Una de les vessants creatives menys conegudes de Joan Baptista Campos Cruañes (el Grau de Castelló, 1961) és la de narrador, encara que compta en el seu currículum amb quatre llibres de relats: El cadàver (2000), Contes d’estiu (2002), El món en dotze relats (2009) i Històries naturals (de pròxima aparició). La seua poesia, per la qual és més conegut i fins i tot diria que més reconegut, està impregnada per les seues vivències personals com a metge, com a ésser humà i per una de les seues grans passions, el viatge.
El món en dotze relats (XI Premi de Narrativa Catalana Sant Just Desvern. Editorial Proa, Barcelona, 2009) és el primer llibre de narrativa de viatges de Joan Baptista Campos. Dotze relats a través dels quals recorrerem ciutats d’Europa, el Carib, Amèrica del Nord, Àfrica i Àsia. Dotze artefactes narratius carregats de lirisme, escrits amb una gran sensibilitat, per un home d’esguard atent, obert i tolerant, un home que des del seu jo ens descriu el món que se li va obrint al davant, apuntant l’anècdota, les actituds que l’han colpit, els interrogants que se li han obert, obligant el lector a calçar-se unes sabates còmodes i a passejar amb ell pels carrers de Praga, del Caire, de l’Havana... I descobrint que hi ha mons més enllà de la ratlla de l’horitzó, diferents, diversos, que hi ha altres gents i altres cultures per conéixer.
Campos, a diferència d’altres escriptors viatgers, mai no viatja sol; encara que pot fer les seues incursions solitàries, sempre hi ha algú que l’acompanya, la mirada del qual s’endevina darrere del poeta. És una companyia que li és necessària i que a l’hora d’escriure el fa passar involuntàriament d’un jo a un nosaltres. Ell, a diferència de Josep Pla, no va fent el badoc, els seus viatges estan molt planificats, sap molt bé el que vol, ha arribat fins allí darrere de les petjades d’un escriptor, o buscant una certa espiritualitat, o un paisatge, o una manera diferent d’entendre la vida. Així i tot, és conscient que per molt planificat que tingues el viatge, l’inesperat, la sorpresa saltarà com una llebre en qualsevol moment, trastocant-ho tot i enriquint la vivència.
Darrere d’aquests relats he vist el batec que va marcar el ritme d’alguns dels seus millors llibres de poesia, els paisatges i les escenes que els van alimentar. Recomane als possibles lectors que junt amb aquestes dotze postals tinguen aquells a la vora i els tornen a llegir, el viatge serà més intens, més ric, més literari.
El món en dotze relats (XI Premi de Narrativa Catalana Sant Just Desvern. Editorial Proa, Barcelona, 2009) és el primer llibre de narrativa de viatges de Joan Baptista Campos. Dotze relats a través dels quals recorrerem ciutats d’Europa, el Carib, Amèrica del Nord, Àfrica i Àsia. Dotze artefactes narratius carregats de lirisme, escrits amb una gran sensibilitat, per un home d’esguard atent, obert i tolerant, un home que des del seu jo ens descriu el món que se li va obrint al davant, apuntant l’anècdota, les actituds que l’han colpit, els interrogants que se li han obert, obligant el lector a calçar-se unes sabates còmodes i a passejar amb ell pels carrers de Praga, del Caire, de l’Havana... I descobrint que hi ha mons més enllà de la ratlla de l’horitzó, diferents, diversos, que hi ha altres gents i altres cultures per conéixer.
Campos, a diferència d’altres escriptors viatgers, mai no viatja sol; encara que pot fer les seues incursions solitàries, sempre hi ha algú que l’acompanya, la mirada del qual s’endevina darrere del poeta. És una companyia que li és necessària i que a l’hora d’escriure el fa passar involuntàriament d’un jo a un nosaltres. Ell, a diferència de Josep Pla, no va fent el badoc, els seus viatges estan molt planificats, sap molt bé el que vol, ha arribat fins allí darrere de les petjades d’un escriptor, o buscant una certa espiritualitat, o un paisatge, o una manera diferent d’entendre la vida. Així i tot, és conscient que per molt planificat que tingues el viatge, l’inesperat, la sorpresa saltarà com una llebre en qualsevol moment, trastocant-ho tot i enriquint la vivència.
Darrere d’aquests relats he vist el batec que va marcar el ritme d’alguns dels seus millors llibres de poesia, els paisatges i les escenes que els van alimentar. Recomane als possibles lectors que junt amb aquestes dotze postals tinguen aquells a la vora i els tornen a llegir, el viatge serà més intens, més ric, més literari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada