèntesi per a dir-vos que aquesta ciutat de l’Horta Sud les darreres dècades ha donat a la literatura valenciana bons poetes i també narradors i dramaturgs de gran interés), trobem, dic, la obsessiva dualitat d’Eros i Tànatos, però també altres que apareixen tant en la seua obra en prosa com en vers, la dualitat pròpia, personal d’escriptor rigorós i lector exigent que en el seu cas, a més, es rebla amb la seua professió de bibliotecari inquiet. Hi ha també un altre aspecte que mai no es pot oblidar en la lectura de l’obra de Ramon Guillem, la seua passió per la música clàssica de la qual en tots els seus llibres apareixen d’una manera o altra referències.
En iniciar la lectura de La febre dels dies vaig notar uns canvis en la seua poesia respecte a llibres anteriors, vaig trobar un to més irònic, una manera més diàfana d’escriure, un acostament cap a una certa narrativitat que en alguns moments emparentava els poemes amb entrades d’un dietari pel toc reflexiu i confessional que tenien. En altres s’acostava al microrelat, Fugida o En algun lloc de València, i també a l’apunt filosòfic, Si no hi poses la pell.
En el llibre hi ha homenatges, alguns assenyalats pel mateix autor, com ara el que li fa a l’amic i poeta Jaume Pérez Montaner, Si un dia ha de venir l’odi, i altres aparentment ocults com el que li fa a Ausiàs March, Ja la pensa, no pot ser d’una altra manera en un autor que se sap lector i que ens arriba a oferir una instantània d’ell mentre llig en un dels seus poemes Lectura.
A més de la música, també trobem referències gastronòmiques, com ara als poemes en Un plat de llagostins, i al viatge: En tren.
En La febre dels dies trobem els grans temes que al llarg de la seua trajectòria han preocupat i han mogut Guillem a escriure, l’amor i el desig, la recerca de la bellesa a través de la paraula, la seua passió per gaudir-la i la constatació, una constatació que de vegades l’indigna: que la bellesa com la vida mateixa és efímera. També trobem el pas del temps i les incerteses que l’acompanyen i la mort. El to irònic del qual els parlava en un principi oculta una por espantosa al dolor, al patiment, a la fi.
Un llibre que traspua un gran amor per la vida, la paraula i la bellesa.


dimecres, 18 de juliol de 2018

T'HO DONARÉ TOT



Si en la seua anterior novel·la, Temps de llum (Columna edicions, 2016), Sílvia Tarragó ens oferia una història que abastava quatre dècades de la segona meitat del segle XX a la ciutat de Barcelona, en la seua segona novel·la, T’ho donaré tot (Columna edicions, 2017), Tarragó ho fa dels trenta primers anys de la mateixa centúria. En aquesta ocasió l’excusa són els orígens de la urbanització de la muntanya del Tibidabo.


La imatge que ens oferix de Barcelona la nostra autora és la d’una ciutat cosmopolita, capdavantera i un tant bohèmia, una ciutat immersa en grans transformacions urbanes i socials, centre de reivindicacions nacionals i de lluita de classe. Una ciutat en constant creixement on els emprenedors gaudixen de grans oportunitats per a dur a bon port els seus somnis.
Aquesta transformació imparable corre paral·lela a la vida dels protagonistes de la narració, dues bessones, Àngela i Aurora, que naixen just quan l’impulsor del projecte d’urbanització de la muntanya del Tibidabo fa un brindis l’últim dia de l’any.
La novel·la, que en els primers capítols aporta un munt de dades sobre el Tibidabo, la urbanització i els seus impulsors, a mesura que avança i els personatges van prenent cos i creixent en edat i en protagonisme, crea un seguit d’històries que acabaran convergint. Encontres i desencontres, amor i desamor, intriga, passió, trencaments, reconciliació, bogeria i maldat, drama, però també final feliç, encara que no del tot, ja que hi ha dues relacions que per a poder ser han d’emigrar, i a una tercera li espera en menys d’una dècada el drama de la guerra civil.
Estem davant d’un relat sòlid, on l’autora ha creat una tensió narrativa que ha sabut mantindre i fer créixer. Un relat universal que ens parla d’algunes de les grans qüestions que de sempre han interessat l’ésser humà. Un relat intens emmarcat a la ciutat de Barcelona en el moment que es posava en marxa una gran empresa.

