divendres, 20 de març de 2009

EL COS DESHABITAT

(Esperança Camps. Fotografia: Prats-Camps)

La mort en un accident de moto de Joan Carles Rosselló, un escriptor de recent èxit editorial, és la fita inicial dels dos monòlegs sobre els quals Esperança Camps ha estructurat la novel·la El cos deshabitat (Proa, 2009) amb la qual el 2008 va obtindre el X Premi El Lector de l’Odissea.
Els personatges protagonistes són un matrimoni menorquí, Joan Carles i Margarida. Un matrimoni sense amor que és pura façana. Mai no s’han arribat a estimar encara que el tracte de la parella tant en públic com en privat és exquisit, no discuteixen i no s’escridassen mai. Ell, encara que no desitjava tindre fills, va acceptar ser el semental de la seua dona. Malgrat la falta d’amor, els dos han aconseguit tindre una família perfectament constituïda i estructurada.
Joan Carles Rosselló, el mort que parla des de la mort, fou el fill únic d’una família de botiguers de Ciutadella, el qual va aconseguir estudiar una carrera a Barcelona. Era un home progressista, ecologista i nacionalista. La seua gran passió era la literatura.
Margarida és una dona superficial, una mica hipòcrita, que gaudeix de les convencions socials, és cap d’un departament de l’Ajuntament de Ciutadella.
La novel·la està plena de triangles: triangles amorosos, triangles sexuals, triangles assassins, triangles lingüístics.
Joan Carles mai no va estimar la seua dona perquè, mentre vivia, va estar enamorat de la Dolors, una vella companya d’estudis. Joan Carles mai no ho va ocultar. Hi ha un altre triangle que té més importància en la seua vida que el que en un primer moment puga pensar el lector, el que conformava Joan Carles amb la seua mare vídua i sola a l’illa i la Dolors, que és a Barcelona, ell ha de triar, ella també entre un futur amb ell a Ciutadella o la seua carrera.
Margarida té un amant, José Maria. La seua és una relació desigual, ella no l’estima, encara que sí que la satisfà sexualment, i necessita els seus encontres d’una manera animal.
El matrimoni té un veí, Hans, un jubilat alemany, amb un passat nazi, el qual d’una manera involuntària li proporciona a Joan Carles l’argument de la seua exitosa novel·la. La relació que mantenen tots dos és estranya amb components d’odi, i de menyspreu. De colp i volta apareix en la vida de Joan Carles una societat jueva secreta, una entitat que d’una manera sistemàtica i resolutiva es dedica a localitzar i executar sense deixar rastre antics nazis, la qual li encarregarà que assassine el seu veí.
Joan Carles és un escriptor d’expressió catalana que opta pel castellà per tal escriure la novel·la amb la qual li atorgaran un gran premi i el convertirà en un narrador d’èxit. Margarida veu com un pas lògic, natural, el canvi de llengua, encara que intueix que el fet avergonyeix el seu marit.
Els dos monòlegs que es van alternant al llarg del llibre ens ofereixen una visió de vegades paral·lela, de vegades oposada de les vides de cadascú dels protagonistes i de la formació i desenvolupament dels triangles abans esmentats.
Els personatges, encara que estan centrats en un present immediat, també d’una manera natural fan viatges al passat on ens parlen de la seua infantesa, de la seua adolescència, del seu primer encontre, dels seus progenitors, donant així al lector més elements de judici i creant alhora un compacte univers literari.
La prosa és clara, neta, rica en menorquinismes i ratlla, en la mesura justa, en l’oralitat.
Esperança ha sabut utilitzar de manera magistral, al meu entendre, tres elements més: el primer, l’escenari general de l’illa i Ciutadella, la insularitat, el provincianisme marca la vida dels personatges i el segon l’escenari particular, la casa familiar, una casa de disseny que sembla transparent, i el tercer el temps atmosfèric: l’estat alterat anímicament i sexualment de Margarida reclosa en casa, vídua recent, amb el martelleig constant de la pluja, dota el monòleg d’una atmosfera i d’una intensitat desassossegadora.

5 comentaris:

Mireia ha dit...

Esperança camps és una autora que tinc encara pendent, tot arribarà!

kweilan ha dit...

Hola! He descobert el teu bloc des del de la Mireia. T'aniré llegint!

Salva Pérez ha dit...

Hola, Manel, q tal? He rebut el teu correu. Ara revisaré això que dius del bloqueig del meu compte. Seguisc de fa un parell de setmanes el teu bloc. El meu correu el pots trobar en el mateix bloc www.salvaperez.blogspot.com. Una abraçada.

Manel Alonso i Català ha dit...

Esperança Camps, que és menorquina però que viu a València, té una pàgina web des d'on fa un dietari interessant , vos el recomane, a l'article hi ha un enllaç.

glòria ha dit...

Jo també prenc nota de l'Esperança Camps.
Amb agraït afecte.