Rafael Estrada encapçala el que és el
seu sisé llibre de poesia amb un oxímoron, Sol
de mitjanit (Edicions del Sud, Piles, 2019). És clar que l’estrella de què
ens parla, vull dir aquell (o aquells) que en l’hora fosca, quan la por i la inseguretat
ens fa sentir dèbils i fràgils, li dona calor i li il·lumina el pedregós camí
diari no és al firmament, sinó al seu costat.
De colp i volta, «una trucada freda,
llunyana i plena de vaguetats» convertix el nostre autor i protagonista,
després de tres dècades dedicades a l’ensenyament en el mateix centre escolar
concertat i a uns pocs anys de la jubilació, en un número més en les llistes de
l’atur, «un regust amarg em travessa la pell del record, m’aclapara i em trenca
el cor». Ens ho conta d’una manera directa, amarga, en l’única prosa que trobem
en el llibre. A l’autor no li resta altra opció que assumir-ho i passar pàgina,
però per a poder-ho fer necessita l’ajuda de l’amor i de l’amistat. Entre els
seus millors amics hi ha la música i els llibres, «que em commouen i em
reconforten». Dos amics i dues passions que en Rafael Estrada convergixen, ja
que a més de poeta és cantautor.
Sol
de mitjanit,
que ha estat prologat per l’escriptor Josep Manel Vidal, és un llibre que està
ple, fins i tot m’atreviria a dir que sobrecarregat, de cites, de cançons i
poètiques. La qual cosa ens parla de les seues influències musicals i
literàries.
Al llarg dels quaranta poemes que
conformen el volum trobem alguna lletra de cançó com ara Lo spettacolo d’arte varia i algun homenatge com ara el que li fa a
un dels poetes que més l’ha influenciat i que situa Estrada en l’òrbita del
realisme intimista, Miquel Martí i Pol, Per
l’àmbit de tots els àmbits.
Entre línies trobem un individu que en
soledat ix cada dia a pensar, a convocar la memòria per tal de trobar o
retrobar el seu camí. Un home que ha viscut i que veu com el rostre se li ha
omplit d’arrugues que li solquen la pell i com el padró de les absències
augmenta. Se sap efímer, però no per això perd la fe, la seguretat i la llum
amb la qual projectar en la foscor del camí els seus somnis i il·lusions.
Sol
de mitjanit
és un cant a l’esperança, a l’amor i a l’amistat, però també d’agraïment a tots
els qui són al nostre costat quan realment fan falta. Un quadern de bitàcola on
enumera els esculls dels enganys i els desenganys, dels dubtes i de les
certeses que s’ha anat trobant en els darrers temps de la seua navegació.
Un llibre per a evocar i traure forces
per a continuar el combat diari a pesar dels colps rebuts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada