dilluns, 2 de març de 2009

UN TEMPS PER ALS PERDEDORS

(A la porta d'un restaurant de Xàtiva. D'esquerra a dreta Manel Alonso, Xulio Ricardo Trigo, Isabel Clara-Simó, Francesc J. Bodi, Toni Cucarella, Josep Ballester, Manuel Garcia i Grau, el marit d'Isabel Clara-Simó, Ramon Guillem, Jaume Pérez Montaner, Isabel Robles i la dona de Bodí, a més dels xiquets Bernat i Arnau Alonso. Fotografia. Arxiu personal de Manel Alonso)

Què hi ha després de l’oblit? Aquesta, sens dubte, és una pregunta estranya i difícil. Algú la podria contestar dient que no hi ha més que una porta que es tanca i potser una altra que s’obri, i no li faltarà raó, però també caldria afegir que tot depén del punt de vista amb el qual es mire. Ara, la meua resposta és una altra: després de l’oblit, amb els escassos i petits bocins de memòria que l’escombra del temps no ha pogut recollir per llançar-los fora de la nostra vida, hi ha la reconstrucció, amb més o menys perícia, del passat i això no és una altra cosa sinó literatura.
Aquesta reflexió ve al cas de la lectura que he fet de la novel·la Després de l’oblit (Edicions Proa. Barcelona, 2005) de Xulio Ricardo Trigo, una narració que té la memòria i l’oblit com a eix i com a protagonista.
A través de l’exercici de la memòria Xulio Ricardo ens anirà descobrint, en diversos plans temporals i amb diferents tècniques narratives, la vida dels seus personatges, uns individus de diferents generacions marcats pel franquisme (la seua aparició i la seua imposició en una societat que acaba sent impregnada pels seus vicis, per la seua hipocresia), però també per la lluita clandestina per les llibertats polítiques i socials.
Compostel·la, Galícia una vegada més, ha estat l’escenari triat per aquest gallec de la Mediterrània. Un escenari que comparteix amb Buenos Aires, la ciutat des d’on Carme Leira, la protagonista, refà el seu passat, però també el d’Helena Ducros, amb la vida de la qual la seua manté certs paral·lelismes, el de Darío Castro i el del professor Fontela, amb què basteix un peculiar triangle amorós.
Uns opten per fugir i altres ho fan per enfrontar-se al sistema, però tots acaben fracassant. La novel·la és la història d’uns perdedors i d’una societat vençuda i conformada pel seu destí, és la història d’una persona, Carmen Leira, que fuig d’un món familiar marcat per l’autoritarisme patern, i una societat reprimida i repressora, i que acaba atrapada en una altra dictadura, l’argentina, i en una vida anodina lluny de la seua terra. Només després d’haver fet recompte del passat Carmen podrà oblidar, però no n’hi ha prou amb l’oblit, li fan falta també, però, raons per a iniciar un nou projecte vital.
Cal destacar, entre les diverses qualitats del llibre, el joc dual de personalitats que creen les cartes inserides en la narració; la reconstrucció (no sé si verídica o inventada, disculpen la meua ignorància) de la política clandestina gallega dels anys seixanta i del món universitari de la mateixa etapa; la reivindicació de la tradició literària i fins i tot de la tradició política galleguista; la duresa de l’exili i la lluita per sobreviure; la descripció que ens fa de la ciutat, del seu traçat, de la seua arquitectura, del seu clima, per la qual transiten els personatges i amb ells el lector que va sentint a mesura que avança la humitat de les pedres vetustes i el ritme quasi bé musical de la pluja en caure.

2 comentaris:

glòria ha dit...

Està clar que sempre llegiria les obres que recomanes. No es pot amb tot. Manel: Els correus que t'he enviat donant-te la meva adreça postal em són retornats i tinc moltes ganes de llegir-te.
T'estic molt agraïda. Aniré intentant escriure't.

Manel Alonso i Català ha dit...

Apreciada Gloria et done dos correus electrònics manel0152@gmail.com i manelbrosquiledicions@yahoo.es