Mislata
és una ciutat encaixonada entre el llit vell del riu Túria i l’avinguda del Cid
de la ciutat de València. Un territori amb una de les majors densitats de
població per quilòmetre quadrat del País Valencià. Des de fa unes dècades,
l’ajuntament organitza un certamen de literatura breu en les modalitats de
poesia i narrativa, les obres guardonades del qual són publicades en una
cuidada col·lecció de quaderns. El certamen compta amb un cert prestigi, entre
els que han rebut el guardó hi ha algunes de les millors plomes del país.
L’edició
de quaderns o plaquets literàries ha tingut una certa tradició a terres
valencianes, pense ara en l’extraordinària col·lecció de La Forest d’Arana, la
fantàstica de la revista Tuacte a les
comarques del sud o la més humil de Quaderns de Rafalell a l’Horta Nord.
Actualment només Edicions 96 manté una col·lecció de plaquets de poesia.
Però
tornem a Mislata. L’any passat el premi de poesia va recaure en l’obra Creuar l’instant, del poeta Josep Micó Conejero. Micó és un home que ha començat
a oferir a l’escàs públic lector les seues col·leccions de poesia a una edat
madura, després d’una profunda reflexió i d’haver buscat el mestratge no sols
en els llibres sinó també a través dels pocs tallers de creació poètica que han
oferit i oferixen les dues universitats públiques del cap i casal.
Creuar l’instant és una col·lecció de dèsset poemes, dividida en dos
apartats, Frontera I, que
encapçala una cita de Joan Fuster, on fa una definició sobre l’amor i una altra
sobre la vida, i Frontera II, amb
una cita del mallorquí Blai Bonet que ens parla sobre l’amor. No són cites
elegides a la babalà, són pistes precises d’allò que ens trobarem tot seguit.
Estem
davant d’un pomell de versos lliures d’extensió diversa acompanyats d’un grapat
de proses poètiques.
El món
és ple de fronteres, fronteres físiques i fronteres mentals. Barreres que ens
impedixen avançar i també trobar-nos amb nosaltres mateixos i els altres.
Davant de les quals tenim poques opcions, aturar-nos i aprendre a conviure amb
elles o enfrontar-s’hi, apamar-les per a tot seguit superar-les. Creuar a
l’altra banda tot destruint-les i inaugurar un nou temps per abandonar els
moments terribles en què el temor ens impedia gaudir de la llibertat, de la
felicitat, de l’amor i de la vida.
En Creuar l’instant he trobat un Josep Micó amb una poètica més personal que
s’alça en aquesta ocasió sostinguda sobre els pilars que construïx amb un ritme
intern sosegat i la imatge, una imatge concisa, continguda en uns versos
allunyats d’una certa narrativitat. Una poesia amb una certa tendència al
simbolisme i a l’hermetisme que l’allunya de treballs anteriors.
Un
poemari breu però intens, que invita constantment a la lectura i a la reflexió.
Un poemari que esperem que no passe desapercebut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada