dilluns, 29 de desembre de 2008

QUATRE RATLLES SOBRE LA CÒLERA DE MART DE RAMON PASTOR

(Taula redona sobre Ciència Ficció a la biblioteca de Sagunt. D'esquerra a dreta Ramon Pastor, Teresa Alegre (moderadora) Carles Bellver i Emili Gil)
Ramon Pastor i Quirant (Sant Vicent del Raspeig, 1953) és un escriptor atípic dins de la narrativa que es fa al País Valencià, ja que envida per gèneres poc conreats en la nostra llengua. Si en la seua primera novel·la, L’esmaragda (7 i mig editorial de poesia), ho feia pel fantàstic, en La còlera de Mart ( 7 i mig editorial de poesia) s’atrevix amb la ciència ficció.
La ciència ficció pren força en la segona meitat del segle passat a partir del fantàstic, i és als Estats Units on se’n crea la principal i més influent escola, que no tan sols abasta la literatura sinó el món del cinema i del còmic. La narrativa del nostre autor n’és deutora de tots ells. Ramon Pastor pertany a una generació que ha passat llargues vesprades de diumenges al cinema, tot rosegant pipes mentre seguia les agosarades peripècies dels seus herois en cinemascope. Una generació que ha matat el tedi amb un grapat de còmics en les mans.
Encara que a principis del segle xx es parlava de la influència de la literatura sobre el cinema, a hores d’ara, amb unes quantes generacions criades a l’ombra de l’audiovisual, la influència és de l’univers de la imatge sobre el literari. Pastor no n’és cap excepció. El cinema traspua en la seua obra pels quatre costats. De vegades, aquesta passió cinematogràfica el traïx –es diu que un autor naix pels ulls, però també que pot morir pels ulls–, intentant abastar amb les seues descripcions massa detalls en perjuí del ritme, oblidant-se del lema que féu famós el mestre Orson Welles: «Si en una història ix un clau és perquè s’hi penge el protagonista…».
No prou content amb el risc assumit en transitar per camins poc recorreguts en la novel·lística valenciana, Ramon Pastor fa un volantí més i escriu La còlera de Mart en clau d’humor. Dins del món de la faràndula circula una frase amb la qual s’afirma que és més difícil arrancar un somriure a un espectador que un riu de llàgrimes. Ho dic perquè, malgrat les aparences, l’humor, que no l’acudit fàcil, la grolleria estúpida, és difícil de saber provocar-lo amb un mínim d’intel·ligència i de dignitat. Ramon Pastor ho intenta i sovint se’n surt.
En el nostre àmbit lingüístic, malgrat que prompte s’hi conrea la ciència ficció (l’any 1912 Frederic Pujulà i Vallès publica Homes artificials), si n’exceptuem algun títol del prolífic Manuel de Pedrolo, com ara Mecanoscrit del segon origen, no en trobem moltes obres.
Al País Valencià Ramon Pastor, junt amb Carles Bellver, Albert Garcia Pascual o fins i tot Rafael Escobar, que té inèdit un magnífic recull de contes, és quasi un pioner, un pioner que ve a omplir un buit important.