divendres, 13 de juliol de 2018

CARAGOLA



L’any 2017 es va commemorar el centenari del naixement de Miquel Peris i Segarra, un dels més grans i reconeguts poetes de Castelló del segle xx junt amb Bernat Artola, de qui es declarava admirador. La poesia de Peris i Segarra s’inicia dins dels cànons estètics del paisatgisme sentimental per a evolucionar cap a una poesia de caràcter més intimista. En homenatge a la seua memòria, des de fa vint-i-cinc anys l’Ajuntament de Castelló, en col·laboració amb l’Associació Cultural La Barraca, convoca un premi de poesia per a adults de temàtica marinera amb el seu nom, acompanyat d’un segon premi per a joves menors de setze anys dedicat a la memòria del desaparegut poeta Manuel Garcia i Grau. En la vint-i-quatre edició va obtindre el premi el llibre Caragola, del poeta i cantautor Artur Àlvarez Boix. Es dóna la casualitat que Àlvarez Boix és un dels majors difusors de l’obra de Miquel Peris i Segarra i també de la de Bernat Artola, als quals ha dedicat alguns dels seus treballs discogràfics.
Caragola ha estat publicat enguany per l’ajuntament de la capital de la Plana en la col·lecció Biblioteca de la Ciutat de Castelló. Acompanyant els vint poemes de vers lliure que conformen el recull, trobem una altra de les diverses vessants d’aquest autor polièdric, la d’artista plàstic, amb la reproducció a color de huit il·lustracions creades a partir de diverses imatges poètiques dels seus poemes.
Caragola porta com a subtítol Poemes d’amor i mar, que des del meu punt de vista està de sobra, amb el qual d’una manera exageradament explícita se’ns anuncia allò que ens trobarem en el seu interior. Els textos d’Artur Àlvarez Boix els acompanya un pròleg del poeta de la Vall d’Uixó Josep-Lluís Abad, El Príncep de les milotxes, el qual entre altres coses afirma “Un poemari triangular,..., entre la mar que esdevé catalitzador dels dos amants”.
Caragola és un poemari breu, de marcat realisme intimista, amb versos que naixen de l’experiència vital de l’autor. De fet, Àlvarez Boix és en el centre del poema, la seua actitud no és com la d’un mol·lusc tombat a vora mar, si no la d’un individu que viu amb intensitat el moment, la de l’esponja que xupla la bellesa que l’aclapara i l’envolta. Àlvarez Boix ha escrit vint poemes sensuals, suggerents, càlids i diàfans, que són travessats de dalt a baix per la llum i el color de la mar Mediterrània, i en els quals evoca, rememora, reflexiona sobre l’amor i el desig viscut i compartit.
El poeta es mostra preocupat pel ritme interior de cada poema, un ritme que ha de transcórrer d’una manera subterrània i que a ell de tant en tant, molt de tant en tant, li ix a la superfície, aproximant el poema a la lletra d’una cançó.
En la seua lectura trobem imatges poètiques ben aconseguides, algunes de les quals són d’una senzillesa aclaparadora i bella.
Aquest breu recull és com una caragola que ens acostem a l’orella per a escoltar la mar i tot l’amor i el desig que el poeta va viure amb intensitat a la seua vora.


