dilluns, 22 de febrer de 2010

UNA LECTURA D'ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE


El primer poema seriós que vaig llegir en llengua catalana va ser Assaig de càntic en el temple, de Salvador Espriu. Abans, però, havia llegit les dècimes satíriques de Vicent Sebastià o alguns versos circumstancials en algun llibret de falles o en el periòdic Las Provincias. Vaig trobar el poema d’Espriu en un llibre de llengua i literatura de vuité d’educació general bàsica, allà per l’any 1976. El poema, si no recorde malament, apareixia en un apartat dedicat a les literatures regionals. De la seua lectura em va sobtar el seu to solemne, d’una solemnitat com d’església protestant, no sé per què, coses de l’adolescent que era.
Assaig de càntic en el temple (recollit en Obres Completes 1. Poesia, Edicions 62) és un poema en el qual Salvador Espriu, d’una manera diàfana, exposa uns sentiments enfrontat a una realitat concreta. La realitat d’una societat i d’un temps marcats per la dictadura franquista. Una societat embrutida, superficial, feliç en la seua ignorància i en la seua incultura. És el cant amarg d’un individu que se sap diferent, diferent perquè allò que el mou, allò que li dóna vida, té poc a veure amb els interessos que mouen la resta dels seus conveïns, preocupats només a sobreviure i que es deixen arrossegar per les circumstàncies de la vida.
El poeta imagina una societat diferent i voldria aconseguir-la en la seua terra, però veu que aquest desig no és més que una quimera, que l’únic camí que potser li queda és el de la fugida, el de l’exili. Però el poeta estima el seu país i a la seua manera també la seua gent: «...i estimo a més amb un / desesperat dolor / aquesta meva pobra / bruta, trista, dissortada pàtria», i encara que crega que al nord, «on diuen que la gent és neta, culta, rica i lliure, / desvetllada i feliç», pot trobar una terra amb un ideal de societat proper al que ell té, decidix continuar entre els seus: «Però no he de seguir mai el meu somni / i em quedaré aquí fins a la mort».
Hi trobem també el mite del Nord, però de quin nord en concret ens parla? Existeix realment eixe nord o és producte de la nostra baixa autoestima? Deixada enrere la dictadura franquista, aquest nord que tempta el poeta no és tampoc gran cosa, en aquell temps potser sí, encara, i això cal tindre-ho present, que el nord també ha sigut un escenari per on han passat gent tan bruta i salvatge com la d’ací, gent potser amb més cultura i més riqueses que convertiren la seua pàtria en un vertader escorxador, gent covarda erigida en amos i explotadors del sud.
Des del País Valencià alguns individus ens sentim com Salvador Espriu, cansats de la nostra gent, la qual és incapaç de defendre la nostra terra, donant-li el govern als botxins de la nostra llengua i de la nostra cultura, i desitjaríem creuar el riu Sénia i allunyar-nos nord enllà, perquè també idealitzem el nord, però, com Espriu, ens quedarem ací fins la mort.

4 comentaris:

dibuixetsiversetsblocbonet ha dit...

Sí, xicon! Encara hi ha gent que creu en aquesta dissortada pàtria bruta. I tant de bo que nord del Gran Riu i cap l'Eixida de Sol s'ho creguen! I si no, malament que ho 'ppeptenim'!!!

Albert B. i R. ha dit...

Molta gent va començar en l'àmbit de la lectura de la poesia amb ell i, a més, com tu, va sentir-se identificat amb la seva obra. En això rau, també, la seva rellevància.

GLÒRIA ha dit...

Bellíssima entrada, Manel. Mira, quan jo era xicoteta vivia a noranta quilòmetres de França-de fet sóc del poble on vivia i encara hi tenim casa-i quan ajudava a la mare a fer les pesades tasques domèstiques ho feia escoltant Ràdio Montecarlo que era molt potent i se sentia més bé que qualsevol emisora peninsular. Quan he desitjat el millor per la nostra terra sempre he mirat al nord com a signe de progrés-França, un Nord proper, era ja una república i res estava prohibit, des de llegir un determinat llibre fins a veure una pel·lícula de contingut difícil...És aquest el Nord espriuà, al menys com el sentia i sento jo el que vull per nosaltres.
Una abraçada.

vpamies ha dit...

De vegades no n'hi ha prou amb només creure en algun ideal, sinó que cal alguna cosa més. Fer un pas endavant. Passar de la denúncia als fets. Aquestes coses també s'aprenen amb Espriu.

Gràcies per afegir-te a l'homenatge!