dimecres, 2 de desembre de 2009

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS




2.

A golpe de aullidos
los perros te despedazan el día
construyen un paisaje sonoro
que te hace sentir demasiado cercano
el batir de las alas del ángel de la Muerte.
Enciendes el televisor
y te paseas nervioso
por los diversos canales.
En la calle el viento
juega a la tarara
con las esquelas
de todos los diarios.
Durante la noche
entre el trasluz
intangible de los sueños,
divisas ciertas facciones en el hall
de la gran estación Terminal,
y sientes un ahogo como un muro
en medio de alguna autopista.
Quieres llorar y que la madre,
tal vez la abuela o la mujer,
te reconforte,
pero, a pesar de que en cada mujer
has buscado también una madre,
comprendes que ya eres demasiado viejo
para ciertas cosas.
Empujado por una angustiosa
necesidad de compañía
enciendes la radio.
Alguien canta a un amor desgraciado
y tu, como un buen amigo,
comprensivo y solidario,
en silencio, lo escuchas.

(2
A batzegades d’udols/ els gossos t’esbocinen el dia/ bastint-te un paisatge sonor/ que et fa sentir massa a frec/ el batre d’ales de l’àngel de la Mort./ Encens el televisor/ i et passeges nerviós/ pels diversos canals./ Al carrer el vent / juga a la tarara/ amb les esqueles/ de tots els diaris./ Durant la nit,/ entre el besllum/ intangible dels somnis,/ albires certes faccions al hall/ de la gran estació terminal,/ i sents un ofec com un mur/ al bell mig d’una autopista./ Vols plorar i que la mare,/ tal vegada l’àvia o la muller,/ et reconforte,/ però, malgrat que en cada dona/ també has buscat una mare,/ comprens que ja eres massa vell/ per a certes coses./ Empés per una anguniosa/ necessitat de companyia/ encens la ràdio./ Algú canta un amor desgraciat/ i tu, com un bon amic,/ comprensiu i solidari,/ en silenci, l’escoltes.)


Aquest poema forma part del meu llibre Hores baixes que va aparèixer publicat dins de l'antologia Les hores rehabilitades (Brosquil edicions, València, 2002). La traducció al castellà ha anat a càrrec del poeta Berna Blanch (Catarroja, 1967), membre fundador del Cercle Poètic Argila de l'Aire i codirector de la revista literària Diàfora. Ha publicat entre altres poemaris Els buits que camine (1999), La claror del llamp (2001) El baf de l'espill (2001), Arran de terra, (2003), La llum antiga (2004) i Incorpòria (2007).

2 comentaris:

Càndid ha dit...

Veient la foto entenc el títol de la sèrie: et devies donar "manya" en cada "torsió".
Enhorabona pel bloc.

GLÒRIA ha dit...

És un bell poema, trist com quasi tots els teus però recrees un temps i me'n arriba les olors, les dolentes i les bones i sé que, malgrat la melangia, vindran més poemes que et corren per la sang i han de ser tinta.
Amb afecte, Manel.