dilluns, 9 de juliol de 2018

TEMPS DE LLUM



L’any 2016 Sílvia Tarragó publicava la seua primera novel·la per a adults, Temps de llum (Columna edicions), fins aleshores ens havia oferit un parell de poemaris i diversos llibres de narrativa infantil.
En Temps de llum, Sílvia inicia una nova etapa com a escriptora en la qual se’ns mostra més madura i amb més ofici. La novel·la està situada a la ciutat de Barcelona, concretament en les que van ser les primeres galeries comercials subterrànies d’Europa, l’avinguda de la Llum. Allí es troben les tres joves que protagonitzen el relat. Seguint el batec de les seues vides, Sílvia ens fa un retrat de la ciutat de Barcelona durant la dictadura franquista. Però el relat va més enllà, ja que l’autora, amb una prosa fresca i dinàmica ens oferix un esbós fet a carbó de la condició humana, mostrant-nos d’una manera descomplexada fins a quin grau d’acarnissament pot arribar l’ésser humà contra aquells que més estima, i no és que els personatges de Sílvia Tarragó siguen una colla de psicòpates sense cap mena d’empatia pel dolor que causen, tot el contrari, però l’orgull ferit arriba a confondre’ls i a encegar-los de tal manera que acaben convertint l’estima en un odi que només busca fer mal a aquells que estimaven.
Sílvia Tarragó ens narra també  la terrible capacitat que tenim els humans per aprofitar-nos dels més febles, per a traure suc a les circumstàncies favorables passant per damunt de tantes i tantes coses. Així i tot, i a pesar del mal fet, l’autora caracteritza uns personatges que amb el pas del temps han sabut madurar i han estat capaços de reconéixer els seus errors, de demanar perdó, de no rendir-se i de retrobar l’oportunitat per a tancar el dolorós i trist parèntesi de l’odi i reprendre l’estima que es professaven.

divendres, 6 de juliol de 2018

RECORDANT LES NITS QUAN VAM SER GRANS



El cantant i músic Carles Pastor acaba de publicar un nou treball discogràfic: Andròmina (La Casa Calba, 2018). Un disc amb deu cançons més un cover enregistrat a Z Estudis de Mislata i mesclat, masteritzat i produït per Tony García i Josep Pérez (Ona nua), que deixa la seua petjada personal en alguna de les cançons.
En aquesta nova aventura ha comptat amb la col·laboració d’una banda de luxe formada pel ja esmentat Ona nua, que s’encarrega de la bateria i les percussions, i els cantautors Òscar Briz, que posa veu i guitarra elèctrica en Fràgil, i Abraham Ribas, que s’ha encarregat del piano i els teclats, així com el violinista Jordi Silvestre, el guitarra Ivan Espí i el baixista Nacho Villanueva, sense oblidar-nos de Sílvia Pérez Miret, que posa la veu a la versió enregistrada en directe d’Agárrate fuerte a mí, María, de Los Secretos, un tema que també interpretà Antonio Vega i a qui li l’ha dedicat.
Carles és un músic que ha rebut una notable influència de la música nord-americana, sobretot del blues, del soul, del rock, del pop i fins i tot del folk, una influència que després d’haver passat per les illes britàniques i en especial per Irlanda posa rumb a la Mediterrània. Hi ha dos personatges dels quals d’una manera o altra se sent deutor: Bob Dylan al que li fa una picada d’ull al tema Fràgil i Antonio Vega, i encara que no ho reconega, també hi ha en ell alguna cosa de l’Enrique Urquijo.
En Andròmina trobem un so més elèctric que en el seu anterior Dies de ràdio, un so que l’acosta en alguns moments en temes com ara T’acarone a un pop-rock que invita al ball, però a mesura que anem sentint el disc evoluciona cap al blues, el soul i el folk.
Andròmina, a més de la versió del tema de Los Secretos, conté una versió d’una cançó de la cantautora de Lousiana Lucinda Willians Concret and Barberd Wire, traduïda com Vaig fent camí. Un tema amb una lletra i una música emparentades directament amb la resta del disc i amb aires deliciosament country. També ens oferix en forma de blues una versió musical d’un poema de Vicent Andrés i Estellés, L’Hotel París.


La resta de les cançons són seues, i en elles ens retrobem el solitari de mirada trista, l’individu tendre i dur, vull dir endurit pels colps rebuts en el seu deambular per la vida i el món. Un home que, a pesar que està tocat per la nostàlgia i els records d’un temps on compartia l’entrepà de l’amor i de la passió, una passió que s’ha volatitzat, ha sabut alçar-se del terra després d’haver rebut un colp brutal, cordar-se fort els cordons de les sabates, agafar la seua inseparable guitarra i continuar el seu camí cap al seu sud mentre ella se’n va cap al nord.
El disc m’ha agradat molt. Tinc una certa debilitat per aquest cantautor. I entre les deu cançons m’han colpit d’allò més Teatres, Fràgil o Porto.
Carles Pastor no enganya ni s’enganya, no es deixa seduir pels llums de neó ni les vanitats pròpies d’una vedet, és un músic honest a qui li brollen les cançons en cada corba del camí, mentre es beu a glops lents una cervesa. És un home que a pres partit per la vida i per la música popular. La seua única pretensió és encendre una foguera que ens il·lumine en les nits fosques quan ens pega per recordar que un dia vam o poguérem ser grans. No, en realitat mai no ho van ser, és pura il·lusió. Ho sabem. Millor ser grans o sements de l’esperança, com ho és Carles Pastor.


dilluns, 25 de juny de 2018

L'EFÍMER I L'ETERN



L’ésser humà, quan té l’oportunitat de reduir la velocitat en la cursa cap a enlloc que l’obliga a estar tens, estressat, ansiós i troba un lloc tranquil on aparcar, si encara se’n recorda, respira a fons i reflexiona sobre la pròpia existència. És en eixos moments que arriba a la conclusió de com d’efímera és la vida i com d’intranscendent és la lluita quotidiana per sobreviure, aleshores sent la necessitat espiritual d’agafar-se a la roca de la transcendència i aspira a acariciar la idea de l’eternitat.
Entre l’efímer que palpa a cada instant i l’etern que s’imagina hi ha un espai colossal, laberíntic, on l’únic que realment és segur és allò del que es té una constatació diària.
L’autor de Rafelbunyol Vicent Penya, en el seu darrer llibre de poesia, L’efímer i l’etern (Onada edicions, 2018), un poemari amb el qual va obtindre el Premi de Poesia Antoni Matutano-Vila d’Almassora, reflexiona des d’un punt de vista subjectiu i basant-se en la seua experiència vital sobre la quotidianitat en la qual vivim, una rutina que ens atrapa de vegades i que en altres hem convertit en el nostre refugi davant d’una societat farcida de discursos agressius. També reflexiona sobre l’afany de transcendir, de perpetuar-se i de buscar desesperadament una incerta glòria.
Vicent Penya, des del seus primers llibres de poesia, ha estat un poeta que des del realisme intimista ha tingut una constant preocupació per deixar constància d’un univers en profund i veloç procés de transformació, destinat a desaparéixer sense a penes deixar rastre, el de la ruralia al voltant d’una gran ciutat en constant procés d’expansió, el d’una cultura i una llengua que són engolides i reduïdes a no res.


En L’efímer i l’etern, el poeta, més madur, amb un domini clar del seu ofici, es mostra més que mai com el subjecte del poema. De vegades ens parla amb un cert to sorneguer, altres apassionat, sovint amb tendresa i també amb una honestedat directa i crua sobre la fugacitat de la vida i com ens deixem arrossegar d’una manera covarda per la quotidianitat provocada per un sistema que ens vol productius. També ens parla sobre la lluita per dotar de color, de transcendència i de sentit la nostra vida. El poeta es despulla, es mostra tal com realment és, tal com verdaderament viu, tal com sent. Trobem entre versos l’home que treballa, que estima, que somnia, que patix, però també ensopeguem amb el lector i l’aficionat a la música que ret homenatge més o menys ocult a les obres que l’han colpit al llarg de la seua vida.
Vicent Penya, en aquest llibre que ha dividit en cinc apartats, es mou entre el sonet i la tanka, sense oblidar altres fórmules com ara el haiku. Fa temps que Penya va envidar, sense renunciar a res, per deixar una mica de costat el vers lliure i la prosa poètica, on tants i tants poetes s’han instal·lat confortablement, i decidí sotmetre la seua poètica a disciplines més exigents. En L’efímer i l’etern trobem un autor que ha aconseguit no sols dominar-les, sinó que s’hi troba a gust i construïx un discurs poètic amb una gran soltesa i naturalitat.


