dijous, 26 de març de 2009

DÉU TAMBÉ CULL EN PRIMAVERA

(Portal del Cor de Jesús al carrer Cavallers de Puçol)

Fa un bon grapat d’anys, quan anava a tercer o quart de la llavors anomenada Educació General Bàsica, tenia el costum d’anar a l’escola prou matiner. Arribava a la porta tancada i solitària i m’asseia al bancalet tot arrupit com un ocell. I, mentre esperava que començaren a arribar en un lent i constant degoteig els altres estudiants, em posava a parlar amb mi mateix. Parlava dels petits problemes que en un xiquet de vuit o deu anys suposaven grans terrabastalls. En altres ocasions, em dedicava a contar-me faules sobre els pins del pati de l’esplai o les aventures nocturnes d’un gat que feia més de deu minuts que no em treia l’ull de damunt, arrupit com jo però a sota d’un cotxe.
Recorde que un d’aquells matins algú em va sorprendre em ple soliloqui, preguntant-me tot d’una si parlava a soles. El vaig mirar i, amb el dubte imprés a la cara de no saber quina seria la millor resposta, sense que m’agafaren per boig o per babau, vaig optar per dir-li la veritat. Sí. Aleshores ell em va dir que també ho feia . Qui m’interpelava d’aquella manera no era un altre que la persona que fa ara uns mesos m’oferia un original per a ser considerat a l’editorial on treballe, tot demanant-me que li fera un pròleg.
D’alguna manera he volgut situar aquesta escena, que probablement ell no recorda, per a introduir una història dins d’un món narratiu de la qual haguera pogut formar part. Perquè el món que ha recreat Pep Torrembesora (pseudònim de Jordi Garcés) està directament pouat del seu propi univers personal i de l’escenari que l’ha vist créixer, un escenari que com a veïns del mateix poble i membres de la mateixa generació hem compartit i hem vist transformar-se fins i tot amb massa celeritat. Aquesta celeritat ens ha deixat un regust amarg en la boca que ens ha creat la necessitat d’atrapar els enderrocs d’aquest paradís perdut on van viure la nostra infantesa.
Quan llegia l’original confesse que vaig sentir una certa enveja. Sovint els escriptors llegim d’una altra manera els textos, com buscant les bastides sobre les quals s’ha edificat l’obra o buscant-hi retalls que ens puguen ser útils en el nostre taller literari. De vegades ens trobem amb textos els quals ens haguera agradat ser els autors. Aquesta novel·la n’és un d’ells. A través de cada línia s’entreveu un escenari que també m’és propi, on transcorre una història de tan personal resulta universal: una història familiar on la mort del pare suposa molt més que un simple comiat a una persona estimada. La figura del pare està plena de significats, uns significats que tenen unes connotacions diferents per al fill a través de les diverses faces per les quals passa: l’heroi, el dictador contra el qual revoltar-se, l’amic retrobat, el venerable ésser estimat. El pare és la persona a la qual sempre intentem demostrar alguna cosa i al qual, també, tenim la sensació que mai no hem acabat de dir-li-ho tot.
Però la novel·la Déu també cull en primavera també compta amb altres alicients: a través de les diverses generacions d’una família podem entreveure la història d’un poble, d’una comarca i d’un país que, aprofitant els canvis que marquen cada època i l’esforç personal, progressa i millora econòmicament
Pep Torrembesora, malgrat que és un home amb una curta trajectòria literària en valencià, es mostra segur i valent en els seus plantejaments literaris. Per altra banda és un home que no es mossega la llengua i diu allò que cal dir amb els adjectius justos sense concessions.
Han passat prop de vint anys des que a la porta de l’escola Jordi Garcés em féu aquella pregunta. I he de confessar que a hores d’ara encara practique l’esport solitari de conversar amb l’home que sempre va amb mi, això sí, sempre amb una ploma amb la mà. Jordi, ho sé, també ho fa, tots dos conversem, i a la nostra conversa la gent de bé l’anomena literatura. I no, no estem bojos, o potser si.

(Pròleg al llibre Déu també cull em primavera de Pep Torrembesora. Col·lecció Quaderns Literaris núm. 8. 7 i mig editorial de poesia. Alzira 1999)