MP, UNA VIDA DE LLEGENDA

D’on naixen les llegendes urbanes? Ningú no ho acaba de tindre clar. Aquest és un tipus de literatura (oral?) que ha vingut a substituir modernament les rondalles de vora llar. Ara el que està encés mentre es narra és l’ordinador al cibercafé. Allò que és cert és que hi ha un grapat d’escriptors que se senten seduïts per les llegendes i assistim a l’aparició d’uns personatges que com en el seu temps Hans Christian Andersen o Enric Valor les recullen, les col·leccionen i les publiquen. Altres les utilitzen simplement per a condimentar o crear nou material literari.
Sabia que només era una qüestió de temps que Manel Joan i Arinyó posara els seus ulls i la seua ploma sobre les llegendes urbanes i en diguera la seua. Són molts els temes i els gèneres que ha tractat en la seua extensa obra. I així ha estat, en la seua darrera novel·la, MP, una vida de llegenda, en diu la seua.
Una de les característiques de la prosa d’Arinyó és el seu dinamisme. Agafa al lector, l’atrapa i el porta sense pausa fins al final del capítol i més enllà. Una altra és que es nega a permetre’s el luxe d’avorrir en cap moment i usa de tot el seu ofici i de tots els trucs que ha aprés perquè això no passe. En aquest llibre –també ho ha fet en altres– estalvia tota mena de descripcions paisatgístiques, per a centrar-se exclusivament en la història, i això li dóna al text el sabor de l’oralitat que alguns recol·lectors de rondalles, contalles i llegendes han fet malbé en traslladar la història al paper.
S’ha parlat molt de la ironia, del sarcasme i de l’humor dins de la nostra narrativa, i sovint s’ha confós la simple mala llet o la venjança barroera amb ells. Arinyó és un dels autors que millor ha sabut tractar l’humor en aquest país, i ho ha fet partint de la tradició autòctona, un humor que ratlla en la grolleria però que no és malsonant ni blasfem.
Amb humor s’ha inventat un personatge, MP, que ens narra uns fets en primera persona, i una família a la qual li passen tota mena de catàstrofes des del mateix moment que es constitueix com a tal. Per la novel·la apareixen tot un seguit d’individus d’allò més estranys i que són tan del gust de l’autor: nans, lladres amb mètodes extraordinaris, psicòpates..., i que de vegades converteixen en un circ espectacular els seus llibres. Així com, també, situacions realment esperpèntiques amb les quals al de Cullera li agrada jugar i recrear-se.
MP, una vida de llegenda (Alfaguara. Voramar) és un llibre que no naix amb una voluntat d’arqueologia social, sinó que ha estat escrit amb l’objectiu de divertir, de fer esclatar el somriure còmplice. Però també amb el de donar una visió irònica del món que ens envolta.