(Sopar del lliurament dels Premis Literaris Ciutat de Sagunt, 2001. En primer terme Josep Antoni Fluixà acompanyat de la seua dona, Josep Ballester i la seua dona, Isabel Marín, Joan Garí, Jaume Pérez Montaner, Isabel Robles, Manel Alonso, Lola Torres, Pasqual Mas, Vicent Pallarés i la seua dona. Foto: Arxiu Manel Alonso)En L’estel fugaç (Bromera, 1999) el poeta d’Alzira Josep Antoni Fluixà planteja la revolta d’un home corrent insignificant que es deixa arrossegar per la vida i decidix alçar-se contra la seua pròpia passivitat, el seu conformisme i la societat que l’encadena.
El poemari està dividit en quatre parts: La gènesi de la revolta, La saviesa del bufó, Grafits i L’estel fugaç.
En La gènesi de la revolta Josep Antoni Fluixà s’adreça a un tu que no és sinó el seu propi jo: un individu gris al bell mig de la ciutat, el qual es desperta cada dia per a ser un engranatge més de la cadena, una figura transparent en el paisatge urbà: «Silenciós, menut i sol passeges / carrers i places. Et guaiten coloms, / la blanca escuma que surt de les fonts. / Ningú, però, no et mira, ignot com ets. / La ciutat fa créixer fantasmes muts, / fent i desfent el seu passeig diürn».
En La saviesa del bufó el poeta amplia el nombre d’interlocutors i s’adreça a un tu plural que no és més que un nosaltres, i trau la pedra d’esmolar els mots i afila els seus versos amb ironia per atacar i denunciar les manilles amb què ens immobilitza la societat, un societat que mitjançant l’educació i els convencionalismes ompli l’ésser humà de tabús, els quals són cordes per a lligar la nostra voluntat i reduir la nostra llibertat. «Tot, innocentment, ens ho vam creure / ja des d’antic. I els déus del foc, / del vent i de l’amor –o el mar / esquitxant tothora de blanca escuma / els cossos i la terra–, / a poc a poc, canviaren de rostre / aconsellats, hàbilment, pel patricis / i els sacerdots elegits de la tribu».
En Grafits l’extensió del poema s’acurta i es convertix en un flaix, en un missatge líric escrit en les parets de la ciutat, els versos són crits de llibertat de l’home gris, de l’home esclau del sistema que encara sent bullir en un racó recòndit del seu cor l’esperit de la llibertat. «I no oblides mai / que tu també ets / carn de la mateixa / carn dels mots que escrius, / lent i perseveres».
En el darrer apartat el llarg i sinuós camí de la vida ha mostrat al poeta que la il·lusió, l’esperança, les petites i grans passions ens són necessàries per a sobreviure. «I, vençut ja el vell orgull infantil / de creure’ns déu, fera o heroi cortés, / ens hem acostumat a no ser res: / unes mans que dibuixen castells, un estel fugaç, el vol lleu d’un insecte. / Hem inventat, però, per sobreviure, / la queixa i el desig, el cant i la ràbia, / l’orgull i la modèstia, el riure i la ironia... / No callaran, així, les nostres veus, / sovint insolents, per guanyar-nos l’esperança / sabent-nos cos, gest viu, en cada instant». Com també que la vida, i el sentir-se viu cada dia, és important. «Sentir la vida, de colp, com un foc, inextingible i ardent, al tic-tac del cor» i que no hem de renunciar mai a gaudir de tots els fruits dolços o amargs que ens oferix.
L’estel fugaç és un llibre aparentment senzill, allunyat d’aquella poesia hermètica i que es mostra quasi impossible de franquejar i d’entendre. Un poemari fresc, escrit amb ofici i honestedat, diàfan i bell com la llum d’una estrella.
El poemari està dividit en quatre parts: La gènesi de la revolta, La saviesa del bufó, Grafits i L’estel fugaç.
En La gènesi de la revolta Josep Antoni Fluixà s’adreça a un tu que no és sinó el seu propi jo: un individu gris al bell mig de la ciutat, el qual es desperta cada dia per a ser un engranatge més de la cadena, una figura transparent en el paisatge urbà: «Silenciós, menut i sol passeges / carrers i places. Et guaiten coloms, / la blanca escuma que surt de les fonts. / Ningú, però, no et mira, ignot com ets. / La ciutat fa créixer fantasmes muts, / fent i desfent el seu passeig diürn».
En La saviesa del bufó el poeta amplia el nombre d’interlocutors i s’adreça a un tu plural que no és més que un nosaltres, i trau la pedra d’esmolar els mots i afila els seus versos amb ironia per atacar i denunciar les manilles amb què ens immobilitza la societat, un societat que mitjançant l’educació i els convencionalismes ompli l’ésser humà de tabús, els quals són cordes per a lligar la nostra voluntat i reduir la nostra llibertat. «Tot, innocentment, ens ho vam creure / ja des d’antic. I els déus del foc, / del vent i de l’amor –o el mar / esquitxant tothora de blanca escuma / els cossos i la terra–, / a poc a poc, canviaren de rostre / aconsellats, hàbilment, pel patricis / i els sacerdots elegits de la tribu».
En Grafits l’extensió del poema s’acurta i es convertix en un flaix, en un missatge líric escrit en les parets de la ciutat, els versos són crits de llibertat de l’home gris, de l’home esclau del sistema que encara sent bullir en un racó recòndit del seu cor l’esperit de la llibertat. «I no oblides mai / que tu també ets / carn de la mateixa / carn dels mots que escrius, / lent i perseveres».
En el darrer apartat el llarg i sinuós camí de la vida ha mostrat al poeta que la il·lusió, l’esperança, les petites i grans passions ens són necessàries per a sobreviure. «I, vençut ja el vell orgull infantil / de creure’ns déu, fera o heroi cortés, / ens hem acostumat a no ser res: / unes mans que dibuixen castells, un estel fugaç, el vol lleu d’un insecte. / Hem inventat, però, per sobreviure, / la queixa i el desig, el cant i la ràbia, / l’orgull i la modèstia, el riure i la ironia... / No callaran, així, les nostres veus, / sovint insolents, per guanyar-nos l’esperança / sabent-nos cos, gest viu, en cada instant». Com també que la vida, i el sentir-se viu cada dia, és important. «Sentir la vida, de colp, com un foc, inextingible i ardent, al tic-tac del cor» i que no hem de renunciar mai a gaudir de tots els fruits dolços o amargs que ens oferix.
L’estel fugaç és un llibre aparentment senzill, allunyat d’aquella poesia hermètica i que es mostra quasi impossible de franquejar i d’entendre. Un poemari fresc, escrit amb ofici i honestedat, diàfan i bell com la llum d’una estrella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada