divendres, 9 d’agost de 2019

UN TROS DE CEL A LES BUTXAQUES



Aquest dies tòrrids del mes de juliol em trobe immers en la lectura d’un llibre de poesia que m’ha colpit, Un tros de cel a les butxaques, de Vicent Nàcher i Ferrero (Editorial Neopàtria, Alzira, 2019). La tardor passada, quan formava part del jurat del Premi de Poesia Josep Maria Ribelles, vaig fer una primera lectura als poemes que conformen aquest llibre, aleshores sota el títol de Trapatroles despitralat.
Des dels primers versos que obrien el llibre, vaig reconéixer la veu del seu autor. He llegit tota la seua obra. Des de Primavera de cartons, aparegut a l’editorial Germania l’any 1994, fins a Els incendis de l’ànima, editat també per Neopàtria l’any 2017. És fàcil identificar l’obra de Vicent Nàcher, té una veu poètica ben definida que ha anat modulant i perfeccionant amb cada nou llibre.
La seua és una poesia realista, en ocasions d’un realisme de la intimitat, biogràfic, confessiona, d’altres és de marcat caràcter social. Nàcher no es vol un ésser diví aïllat en la seua torre d’ivori creativa: «Soc un xicotet home enmig de la multitud» i se sent colpejat per les injustícies que l’envolten: «em costa viure cada vegada / més exposat a la crueltat sense límits / dels humans...».
Poesia amb una gran tendència discursiva, emparentada d’una manera directa amb la prosa.
Un dia, durant una conversa informal, vaig cometre l’error d’aconsellar-li que escriguera algun recull de contes, a la qual cosa, d’una manera taxativa i ara veig que intel·ligent, es va negar. Vicent Nàcher és poeta perquè, entre altres coses, sempre ha tingut la voluntat de ser-ho. És un individu que des de ben jove jurà consagrar la seua vida a la recerca de la bellesa i de la veritat a través de la paraula. I ho fa amb una honestedat aclaparadora i amb una gran claredat expositiva.
La seua és una poesia allunyada dels jocs d’espill, de l’hermetisme, del simbolisme, una poesia «sense colorants, ni conservants» dels petits i els grans drames quotidians. La figura de Nàcher la trobem allunyada de l’hermeneuta, del sibarita de les imatges, és un comunicador, un predicador laic.
En arribar a una certa edat, sentim la necessitat d’aturar-nos per tal de fer inventari de les hores viscudes, repensar-nos, carregar les bateries per a enfrontar-nos amb una certa seguretat als nous reptes. Un tros de cel a les butxaques és, entre altres coses, el balanç d’un home que ha arribat a la cinquantena: «Partit pel mig, fragmentat a trossos, construït / amb peces de recanvi pels colps de la vida» i que mira enrere i sent la necessitat de definir-se com a ésser humà i com a poeta. Aleshores redacta una declaració de principis, i també d’intencions, i es prepara per a una nova etapa vital que el portarà a la vellesa.
Aquest és un llibre de poemes densos, extensos i intensos, conformat per cinquanta-un poemes dos dels quals formen una introducció en què definix què és per a ell la poesia: «La poesia és comunicació», diu en un, i en l’altre afirma que sempre s’està escrivint el mateix poema. Els quaranta-nou restants, escrits com els altres dos en vers lliure, s’agrupen sota el títol de Cos.
Al llarg d’aquest poemari trobem diversos autoretrats d’un home ferit per la vida, un individu que busca respostes a les grans preguntes, un treballador de la paraula en plena maduresa creativa amb una mirada aguda.
Hi ha dolor, passió, amor i agraïment. Un agraïment constant a la vida, a la poesia que li dona sentit i a tota aquella gent que ha estat al seu costat compartint tantes i tantes coses.
Vicent Nàcher Ferrero és un cas únic en la poesia valenciana, un poeta que ha anat construint un univers poètic personal en el qual ell mateix, vull dir els seus sentiments, emocions, la seua biografia, però també el seu esguard, són la matèria primera de la seua obra. Es despulla modestament però sense vergonya, no oculta res, i es mostra fràgil, terriblement humà.
Per a Nàcher la poesia no és cap joc, és una ferida oberta i amb la sang que li’n raja escriu cada poema.
«Les ratlles que heu llegit són l’humil retrat / de l’home quotidià i vulgar que soc...».