dimarts, 26 de gener de 2010

SEDUïT PER IMMA MONSÓ


Una vegada més m’he deixat seduir i atrapar per la prosa d’Imma Monsó. La veritat és que en llegir la sinopsi del llibre no les tenia totes, em pareixia que l’editor em volia vendre un producte buit, de segona, que es tractava d’una novel·la de transició, un exercici de recuperació i escalfament de l’autora després del magnífic Un home de paraula. Vaig estar a punt de no adquirir-ne cap exemplar i esperar-ne un nou llibre. Quan ja ho tenia tot decidit, de colp i volta vaig canviar d’idea i me’n vaig anar a casa amb Una tempesta (Editorial La Magrana, 2009) sota el braç.
La trama aparentment és molt senzilla. Una escriptora, Sara Surp, va a un poble dels Pirineus a donar una xarrada, pel camí es troba una ambulància on porten un jove sense cap identificació però amb un mòbil on hi ha el darrer missatge que ha rebut. Però el que pareixia en un principi el monòleg de la protagonista, una narradora que escriu somnàmbula, a la qual li anem descobrint un passat marcat per la tragèdia, la mort prematura dels seus pares, i per la relació amb els seus tutors i el seu germà petit també desaparegut, Monsó ho convertirà en un cant coral mitjançant la desfilada de tot un seguit de personatges que ens aniran contant la seua història personal, deixant el seu anonimat per anar singularitzant-se i coprotagonitzant el relat.
En Una tempesta la seua autora crea una atmosfera inquietant, una tensió narrativa que fa que el lector mantinga l’interés, s’oblide del pas del temps i de la fatiga i consumisca pàgina rere pàgina esperant un sobtat colp d’efecte que canvie el rumb de la novel·la.
A mesura que ens endinsem en la narració, Imma Monsó es va desdoblant en les diferents veus narratives que apareixen en el llibre, i és capaç de prendre amb una gran versemblança la personalitat, la veu narrativa de personatges amb unes característiques molt definides i amb uns interessos molt allunyats, alhora que ens demostra la seua gran capacitat narrativa en enfrontar-se a la descripció d’algunes situacions complicades d’explicar i mantindre per una banda la tensió narrativa i per una altra la recerca de la bellesa a través de la paraula.
Una bona novel·la que he gaudit com un nen amb un còmic i que mai no m’haguera perdonat no haver-la llegit.

4 comentaris:

Xavier Aliaga ha dit...

S'agraeix la suggerència, Manel. Fa temps que tenia ganes de llegir alguna cosa d'aquesta dona. Qui sap si ja és hora.El post m'ha motivat a fer-ho.

Càndid ha dit...

M'has convençut. Vaig a buscar-lo.

GLÒRIA ha dit...

Vaig llegir el primer llibre d'ella del qual ni en recordo el nom i menteixo: no el vaig llegir perquè el vaig deixar per acabar. Molt ben escrit però un pel artificiós d'estil. És només la meva opinió. Per aquesta causa no vaig adquirir "Un home de paraula" i ara, vist el que dius de l'últim...el tindre en compte.
Gràcies Manel.

Dolors ha dit...

A la Glòria li diria que "La Tempesta" es fa llegir, però "Un home de paraula" és un llibre d'aquells que arriben a l'ànima, que no se'l deixi perdre.
Dolors