dissabte, 5 de desembre de 2009

UNA LECTURA DE BARANES D'ARAM

Baranes d’aram és una col·lecció de vint-i-dos poemes de vers lliure i d’extensió diversa del poeta de Bonrepós i Mirambell Alexandre Ros i Ros. Una col·lecció que compartix volum amb Cabdells d’escuma de Francesc Pou, amb un títol que els aixopluga: De fil de veu (Misèria &cia, Alcoi, 2009).
En Baranes d’Aram els dos primers poemes situen el lector en les terres de l’Alcoià. Després inicia un monòleg amb un llarg rosari de poemes destinats a un tu que de vegades és un nosaltres, però que el lector intuïx que es tracta del reflex del poeta en l’espill. En aquests poemes apareixen sovint mots com ara memòria «esdevenia l’esport de la memòria» i record «Saps que s’ha aturat el record» o imatges que ens suggereixen tots dos «Col·lecciones bocins d’ahir», també dolor, pèrdua i un present descoratjador «mentre el present dubtós/ és una cursa d’obstacles». Més endavant el poeta ens fa saber que trobà un dia un espai on fou immensament feliç, potser a l’illa de Menorca, ja que apareixen Ciutadella «cantaves amb ones/ les memòries de Ciutadella» i la Macarella, una platja al sud de l’illa «Les naus passaran de llarg/ a cala Macarella estant/ recolliràs els versos.... » De colp un raig de llum, una vida plena resplendixen en els darrers set poemes, majoritàriament breus com la nota presa en l’instant que tarda en trencar una ona; però, les circumstànciesvan obligar al poeta a abandonar aquell espai on va trobar un boci de felicitat. Tots sabem com de traumàtic és renunciar als paradisos i, malgrat que siga una quimera, ens pren sovint el desig de retornar-hi. També l’ombra d’aquest paradís o potser un altre convertida en record serpenteja en bona part de la resta del poemari.
Entre el poema sis i el tretze Alexandre agrupa un seguit de versos que ens parlen del dolor de la tortura, de la frustració, de la impotència, del trencament dels fràgils equilibris, «Arribes al crit/ esquerdes els fràgil equilibri/ que vas bastir amb l’esguard», «Finalment es trenca/ aquell bri d’alegria/ proporcionat per la satisfacció/ d’estar on volíem,/ no hi ha més» i alça la veu i denuncia que no tot val i que la indiferència no és cap remei. Durant la lectura d’aquests poemes he tingut la sensació que junts conformaven una part diferent a la resta, menys íntima, més acostada a la denúncia social, però alhora he vist que hi ha com un finíssim fil d’aram que els unix. En aquest apartat, que no ho és, hi ha un magnífic poema, el més llarg de tots, que ens parla d’un temps en el qual ens ha tocat viure en què l’ésser humà s’evadix de la realitat tot practicant la indiferència, una indiferència que no és més que el refugi de l’egoisme, un efecte secundari del desencant «Aquest era el gran remei/ grans dosis d’indiferència./ Bo per a tot/ bo per a tothom./ Els diaris van plens,/ els noticiaris no en diuen altra./ Es convoquen congressos/ s’inauguren seus... »