divendres, 15 de juny de 2018

VESTALS DE ROMA



L’any 1985 l’escriptora de Tavernes de la Valldigna Encarna Sant-Celoni rebia el prestigiós Premi de Narrativa Joanot Martorell, que atorga l’Ajuntament de Gandia, per la novel·la Vestals de Roma.
Trenta-tres anys més tard, i després d’haver conformat una obra sòlida en el camp de la novel·la, la narrativa breu, la poesia i fins i tot de la traducció literària, Encarna Sant-Celoni reedita en la col·lecció Lo Marracó, de l’editorial ilerdense Pagès editors, Vestals de Roma, una novel·la breu, intensa, carregada de sensualitat i de lirisme on el tractament del llenguatge és un dels principals protagonistes.
Sant-Celoni és una dona de fermes conviccions feministes que al llarg de la seua trajectòria com a ciutadana, com a activista cultural, com a escriptora i traductora, ha lluitat d’una manera permanent i decidida per visibilitzar l’aportació que les dones han fet a la societat i en especial a la cultura, reivindicant la seua obra i el lloc que es mereixen en la història de la literatura. L’any 2016 l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana va reconèixer la seua tasca, la seua dedicació, el seu esforç com a escriptora i com a lluitadora en la defensa de la igualtat de gèneres atorgant-li la Lletra Lila.
Aquesta preocupació pel paper que les dones han ocupat en la societat l’ha duta primer a prendre consciència i després a revoltar-se i lluitar amb totes les armes al seu abast per tal de revertir-lo. Una lluita, un interés que és present en tota la seua literatura i d’una manera especial en Vestals de Roma, un relat en el qual la seua protagonista, Eumàquia Fúlvia Crocina, una patrícia de la Hispània Citerior, ens mostra els diversos papers que la societat romana feia interpretar a les dones, segons la seua classe i condició.
Com a espectador privilegiat, el lector assistirà a diferents moments de la vida d’Eumàquia i serà testimoni de la seua relació amb el pare, el marit, la família, amb l’imperi. La novel·la, per una banda, és el relat d’un viatge temporal, el que va des de la infància a la maduresa de la protagonista, però també de diversos viatges geogràfics que la portaran de Diànum a Tàrraco, passant per Saetabis, Valentia, Sagúntum i Dertosa. Pel camí, Sant-Celoni ens explicarà detalladament aspectes dels usos i costums de la societat hispanoromana. Subratllant la situació de les dones que es troben sotmeses als capritxos d’un llarg escalafó de patriarques que arriba fins a l’emperador, homes que juguen amb elles i amb les seues vides com si foren simples objectes.
Eumàquia es rebel·la i busca la manera de viure sentint el menys possible el pes del poder patriarcal. La novel·la, marcadament historicista, està impregnada d’una gran sensualitat i erotisme que arriba a coprotagonitzar gran part del relat. En cada escena descrita hi ha força, intensitat, passió per la la bellesa, amor a la llibertat i una voluntat manifesta de gaudir amb intensitat dels petits i grans plaers que ens oferix la vida, que van des de la gastronomia fins al sexe.

divendres, 8 de juny de 2018

CANTA CANALLA



Havia sentit parlar de cinema familiar, una etiqueta sota la qual se’ns oferix tot un seguit de pel·lícules de diferent gènere que poden gaudir les diverses generacions d’una mateixa família. Relats sovint festius i on l’absència de sexe i violència respecta la innocència dels més menuts de la casa. Mai, però, no havia sentit parlar de música familiar, supose que, com las «meigas, haberlas, haylas». Música que com altres disciplines, com ara la literatura, està emparentada amb productes pensats per als infants però que també té components que atrapen i seduïxen als adults, fins i tot els més seriosos i exigents.
Amb aquest objectiu s’ha presentat enguany en públic el quintet musical valencià Canta Canalla i ho ha fet amb un primer cedé amb el mateix nom.
Al capdavant del grup trobem dos escriptors, el poeta Eduard Marco, amb una obra sòlida al seu darrere, i el narrador, especialitzat en literatura infantil, Ferran Bataller, tots dos responsables de les lletres dels diversos temes que conformen aquest primer treball discogràfic. Completen la banda Paco Arroyo, un home amb una llarga trajectòria com a sonidista, cantautor i electroluthier i responsable, junt amb Edu Marco, de la composició i adaptació musical, Javi Vega, que ha estat vinculat a creacions originals de teatre, dansa i circ, i Carme Laguarda, que fins ara ha estat la gerent del desaparegut segell discogràfic Mésdemil i que actualment col·labora amb el programa Territori Sonor d’À Punt ràdio.


