divendres, 27 de març de 2009

LLIBRE DE NÀPOLS

(Iban L. Llop)
L’atracció que alguns escriptors valencians han sentit per Itàlia, el seu art, la seua geografia, la seua gent, ve de llarg, narradors com ara Vicent Usó o Joan Francesc Mira hi han situat alguna de les seues narracions. Dins d’aquest pol d’atracció, Nàpols té un apartat especial en el qual destaquen llibres i autors com ara Un bellíssim cadàver barroc de Josep Piera o Marta dibuixa ponts de Carles Cortés; des del camp de la poesia Iban L. Llop amb el Llibre de Nàpols també ha dit la seua.
Iban és un borrianenc que viu a Itàlia des de fa un grapat d’anys treballant com a professor universitari en diverses universitats i coneix la realitat italiana de primera mà. Llibre de Nàpols (Premi de Poesia Ausiàs March, 2002. Bromera, 2003) parteix d’aquest coneixement.
Quantes vegades hem llegit que una bona novel·la és entre altres coses atmosfera, Iban L. Llop aconsegueix a través dels seus versos transmetre, com si fóra una novel·la —una novel·la de sèrie negra afegiria jo—, l’atmosfera de la ciutat que l’ha inspirat i de la societat que l’habita.
El poeta ha trepitjat els carrers i les places amb l’antena posada ja que la seua intenció era capturar l’ànima de la ciutat. L’ànima de Nàpols no és una altra cosa més que la seua gent, vull dir els vius que l’habiten, però, també, els morts que els han precedit i que han marcat amb ferro roent l’espai urbà, les relacions socials i la manera d’entendre el món: “Ha mort un camorrista i les mirades t’obliguen a saludar-lo, / encara que sigues de fora, i això és la primera cosa que has d’aprendre. / L’arrossegament d’uns peus, silenci, moltes ulleres fosques i tu, / que et plantes i saludes”. El poeta ho recull i ho col·lecciona tot, olors, sensacions, imatges..., per a després en casa, amb la calma que requereix la construcció d’un vers, fer un retrat de la ciutat a través dels mots. En cap moment intenta compondre una postal amable, tot el contrari, la imatge encara que bella no oculta el drama diari i arrelat del càncer que la corromp: “En aquesta ciutat on les mirades són còmplices d’alguna desgràcia.”
El lector, mentre es va endinsant en aquest Llibre de Nàpols, no tan sols sent d’una manera nítida la veu del poeta que li va fent de guia pel laberint urbà, assenyalant-li amb el dit alguns dels seus habitants, sinó també veu la seua figura uns passos per davant d’ell i sent en la seua pròpia epidermis les sensacions que el poeta li transmet.
Llibre de Nàpols, ja ho he dit amb altres paraules, no té una intencionalitat de guia turística, però tampoc no la té de pamflet, de denúncia social, Iban L. Llop ha escrit els seus versos de la manera que la seua consciència li ha dictat: “Encara una altra vegada presoner de les paraules i de sobte un tret / que retrona infinit pels carrers. / Vol creure que ha estat un coet, o el tub d’una moto, però sap que no, / tota la nit, tota la vida, el tret continuarà rebotant dins del seu cap, / com una palometa que colpeja insistent el tub de neó”. Ell no és cap periodista que s’amaga sota una suposada subjectivitat, ell és un poeta, ell és el subjecte d’aquests poemes i, per tant, el seu discurs és completament subjectiu i no per això erroni. Iban en gran part dels poemes s’assaja contraposant una realitat dolça, amable o simplement bella amb una altra agra, crua o dura i aconsegueix un efecte de gran impacte: “Ha passat la tempesta. Una parella s’amaga encara / de la pluja (han començat a besar-se quan les primeres gotes / no eren encara cap amenaça). / Demà Salvatore anirà a Aviano. Guarden silenci, potser saben que ell no tornarà, / qui sap si serà una bomba, una emboscada, un joc a altes hores de la nit.”
Hi ha una altra cosa que m’ha agradat i és la importància que li ha donat a l’individu atrapat en un sistema que el converteix en víctima o en botxí, en heroi o en malànima. En el retrat particular i en el relat de la vida de cada un d’ells hi ha un retrat general de la societat: “Ser puta i morir d’una pallisa / perquè Mazzarella entenga que ací és Raffaele qui mana” o “Morir en caure d’una bastida o esclafat per un tren / mentre reparaves les vies per vuit-centes mil lires al mes, / i sort que vas pagar a Remo els dos milions perquè t’aconseguira la feina”.
Aquest és un llibre de poesia on sovint es relaten amb una gran càrrega narrativa i una gran força visual les escenes del drama quotidià que es viu en blanc i negre en una ciutat plena de llum i de color.

1 comentari:

glòria ha dit...

És molt oportú proposar Nàpols en aquest moment que per causes mediàtiques, potser prou honestes, se'n parla tant. És la mateixa història contada per un altra veu i és ben curiosa que uns poemes parlin de crims en els quals el ciutadà comú n'esdevé còmplice.
Salutacions, Manel.