dissabte, 13 de desembre de 2008

CAMPANADES PER UNA PETITA PÀTRIA

(Campanar de l'esglèsia dels sants Joans de Puçol vista des del ravalet. Fotografia: Vicent Salvador)


El poeta anglés John Donne (1572-1631), fa uns quants segles, va escriure: «Ningú no és una illa, complet en si mateix; cada home és un tros de continent, una part de la terra; si el mar s’emporta una porció de terra, tota Europa queda minvada, com si fóra un promontori, a la casa d’un dels teus amics, o a la teua pròpia; la mort de qualsevol home em disminueix, perquè estic lligat a la humanitat». Quanta veritat en tan poques paraules! Quan les campanes omplin el paisatge sonor dels nostres pobles amb el seu malenconiós cant de mort, ens estan dient d’una manera abstracta que junt amb un ésser humà també ha desaparegut alguna cosa de tots nosaltres.
Sovint s’ha dit que la pàtria és el paisatge de la nostra infantesa, un món que anem perdent a mesura que ens fem adults. Aquest paisatge és molt més que uns carrers on hem jugat, que una escola on ens hem format, que un cinema de diumenge on hem somniat, que una geografia de camps i séquies on ens hem sentit lliures per primera vegada. Aquest paisatge són també les persones amb les quals compartim el nostre espai vital. Gent de diverses generacions amb qui al llarg de la vida potser que no arribarem a creuar més que quatre paraules justes i un grapat de salutacions, però amb elles compartim festes, alegries, passions esportives, polítiques o religioses, tristesa, dolor, catàstrofes… Una gent que quan ens la retrobem lluny de casa la saludem com si fórem íntims, perquè d’alguna manera ho són, i als pobles mitjans i petits encara més, ja que hem estat espectadors de les seues vides i ells de les nostres. Si a més els hem conegut quan eren adults i nosaltres xiquets, els hem observat en alguns casos amb admiració i hem intentat imitar alguna de les seues proeses, i en altres els hem observat amb un aire de burla. D’alguna manera també, com assenyala un personatge de la novel·la La immortalitat, de l’escriptor txec Milan Kundera: «Mentre vivim entre la gent, no som sinó allò per què la gent ens té». Per a bé o per a mal, el que som o bona part del que som els ho devem a ells. És aquesta gent de la qual, quan eres petit, ingènuament penses que sempre han estan ací, fent el bressol del país on tu et creus el centre del món, i per tant esperes que restaran ací per sempre. Desconeixies la provisionalitat de la vida. Per això quan toquen les campanes, sobtant-nos mentre som immersos en la nostra agradable o desagradable quotidianitat, i ens anuncien la desaparició d’un altre ser humà la malenconia del bronze se’ns contagia.
Arriba un moment en què les campanes ens convoquen massa sovint a la porta del temple i sentim en la pell, com un calfred, la fragilitat de la vida, l’excessiva velocitat del pas del temps.
El dolor de la mort és intens quan es tracta dels altres, d’aquells altres que conformen i conformaren la nostra petita pàtria. La mort –la nostra mort–, ja ho deia Epicur, no és assumpte nostre, perquè mentre vivim ella no hi és, i quan arriba ja no existim.