Canta Canalla és un grup musicalment eclèctic, no té cap dèria més que la d’entretindre, divertir, fer ballar un públic intergeneracional, tant capaç de crear el tema principal d’una sèrie de superherois com un bolero suggerent, enyoradís, que invita a un ball lent, un tema perfecte per a un crooner hortolà que sota els fanalets canta al bell mig de la plaça del poble a la lluna de València.
En aquest primer disc podem trobar adaptacions personals del famós Bolero de l’Alcúdia, tangos, cançons amb tocs de pop, de rock, pop, country, balades i fins i tot una cançoneta de bressol en la qual qui demana poder dormir és el pare.
Cançons escrites amb un gran sentit de l’humor, un humor amb picades d’ull als infants, però també als adults. Un humor per a tots els públics amb concessions a la ironia i, com no podia ser d’una altra manera, a la tendresa.



dimarts, 29 de maig de 2018

"L'INTERÉS PER LA LLENGUA DELS VALENCIANS"



El segle xx ha estat una centúria marcada per les profundes transformacions de tota mena, socials, econòmiques, culturals, etc. A l’Estat Espanyol, més de la meitat d’aquest segle ha estat governat per dictadures militars, la de Miguel Primo de Rivera i la del general Francisco Franco, sense oblidar la breu dictablanda de Dámaso Berenguer, i l’altra meitat per democràcies tutelades per l’exèrcit i/o sustentades sobre un sistema d’interessos econòmics anomenat caciquisme.
Mals anys per a la llibertat i per a la pluralitat ideològica, lingüística i cultural. Mal temps per a sembrar amb la mirada posada a curt o mitjà termini. Així i tot, al llarg del segle xx va haver-hi gent que no sols es va interessar per la llengua dels valencians, sinó que fou capaç d’acabar, per una banda, amb l’anarquia gramatical existent i des d’ací desenvolupar tot un seguit de projectes que venien a omplir buits importants sense els quals no es podia garantir el futur de la llengua. I ho feren aprofitant per una banda l’impuls de la Renaixença i per una altra el camí obert en aquest sentit des d’altres territoris amb els quals compartim llengua.
El doctor en filologia Josep Daniel Climent acaba de publicar un llibre, L'interés per la llengua dels valencians, en la col·lecció Odissea de l’editorial Llibres de la Drassana on reivindica els personatges que ho feren possible, ens parla d’algunes de les obres més importants i ens detalla alguns dels fets més significatius d’un valencianisme subterrani i tolerat només com una nota folklòrica i regional.
Josep Daniel Climent, amb un llenguatge volgudament àgil, intencionadament divulgatiu, sense emborratxar-nos amb dades, ens dóna notícia d’una gent que per damunt d’ideologies i d’interessos de classe compartix una gran estima pel país i un objectiu: recuperar i dignificar l’idioma, així com preparar el terreny perquè arribat un temps més propici les noves generacions de valencians no partisquen del no-res per a normalitzar les seues llengua i cultura. Un treball anònim fet de vegades al mig de la foscor i amb un escàs ressò social. Així i tot, aquestes persones foren capaces de consensuar una normativa, les Normes del 32, que debilitaren les vel·leïtats secessionistes i que significaren un sòlid punt de partida. De crear gramàtiques, vocabularis i diccionaris de tota mena, de formar mestres, etc.
Josep Daniel Climent ha compartimentat el llibre, un ampli ventall d’articles, en tres grans blocs: Personatges, Llibres i Fets, i amb pinzellades precises ens fa un retrat de l’univers valencianista i de la seua evolució al llarg d’un segle complicat, la qual cosa el convertix en una obra d’obligada lectura per als valencians del segle XXI.
Un llibre que valora i alhora honora unes generacions de valencians que des de la foscor i el silenci foren capaces de no defallir i de traçar un rumb que nosaltres només hem hagut de seguir i aprofundir, que no és qualsevol cosa.