dimarts, 29 de desembre de 2009

EL FASCINANT MÓN DE LA PLOMA

El passat dia 27 de desembre (2009), en una entrevista publicada en el diari Avui, el veterà editor Jaume Vallcorba afirmava amb la contundència i la intel·ligència que el caracteritzen que els autors que pretenen viure de la seua obra són uns ingenus. Fa unes dècades Manel Joan i Arinyó va ser un ingenu i va pretendre, amb perseverança i enginy, convertir-se en un escriptor professional, iniciant una cursa impossible en un país com el nostre en què la societat no tan sols viu d’esquena al fet literari, sinó que fins i tot penalitza els escriptors que s’atrevixen a escriure en llengua pròpia.

D’aquella obsessió del de Cullera jo ja havia tingut notícies en una tertúlia que vam mantindre al número 10 del carrer sant Josep de Sueca Manuel Baixauli, Vicent Penya, Salvador Pérez i jo mateix amb Joan Fuster, poc abans que aquest faltara. Fuster parlava amb ironia i tendresa d’aquesta dèria de l’escriptor cullerot. Però Arinyó és tossut i ho va intentar de totes les maneres possibles fins que, en arribar a publicar deu llibres i guanyar un fum de premis literaris, es va adonar que continuava tan invisible com el primer dia.
Conec Manel Joan i Arinyó des de la segona meitat de la dècada dels vuitanta del segle passat, he tingut el plaer de fer-li d’editor i de presentar la seua obra en unes quantes ocasions (Pedreguer, Sueca...). He llegit quasi tota la seua producció literària, he gaudit conversant amb ell i escoltant-lo, Manel Joan té una manera molt personal de contar les coses, afegint-los un to suggerent i uns elements literaris atractius per a seduir i atrapar l’oient. Un to i uns elements que en major grau també utilitza a l’hora d’escriure. Manel Joan i Arinyó és un dels pocs narradors valencians que han tocat tots els gèneres i subgèneres narratius: la novel·la, el conte, la narrativa infantil i juvenil, la narrativa negra, eròtica, el gore, la memorialística... Ha estat un home prolífic, capaç de crear una veu narrativa pròpia i recognoscible.
L’any 2009 va obtindre el Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt i ara acaba de publicar en Onada Edicions l’obra guardonada: Fem un trio. El fascinant món de la ploma. Aquest llibre és un anecdotari escrit amb la seua prosa, una prosa amb un timbre de veu personal, que a través dels anys ha anat polint, temperant i perfeccionant. Un llibre que recull els anys en què un jove de Cullera va decidir fer-se escriptor i amb tota la ingenuïtat del món va pretendre professionalitzar-se. Per les seues pàgines apareixen personatges importants de la nostra cultura, editors com ara Eliseu Climent o el mateix Vallcorba, escriptors com Joan Fuster, que li va fer involuntàriament una cara nova a l’Arinyó, Pere Quart o Vicent Andrés Estellés, del qual fa un retrat que és quasi una caricatura. No sé si Manel Joan i Arinyó és un gran lector de còmics, però la seua prosa té alguna cosa comparada al traç d’un dibuixant de còmic, el qual exagera les formes en la justa mesura per tal d’augmentar els atractius dels personatges.
Jo coneixia bona part de les anècdotes que narra en Fem un trio. El fascinant món de la ploma, però les he tornat a gaudir pres per la manera tan personal que té d’explicar-les. Sota la seua ironia he trobat també el fresc d’un temps en el qual no sols el jove escriptor que fou va covar il·lusions, sinó que també ho féu tota una societat que estava a punt de caure en una etapa de desencant.
Un llibre per a gaudir amb un somriure penjat dels llavis.
Un retrat d’un escriptor que va pretendre un impossible. Un seguit d’anècdotes enganxades l’una a l’altra com una traca.

4 comentaris:

Salva Pérez ha dit...

La veritat és que jo també he patit la preocupació sobre la possibilitat de viure de la ploma (la d'escriure, és clar), i he "taladrat" alguns amics sobre eixe fet. La contestació majoritària és que no es pot, o més aviat, no és gens fàcil. Pasqual Alapont em va dir que (no recorde qui li ho havia dit) l'escriptor no podia mirar els guanys anuals, perquè eren enganyosos: calia fer comptes als cinc anys, perquè n'hi hauria de bons i de dolents, d'anys. Altres autors m'han dit que és molt insegur, que ho has d'alternar amb xerrades, guies didàctiques, etc.
Jo, per al dia que em decidisca a escriure, ja veuré.
En qualsevol cas, salude l'obra d'Arinyó, un supervivent.
PD. Manel, el dia que tu et decidisques a posar per escrit totes les anècdoques que has viscut, totes les experiències, sense dubte tindrem un gran llibre: gran de qualitat i gran de pàgines, és clar. I sàpies que molts l'esperem, eixe llibre.
Una forta abraçada des de Mislata.

Manel Alonso i Català ha dit...

A mi em costa molts diners de la butxaca fer d'escriptor.
Salvador, un dia em posaré mans a la faena, el problema serà que no sé si l'interessarà a algú.

GLÒRIA ha dit...

Manel,
Jo, segut que et llegiré i sé que serà un plaer.
A mi m'encantaria viure de l'escriptura però sé que és un somni impossible i això fa que m'arrepengi en la mandra i escrigui poc o gens.

Lletra ha dit...

Per la mare que em va que, cas que hagués pogut, us aniria a escoltar; però, d'entre les innombrables activitats que he de fer per poder tirar avant, he de fer de jurat de premis de poesia satírica exactament el mateix dia. Sí, sí, Salva Pérez i Glòria, en aquest país que ens ha tocat viure hem de fer de tot i en quantitat. Quanta raó tenen Pasqualet i Manel (Alonso, clar), perquè l'Arinyó és ben capaç de criar pollastres enmig del Pol Nord i vendre'ls als bosquimans del Serengueti. Si el coneixeré jo, al pirata.
Que us vaja molt bé. I records al fera de Cullera. Des-li una besadeta, però compte, que és més perillós que un carro carregat de bombes de mà.