Hi ha autors als quals els ressenyistes i opinadors de llibres ens veiem obligats a presentar tot just abans d’iniciar el comentari sobre l’obra, per situar-los en un temps i un context. Aquest no és el cas. Joan Francesc Mira és un home que, per la seua llarga i prolífica trajectòria com a narrador i assagista, és de sobra conegut.
Hi ha autors que necessiten presentar-se als possibles lectors amb una important tensió d’estil en els seus textos, mesurant extremadament el pes de cada mot. Aquest tampoc no és el cas de Joan Francesc Mira: el seu estil és clar, senzill, àgil i directe. És sabedor de quin és el seu públic i s’hi adreça amb la familiaritat i la confiança d’aquells que han sigut companys.
Afirmava Enric Soria en el pròleg del llibre Sermonari laic, «que al gremi de predicadors han estat secundats per una gent d’ofici i confessió difícil d’escatir que té la gosadia d’opinar». Un d’aquells autors valencians que té aquesta gosadia és sens dubte J. F. Mira, el qual torna en aquest llibre, Sobre ídols i tribus (Editorial 3i4. València, 1999), a tractar algunes de les diverses qüestions que com a articulista i assagista l’han ocupat i preocupar al llarg del temps: la relació entre el poder i la cultura, la nació i la identitat.
Es tracta d’un llibre dividit en tres parts, on J. F. Mira, per a fer el seu plantejament, va fins i tot a la recerca dels orígens de les paraules sobre les quals gira l’assaig i el naixement dels seus significats actuals, com ara cultura, política, estat. Així com la seua evolució des de l’accés al poder d’una nova classe social, la burgesia i la creació dels estats nació.
La cultura, eixa abstracció que engloba tantes activitats de l’ésser humà, i que el seu significat té l’origen en el mot cultiu, s’ha convertit en una eina, en una nova religió, al parer de Mira, creada, nodrida i usada pel poder en el seu benefici.
El paper de la universitat, una institució d’origen medieval, com un espai més de la mítica del poder que no del conreu de l’esperit que hauria de ser la cultura, és qüestionada des de la política, però no la política com les diverses qüestions que afecten els ciutadans, sinó com a veu o portaveu del poder. Al mateix temps, J. F. Mira alerta sobre el perill que la universitat puga convertir-se en una eina de creació d’especialistes, de professionals competitius i no un lloc de formació i enriquiment espiritual dels ciutadans.
En la segona part, reflexiona sobre les nacions (les tribus), des del concepte nació com a identitat i identificació dels components de la tribu. Una temàtica habitual en la seua obra i que respon a la preocupació que té com a pensador i ciutadà d’una nació sense estat, també posat en les coses de la polis.
La tercera part té dos capítols, un que enllaça d’alguna manera amb la segona part. De fet, malgrat les diverses parts en les quals està dividit el llibre, tot resta lligat, per tot allò de la identitat, en aquest cas la seua com a escriptor. I una segona sobre la fi del món, una qüestió quasi obligada en aquest final de mil·lenni.
Així i tot, al meu parer aquest no és un dels llibres més brillants de J. F. Mira. Personalment, em quedaria amb altres títols; això sí, la seua lectura és àgil, entretinguda i invita constantment a la reflexió: quasi res.
Hi ha autors que necessiten presentar-se als possibles lectors amb una important tensió d’estil en els seus textos, mesurant extremadament el pes de cada mot. Aquest tampoc no és el cas de Joan Francesc Mira: el seu estil és clar, senzill, àgil i directe. És sabedor de quin és el seu públic i s’hi adreça amb la familiaritat i la confiança d’aquells que han sigut companys.
Afirmava Enric Soria en el pròleg del llibre Sermonari laic, «que al gremi de predicadors han estat secundats per una gent d’ofici i confessió difícil d’escatir que té la gosadia d’opinar». Un d’aquells autors valencians que té aquesta gosadia és sens dubte J. F. Mira, el qual torna en aquest llibre, Sobre ídols i tribus (Editorial 3i4. València, 1999), a tractar algunes de les diverses qüestions que com a articulista i assagista l’han ocupat i preocupar al llarg del temps: la relació entre el poder i la cultura, la nació i la identitat.
Es tracta d’un llibre dividit en tres parts, on J. F. Mira, per a fer el seu plantejament, va fins i tot a la recerca dels orígens de les paraules sobre les quals gira l’assaig i el naixement dels seus significats actuals, com ara cultura, política, estat. Així com la seua evolució des de l’accés al poder d’una nova classe social, la burgesia i la creació dels estats nació.
La cultura, eixa abstracció que engloba tantes activitats de l’ésser humà, i que el seu significat té l’origen en el mot cultiu, s’ha convertit en una eina, en una nova religió, al parer de Mira, creada, nodrida i usada pel poder en el seu benefici.
El paper de la universitat, una institució d’origen medieval, com un espai més de la mítica del poder que no del conreu de l’esperit que hauria de ser la cultura, és qüestionada des de la política, però no la política com les diverses qüestions que afecten els ciutadans, sinó com a veu o portaveu del poder. Al mateix temps, J. F. Mira alerta sobre el perill que la universitat puga convertir-se en una eina de creació d’especialistes, de professionals competitius i no un lloc de formació i enriquiment espiritual dels ciutadans.
En la segona part, reflexiona sobre les nacions (les tribus), des del concepte nació com a identitat i identificació dels components de la tribu. Una temàtica habitual en la seua obra i que respon a la preocupació que té com a pensador i ciutadà d’una nació sense estat, també posat en les coses de la polis.
La tercera part té dos capítols, un que enllaça d’alguna manera amb la segona part. De fet, malgrat les diverses parts en les quals està dividit el llibre, tot resta lligat, per tot allò de la identitat, en aquest cas la seua com a escriptor. I una segona sobre la fi del món, una qüestió quasi obligada en aquest final de mil·lenni.
Així i tot, al meu parer aquest no és un dels llibres més brillants de J. F. Mira. Personalment, em quedaria amb altres títols; això sí, la seua lectura és àgil, entretinguda i invita constantment a la reflexió: quasi res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada