dilluns, 7 de desembre de 2009

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS


3.

El latido del dolor
va reduciendo el cosmos
hasta convertirlo
en un feudo pequeño, microscópico
donde tan solo cabes
tu y tu soledad.
El latido del dolor
despierta el miedo al vacío
que te van dejando
uno a uno tus muertos.
Escuchas el latido del dolor,
tan sólo el latido del dolor
y lejos, muy lejos
adivinas el respirar
de un cuerpo durmiendo a tu lado.

(3
El batec del dolor/ va reduint el cosmos/ fins a convertir-lo/ en un féu petit, microscòpic/ on tan sols caps/ tu i la teua solitud./ El batec del dolor/ desperta la paüra al buit/ que et van deixant/ un a un els teus morts./ Escoltes el batec del dolor,/ només el batec del dolor/ i lluny, molt lluny/ endevines el respirar/ d’un cos dormint a la teua vora.)


Aquest poema forma part del meu llibre Hores baixes que va aparèixer publicat dins de l'antologia Les hores rehabilitades (Brosquil edicions, València, 2002). La traducció al castellà ha anat a càrrec del poeta Berna Blanch (Catarroja, 1967), membre fundador del Cercle Poètic Argila de l'Aire i codirector de la revista literària Diàfora. Ha publicat entre altres poemaris Els buits que camine (1999), La claror del llamp (2001) El baf de l'espill (2001), Arran de terra, (2003), La llum antiga (2004) i Incorpòria (2007).

1 comentari:

GLÒRIA ha dit...

Jo no sé quants lectors tens, Manel. Ara bé jo no puc llegir un poema teu sense al menys donar-te'n les gràcies encara que, repeteixo d'altres entrades, sigui trist, trist.