EL PROFESSOR D'HISTÒRIA

Un personatge, Manuel Salom, que enceta l’hivern de la seua vida amb el trist i dramàtic bagatge d’un fill que s’ha suïcidat i la càrrega d’una dona amb una malaltia degenerativa; un home intel·ligent, culte, que abandona de colp i volta la seua faena, que ven la casa familiar i es desfà dels seus llibres, que canvia d’imatge i d’hàbits, un personatge desconcertat davant del temps que li ha tocat viure... Aquest individu més la seua ciutat, València, vista a través de la seua particular mirada, són els protagonistes de la novel·la El professor d’història, amb la publicació de la qual Joan Francesc Mira tanca una trilogia que va encetar amb Els treball perduts (1989) i que va continuar amb Purgatori (2003). Tres novel·les de gran nivell en què Mira, seguint els passos d’un individu solitari i peculiar, reflexiona sobre diversos aspectes del present, passat i futur de la ciutat de València.
En El professor d’història (on l’acció és escassa i l’estructura aparentment senzilla) he trobat un narrador que amb una prosa acurada és capaç d’esbossar en quatre paraules un personatge i alhora de pintar-nos un gran mural, ple de llums i d’ombres (a destacar la que fa des de dalt del Micalet).
Mentre llegia aquesta novel·la he tingut la sensació d’assistir a la fusió perfecta del Mira assagista i articulista amb el Mira narrador. Una fusió esplèndida que dóna fruits en passatges de gran profunditat i bellesa. La novel·la està plena de petits i grans artefactes d’opinió, de reflexió sobre temes transcendents i intranscendents que la convertixen en un gaudi per a lectors exigents que busquen sota les llambordes dels mots l’arena del pensament.
Hi ha una primera part del llibre on la ciutat protagonista és aquella que gira al voltant dels cèntrics carrers de sant Vicent, Guillem de Castro, Pelaio, Matemàtic Marzal, la ciutat que ha vist veure nàixer i morir unes quantes generacions de la seua família, una ciutat que perd dia a dia la seua singular fisonomia i el seu veïnat tradicional. En la segona part prenen protagonisme les barriades de recent construcció al voltant de la Ciutat de les Arts i les Ciències, unes barriades fruit de les polítiques expansionistes, depredadores, dels darrers trenta anys.
En un cert moment Mira ens diu: «... i si un home és la seua professió, la cara pròpia exhibint la seua història pròpia acumulada, i és les coses que ha fet, les seues possessions, la casa on ha viscut, els seus actes i els seus objectes i pensaments passats i acumulats també, i els seus amics i, col·legues i ciutat, llavors potser ell haguera gastat ja més de mig any a no ser res...».
Doncs d’això es tracta, tant la ciutat com el personatge han abandonat tot allò que els ha dotat d’una personalitat pròpia per a convertir-se en un espantall sense ànima, ja que d’alguna manera l’han venuda com un nou Faust.