EL PAISATGE DE LA MALENCONIA O EL POEMA

En aquest temps que ens ha pertocat viure on tot es fabrica per a ser usat i llançat de vegades oblidem que un poemari no és llig com un periòdic, un vers necessita un pas més assossegat que una notícia. Amb el poema no ens podem quedar amb els titulars i els peus de foto, cal que hi aprofundim, que el llegim del principi al final i a l’inrevés. Cal que quan ens acostem a la poesia, a la bona poesia, ho fem sense condicions i amb l’ànim d’abastar el màxim de la seua sonoritat, del seu sentit i de la seua bellesa. La vida fosca (Premi Maria Mercè Marçal 1999. Biblioteca de la Suda. Pagés Editors, Lleida, 1999) de Xulio Ricardo Trigo és un llibre que m’ha obligat a fer-li més d’una lectura, això només sol passar quan el poemari té un fons de bellesa i l’interès que ens desperta se suma al plaer que obtenim.
A La vida fosca el lector és conduït a través d’un paisatge nocturn, una vall que sembla molt concreta, per on el poeta passeja el seu esguard darrere del qual s’endevina la tristesa que li fa veure entre les ombres absències notòries, buits dolorosos. Amb aquest paisatge –que és present al llarg de tot el poemari, malgrat que «cada poema és una història diferent»– el poeta inicia un diàleg que ell mateix defineix com a impossible.
La vida fosca es divideix en tres parts, cada una de les quals la inicia un poema escrit en cursiva, que ens situa a la contrada d’on brollen els versos.
La primera part, El llarg viatge, ens parla del buit, de l’absència provocada per un ésser estimat que ens ha deixat: una dona «que habita el país dels àngels» i que fou un dia «la pàtria del seu temps».
En la segona part, El contingut del cel, el poeta reflexiona sobre la tornada a l’inici, l’origen, el paisatge com a bàlsam, el fet poètic, la lectura: «que el contingut del cel s’assembla al límit d’una tarda adreçada a la lectura». I finalment, La vida fosca, que dóna nom al poemari, on després del llarg passeig per la vall nocturna, entre les penombres de la qual transcorre la vida, el poeta es reclou davant del full en blanc i, com un artesà dels mots, es prepara per a donar forma al bonsai, que no oblidem és una recreació de la natura a escala, igual com el poema és una recreació de la natura de l’home i de les coses a escala sota la mirada del poeta.
Un llibre que ens obliga a caminar atents, no oblidem que és de nit, que la vida és fosca i que podem ensopegar o, pitjor encara, passar per alt una imatge, el so llunyà d’alguna melodia, potser «algun senyal ens sortirà al camí / i podrem reconèixer el silenci del vers».