dissabte, 6 de febrer de 2010

LA PROMISCUÏTAT D'ARINYÓ

Des de la transició ençà s’ha anat produint, dins de la literatura valenciana, una revolució que ha fet possible la creació d’una infrastructura editorial important, així com l’existència de diverses generacions d’escriptors amb una obra amb un interés remarcable.
Però cap a l’últim terç del segle passat, la generació anomenada dels setanta (em referisc als narradors en la seua majoria del Principat, al País Valencià eixa generació és de poetes) féu un envit pels gèneres i subgèneres narratius. Ja que en una literatura d’una llengua per normalitzar calia omplir espais buits i fer un esforç per buscar nous lectors. Un grup important fins i tot arribà a crear una escriptora fictícia, Ofèlia Dracs, que escriuria un grapat de reculls de narracions de diversos gèneres.
Un dels hereus d’aquella generació de narradors i d’aquesta idea, i dic hereu perquè ell és clarament un autor dels vuitanta, és Manuel Joan i Arinyó.
Però el de Cullera, com tants altres escriptors de la seua generació, va fer els seus primers passos en el camp de la poesia. De fet, s’inicia en el món de l’edició amb Bateguen els desigs, Premi Amadeu Oller 1981.
Els eixos sobre els quals gira la seua lírica són, per una part, l’erotisme, un erotisme dur, de vegades violent, altres utilitzat com una arma satírica; per una altra, la pàtria: un camí d’incomprensió i de lluita, un amor-odi pel que és i pel que ens agradaria que fóra; així com tota una imagineria onírica recollida del gore i del gòtic.

La seua obra poètica completa fou editada el 1999 per l’editorial 3i4 sota el títol El plany de l’home llop, que recull el ja esmentat Bateguen els desigs, Senyera, Crims, Terra i Retaule. Tots ells van obtindre el reconeixement en certàmens literaris.
Com a narrador, jo el definiria com un autor prolífic i promiscu, de fet pense que després de Manuel de Pedrolo i potser que de Miquel López Crespí és el més prolífic i promiscu de les nostres lletres. Prolífic perquè compta amb més de trenta títols en el seu haver, i promiscu pel que fa a la seua capacitat de canviar de registre i de gènere.
Arinyó ha conreat quasi tots els gèneres narratius, el fantàstic, l’eròtic, la memorialística, el negre, la narrativa infantil, la juvenil, i fins i tot ha estat un dels introductors del gore en les nostres lletres.
Inicià la seua trajectòria com a narrador amb Han donat solta als assassins, editat el 1985, i Coses de folls, del mateix any. Uns relats amb un llenguatge directe, descarat, amb una obra que trobe emparentada directament amb el llenguatge de l’audiovisual, carregada a més de referències cinematogràfiques, fins a tal punt que algunes de les seues novel·les han conegut una primera versió en forma de guió cinematogràfic.
Després d’aquests primers llibres canvia el rumb i se submergix dins del gènere eròtic. D’aquesta etapa són Strees, En Tit-Hola (aquest llibre en qualsevol país de l’Islam li haguera costat un disgust, per irreverent, una paròdia bestial, boja, surrealista de l’última cena), Diari de campanya: El fill d’en Marc a Prada (un llibre divertidíssim que conta la intrahistòria més esbojarrada de la Universitat Catalana d’Estiu) i Mateu el fill d’en Marc, aquests dos darrers formaren part d’un fenomen que en la dècada dels vuitanta es va produir al voltant d’un llibre eròtic anònim sota el títol de Quadern d’en Marc, al qual li van seguir altres seqüeles com el Quadern de la dona d’en Marc, o els abans esmentats. El 1995 publica Castell absent, una dramàtica història d’amor i sexe narrada per la seua protagonista.
Arinyó tanca la dècada dels vuitanta guanyant el Premi Sant Joan de Novel·la, amb Les nits perfumades, una obra que obri un dels períodes de la seua narrativa que a mi personalment més m’interessen, el que dedica a la memòria. A aquest volum li seguiren Com la flor blanca i Na Desconeguda, Premi Benvingut Oliver de Narrativa.
Es tracta d’un llarg repàs que fa l’autor, primer evocant els records de la gent més propera a ell abans de nàixer i en els primers mesos de la seua vida, per a després recuperar la seua pròpia memòria fins que als onze anys mor el seu pare i és quan tanca la trilogia. Però aquestes tres novel·les no sols són biografia, Arinyó aprofita per a fer un retrat d’una època i d’un univers que formen part de la nostra història, el petit món d’un xiquet de la dècada dels seixanta del segle passat i d’un poble del litoral valencià, i ens els retrata d’una manera magistral amb tendresa i amb ironia.
Pel que fa a la seua producció dins del gènere negre, entrarien les novel·les Soldada roja, escrita amb Joan Bohigues (una trama sobre els assassins professionals); Contrasentit (sobre el món de les curses de conductors suïcides), aquesta novel·la va partir d’un guió cinematogràfic del qual és autor junt amb Toni Canet i Jaume Talens; i El cas Torreforta, un llibre que a València va provocar un grapat de cartes a diaris per la similitud de la trama amb un cas molt conegut.
En aquestes obres trobem un autor més sòlid, menys donat a experimentalismes i més posat en l’esquema clàssic de la novel·la de gènere. Hem deixat enrere la dècada dels vuitanta, que en cloure tanca una primera etapa prolífica tant en obres com en premis, on destaca l’originalitat de la seua narrativa, el seu atreviment i una imagineria heretada de la seua poètica.
Durant la primera dècada del nou segle ha publicat Cubaneta meua (2004), escrita amb Xesco Guillem, una divertida sàtira sobre les relacions humanes, en el rerefons dels turisme sexual; 10.193. Escuma de mar (2004), l’infern patit per un soldat republicà als camps d’extermini nazi. Posteriorment, sobre la guerra civil i la repressió franquista, ha publicat sota el pseudònim de Joan Medina La màscara de l’amor, una novel·la mosaic on narra la vida d’un home marcat en la seua joventut per la guerra civil fins a la seua vellesa, en plena democràcia, i Fem un trio. El fascinant món de la ploma (2009).
Durant els noranta comença a donar els seus primers passos en la literatura infantil, amb la publicació de diversos llibres, com ara Nadar i guardar la roba, El llop Cento i companyia i Llopcentilandia mix.
En aquesta etapa i en la següent també escriurà alguns llibres per a joves, com ara Linda i Roger, sobre el món de les curses de motociclisme, o Que dur és ser guapo, sobre els records d’un aviador a punt d’estavellar-se, MP una vida de llegenda, basat en les llegendes urbanes, i Les màgiques nits de Prada, on a través de les aventures de dos germans recull la intrahistòria de la Universitat Catalana d’Estiu en què ell mateix ha estat professor.
Una trajectòria llarga, d’un autor que entre les seues premisses està la de captar l’atenció del lector i seduir-lo per a fer-li passar una estona entretinguda amb un llibre en les mans.

(Text de la presentació de Manel Alonso a la conferència efectuada per Manel Joan i Arinyó el passat 4 de febrer de 2010 a la biblioteca de Sagunt dins del cicle Dies de Literatura)