(D'esquerra a dreta, Manel Alonso, Joan Garí, Isabel Marín, Alfred Ramos, Mercé Viana, Manuel Civera, Josep Antoni Fluixà i Robert Amoraga, durant un dinar a València)El poeta, narrador, crític literari i agitador cultural Josep Antoni Fluixà (Alzira, 1959), amb l’excusa dels seus primers cinquanta anys de vida, ha publicat un volum de poesia que recull vint-i-quatre poemes de joventut. El llibre, Elegia i cant d’Alcúnia, ha estat editat per Bromera com un regal a un dels més fidels i honestos d’entre tota la llarga llista de col·laboradors amb els quals compta l’editorial de la Ribera. El poemari està dividit en tres parts, Elegia i cant d’Alcúnia, la més extensa amb catorze poemes, Dubtós cos tancat, amb set poemes, i Brossa nova, amb tres; i està encapçalat per unes paraules preliminars on l’autor, amb la claredat i la sinceritat que el caracteritzen, justifica l’edició del llibre, fa una valoració literària i ens detalla les vicissituds que han patit al llarg dels anys els poemes inclosos.
Josep Antoni Fluixà és un autor que ens ha oferit escassos llibres de poesia. Nàufrags sense illa (1987) i L’estel fugaç (1999), un per dècada. Com a lector hauria preferit que Fluixà ens haguera lliurat un recull més recent, com tocava, si seguim la seua tradició, però ha volgut lliurar-nos un llibre que conté alguns poemes escrits l’any 1979, completant d’aquesta manera tres dècades de conreu i passió per la poesia. Ara cal que sense demora ens lliure el poemari que realment ens deu, el que després de deu anys alguns esperàvem.
Alcúnia és un més d’aquells pobles imaginaris que la ment dels escriptors valencians han posat en el mapa imaginari de la nostra literatura, on ja són Areus, de Vicent Pallarés, Araflà, d’Alfons Navarret, el Benborser de Salvador Company o el meu Pouet.
L’Elegia i el cant per aquest poble imaginari és en realitat un cant a tots els pobles d’un país immers en plena transició política als quals encara els restaven obertes les ferides provocades per la guerra civil i la repressió posterior. Un cant diàfan, directe i dramàtic, amb poemes que dins de la seua aparent senzillesa tenen una gran força com ara el 3: «Alcúnia té el cul pelat, / i sonen de les esglésies les campanes, / el dring-drang de mort, / de mort podrit i esquinçat, / de mort amb cara d’espant», el 5: «Sollada la taula d’hores mortes, / mentre una noia espera / que el seu nuvi torne de la guerra, / i es mira amorosidament l’aixovar» i el 7: «La meua mare no sap llegir el que escric, / però sap escoltar-me / molt tendrament tot el que li dic».
Dubtós cos tancat s’acosta més que l’anterior a allò que seria posteriorment la temàtica i la veu lírica del poeta d’Alzira. Els poemes són més complexos, més rics, més intensos, la mirada del creador és més personal, els versos naixen d’una recerca interior i es projecten sobre el paper amb lucidesa. A mi personalment és la part que més m’ha agradat. «Les paraules, sovint, et són l’únic refugi, / núvol que et cobreix i et purifica».
El llibre el tanquen tres poemes que van ser en el seu moment l’aportació de Fluixà a l’antologia Brossa nova. Poetes valencians dels 80, de la qual es van encarregar Marc Granell i Jaume Pérez Muntaner. Dels tres vull destacar el que porta com a títol Proposta: «Deixar caure els mots com qui deixa / caure unes gotes d’oli cru, / expandint-se per sobre un paper... / Seguir la línia, poema-cos, del dictat. /.../ Fer de l’escriptura una trampa, / l’enginy suprem que el captive». Tota una declaració d’intencions.
Josep Antoni Fluixà és un autor que ens ha oferit escassos llibres de poesia. Nàufrags sense illa (1987) i L’estel fugaç (1999), un per dècada. Com a lector hauria preferit que Fluixà ens haguera lliurat un recull més recent, com tocava, si seguim la seua tradició, però ha volgut lliurar-nos un llibre que conté alguns poemes escrits l’any 1979, completant d’aquesta manera tres dècades de conreu i passió per la poesia. Ara cal que sense demora ens lliure el poemari que realment ens deu, el que després de deu anys alguns esperàvem.
Alcúnia és un més d’aquells pobles imaginaris que la ment dels escriptors valencians han posat en el mapa imaginari de la nostra literatura, on ja són Areus, de Vicent Pallarés, Araflà, d’Alfons Navarret, el Benborser de Salvador Company o el meu Pouet.
L’Elegia i el cant per aquest poble imaginari és en realitat un cant a tots els pobles d’un país immers en plena transició política als quals encara els restaven obertes les ferides provocades per la guerra civil i la repressió posterior. Un cant diàfan, directe i dramàtic, amb poemes que dins de la seua aparent senzillesa tenen una gran força com ara el 3: «Alcúnia té el cul pelat, / i sonen de les esglésies les campanes, / el dring-drang de mort, / de mort podrit i esquinçat, / de mort amb cara d’espant», el 5: «Sollada la taula d’hores mortes, / mentre una noia espera / que el seu nuvi torne de la guerra, / i es mira amorosidament l’aixovar» i el 7: «La meua mare no sap llegir el que escric, / però sap escoltar-me / molt tendrament tot el que li dic».
Dubtós cos tancat s’acosta més que l’anterior a allò que seria posteriorment la temàtica i la veu lírica del poeta d’Alzira. Els poemes són més complexos, més rics, més intensos, la mirada del creador és més personal, els versos naixen d’una recerca interior i es projecten sobre el paper amb lucidesa. A mi personalment és la part que més m’ha agradat. «Les paraules, sovint, et són l’únic refugi, / núvol que et cobreix i et purifica».
El llibre el tanquen tres poemes que van ser en el seu moment l’aportació de Fluixà a l’antologia Brossa nova. Poetes valencians dels 80, de la qual es van encarregar Marc Granell i Jaume Pérez Muntaner. Dels tres vull destacar el que porta com a títol Proposta: «Deixar caure els mots com qui deixa / caure unes gotes d’oli cru, / expandint-se per sobre un paper... / Seguir la línia, poema-cos, del dictat. /.../ Fer de l’escriptura una trampa, / l’enginy suprem que el captive». Tota una declaració d’intencions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada