dimecres, 24 de febrer de 2010

L'AMARGOR DE L'ODI


L’afusellament de l’avi durant la postguerra marca a foc roent la vida de tres generacions d’una mateixa família. Un afusellament que es podia haver evitat si no haguera estat traïda la família per un amic, Ernest Cucala, un individu que a partir d’aleshores anomenarien el causant. L’aparició a les portes de l’institut on treballa Marta, la néta del finat, d’un ancià rodamón amb síndrome de Diògenes reviscolarà de nou el desig d’aclarir uns fets que van ocórrer abans i durant la guerra civil espanyola, però el destí encara els té guardades a les protagonistes unes quantes sorpreses més.
Pep Castellano, en El causant (Perifèric edicions, 2009), deixa que siguen els mateixos personatges qui ens narren la novel·la. Marta relata al seu germà els esdeveniments que la van portar d’una manera obsessiva a exercir de detectiva privada fins aconseguir descobrir la veritat sobre la vida i la mort de Cucala. La seua mare li conta els records de l’àvia i els seus propis d’un temps marcat per la por, la fam i la tragèdia. Cada capítol es va convertint així en una peça d’un trencaclosques que només l’aparició entre les escasses propietats del vell rodamón d’un diari personal escrit en alemany podrà completar.
La novel·la està escrita amb un llenguatge pretesament col·loquial, per tal de donar-li al lector una sensació d’oralitat. Pep utilitza girs i crosses per tal de donar a les diferents veus narratives una personalitat pròpia.
El causant incidix en eixe quasi subgènere narratiu que té com a tema la guerra civil espanyola i al qual pocs narradors valencians s’han escapat de la temptació de dir la seua, d’acord amb la necessitat de la recuperació de la memòria històrica, la necessitat que té una societat sana de saber la veritat que molts han volgut silenciar. La veritat ens pot doldre, però oculta i silenciada es podrix i escampa la seua putrefacció per tot arreu.
En El causant l’autor es posa de part de la gent senzilla, de la gent innocent, de les víctimes de la violència, conscient que de vegades la història és com un corró que aixafa tot allò que troba al seu davant.
De la novel·la m’ha agradat i per això ho vull destacar els símils que el seu autor fa amb els tocs de la pilota valenciana a l’hora de definir la personalitat d’algun personatge, com també la magnífica i dantesta descripció que fa de la batalla de Terol.

1 comentari:

Pep Castellano ha dit...

Gràcies Manel, per les teues paraules.