dijous, 5 de març de 2009

LA MORT SALOBRE

Xulio Ricardo Trigo és un personatge singular dins de la literatura feta al País Valencià. I dic singular perquè d’alguna manera s’està erigint com un pont entre la cultura gallega i la cultura catalana, qüestió aquesta que no va en detriment de l’obra ni de l’autor, és més, hauria de comptar com un valor afegit.
El lector, quan agafa una novel·la de Xulio Ricardo Trigo, es veu immers en un viatge intel·lectual que el durà a descobrir una Galícia –la seua Ligácia– diferent als estereotips que ens han intentat vendre.
A La Mort Salobre (Premi de Narrativa Antoni Bru 1996. Editorial Tres i Quatre. València 1997) ens trobem amb una novel·la negra. Una novel·la en la qual veiem reflectits en un principi les línies clàssiques del gènere: un protagonista solitari que no acaba de trobar el seu lloc en el nou ordre establert, un seguit d’assassinats sense resoldre amb un únic punt en comú, una policia desconcertada. La nit amb tota una ampla i variada fauna de personatges, la pluja, l’alcohol…
Però el que aviat ens crida l’atenció és el context geogràfic, social i històric en el qual Xulio Ricardo Trigo ha situat l’acció: d’una banda en una Ligácia que acaba d’estrenar la seua independència, i d’altra el món universitari i l’univers nocturn d’una ciutat molt concreta, Compostel·la.
La mort salobre està escrita amb una prosa acurada en la qual l’autor va creant els seus personatges i recreant diversos ambients d’una ciutat bella i hipòcrita que s’amaga sota el seu propi tòpic. Darrere de la majoria dels personatges hi ha un passat tèrbol, que els converteix en individus singulars i solitaris.
L’acció transcorre seguint els cànons del gènere –un gènere que ha sabut fer seues diverses tradicions literàries– però de colp i volta Xulio trenca el realisme de la narració i l’obri cap al fantàstic (que a mi personalment m’ha recordat alguns treballs de R. Louis Stevenson com ara El diablo de la botella) com una metàfora del passat que constantment retorna, com les ones de la mar, per a desfer-se del present, la mort d'un personatge que es nega a morir i que dibuixa amb la seua ràbia el desenllaç de la ficció.