dijous, 4 de desembre de 2008

RAFA XAMBÓ



Hi ha begudes i aliments que la primera vegada que els tastem ens desagraden pel seu sabor amarg, agre o picant. Qui no recorda el seu primer glop de cervesa, de tònica o d’una infusió de timó? Després arriba un dia que per casualitat ho tornes a tastar i trobes que el sabor no està tan malament com havies cregut, i vas consumint-ne fins que quasi sense adonar-te’n te’n fas addicte.
La primera vegada que vaig escoltar un cedé de Rafael Xambó (era Dies oberts, que algun crític va qualificar com a irregular), la seua manera de cantar em va recordar el meu primer tast de cervesa. Entre altres coses, no m’acabava d’agradar la manera com modulava la seua veu.
Vicent Penya (que a banda de fer literatura és un gran aficionat a la música en valencià i té una extensa col·lecció) un dia em va deixar el cedé 7 acústics, en el qual Rafael Xambó era acompanyat pel grup La Fusteria, format per Àlvar Carpí (a les guitarres), Josep Maravilla (al baix) i Bernat Pellicer (bateria). Vaig trobar que aquest era un bon treball, d’una gran bellesa musical, amb un so cristal·lí, clar, intimista, que arriba al seu moment més àlgid en temes com ara La dona bruna; amb ritmes brasilers: Platja de Llum, roquers: Naufragis, Secrets; i també una mica de folk: Mariola; i fins i tot amb un toc de blues magníficament aconseguit en la cançó Maria Gracia.
7 acústics em va seduir des de les primeres notes. Només li trobava un defecte: la seua brevetat, jo haguera preferit dotze o catorze acústics en compte de set.
Després d’escoltar aquest treball em vaig convertir en un addicte a l’acidesa de les lletres de Xambó i a la seua manera arrogant d’interpretar-les, i amb un altre tarannà he tornat a escoltar Dies oberts, un disc amb onze temes, tres amb lletres de Miquel Martí i Pol i una versió del tema de Vull veure ja del desaparegut Carles Barranco. De les onze cançons, la que més m’agrada és la roquera La Sirena.
Fa uns mesos, a la llibreria Tres en ratlla de Sagunt, vaig adquirir el cedé Cançons de la memòria trista (que el meu amic Josep Vicent Frechina, que sap un munt d’aquestes coses i té un magnífic blog que porta per nom La caseta del Plater qualifica com «una mena de celebració nostàlgica que no cerca l’autosatisfacció malenconiosa sinó el nodriment de la ràbia que el sustenta i que li permet d’avançar»), un treball elèctric on a més de cançons pròpies i fer una versió d’un tema del Toti Soler ha musicat poemes de Marc Granell (Madinat-At-Turab) i de Txema Martínez Inglés (Dedicat i Bales).
En la meua modesta opinió, aquest cedé, en el qual es presenta sense el grup La Fusteria, és el més sòlid, el més madur de Xambó, el que sense dubte marcarà en els pròxims anys la línia i la personalitat musical d’aquest joglar del rock valencià. Entre les nou cançons que el conformen, totes d’una bona factura, destacaria Bales, trobe que és la peça on Xambó ha arriscat més creativament i on millor resultats ha obtingut.

1 comentari:

manu ha dit...

Uep, Manel! A banda del nom coincidim en el gust, sobretot per aquesta meravella que és el '7 acústics'. Em pareix dels discos més genuïns que s'han produït per aquestes contrades en molts, molts d'anys.
Una abraçada,

Manel Marí