divendres, 2 de novembre de 2018

LA TORRE NEGRA




En un país on hi ha segurament més poetes (compte, no he dit bons) que lectors de poesia, és tremendament fàcil que un llibre solvent, diria més, que un magnífic llibre de poesia passe desapercebut al públic (si és que en té) i a la crítica especialitzada. Hi ha títols que per la seua nul·la distribució i/o difusió, a pesar del gran esforç que puga fer l’autor o autora en aquest sentit, tenen una aparició efímera en el mercat (si és que existix o és un mite com el Dorado), si és que realment l’editor l’ha enviat a les llibreries i, si ho ha fet, els llibreters s’han sentit magnànims i han decidit exposar-lo en les prestatgeries durant una setmana, aquests llibres acaben convertint-se en vertaders secrets dels quals només es té referència en llegir un dia la nota biogràfica del seu autor.
Aquest estiu ha caigut en les meues mans, d’una manera casual, La Torre negra. Cròniques perdudes. A pesar del que ens anuncia el títol, no estem davant d’una novel·la a l’estil de Les Cròniques de Nàrnia, sinó davant d’un llibre de poesia editat per l’Ajuntament de Burjassot (Horta Nord) i imprés i enquadernat als tallers de la Diputació de València.
L’autor de La Torre negra. Cròniques perdudes és Alfons Navarret, un poeta valencià que pertany a una generació d’autors nascuts al principi de la dècada dels setanta del segle passat, autors bona part dels quals amb una trajectòria ja sòlida i interessant com ara Josep Porcar, Alexandre Navarro, Susanna Lliberós o Ramon Ramon. El volum ha estat il·lustrat per l’artista plàstic i poeta d’origen cubà Abel Dávila.
La Torre negra. Cròniques perdudes és d’entrada un homenatge a la ciutat on durant un temps ha residit Alfons Navarret, Burjassot, ell és nascut a Alfara del Patriarca, però també és l’excusa i l’espurna inicial per a una col·lecció de poemes que ens acaba parlant de l’individu front al món. Aquesta excusa és l’encara discutida etimologia sobre l’origen del nom en àrab de Burjassot, torre negra, però també hi ha qui diu que podria ser la torre del bosc o la torre de l’assut.
Una excusa per a escriure una extensa col·lecció de poemes que l’autor ha dividit en nou apartats que va desenvolupant des de paisatges exteriors per camins que el porten a un paisatge interior on batega amb intensitat el foc roent de la vida.
La Torre negra. Cròniques perdudes és un llibre d’una intensitat lírica remarcable on Navarret dona exclusiva preeminència al vers lliure i empra com una eina més en la seua imagineria poètica personatges i situacions històrics en el marc d’un paisatge més o menys recognoscible.
El llibre compta amb dues engrescadores introduccions de dos narradors de la ciutat de Burjassot, Jordi Sebastià, que aleshores era l’alcalde, i Antoni Rovira, dos textos que han sabut captar a la perfecció l’esperit d’aquest nou treball d’Alfons Navarret.
Navarret és un dels poetes valencians a qui l’envolta un aire d’afectació d’un cert misticisme que té a veure amb l’espiritualitat que acompanya el fet poètic. Un misticisme que és una barreja entre l’ebullició creativa i la passió per la poesia, que és passió per la vida. Aquesta atmosfera també envolta els seus poemes i els dota d’un batec que atrapa el lector.