L'EFÍMER I L'ETERN

L’ésser humà, quan té l’oportunitat de reduir la velocitat en la cursa cap a enlloc que l’obliga a estar tens, estressat, ansiós i troba un lloc tranquil on aparcar, si encara se’n recorda, respira a fons i reflexiona sobre la pròpia existència. És en eixos moments que arriba a la conclusió de com d’efímera és la vida i com d’intranscendent és la lluita quotidiana per sobreviure, aleshores sent la necessitat espiritual d’agafar-se a la roca de la transcendència i aspira a acariciar la idea de l’eternitat.

Entre l’efímer que palpa a cada instant i l’etern que s’imagina hi ha un espai colossal, laberíntic, on l’únic que realment és segur és allò del que es té una constatació diària.

L’autor de Rafelbunyol Vicent Penya, en el seu darrer llibre de poesia, L’efímer i l’etern (Onada edicions, 2018), un poemari amb el qual va obtindre el Premi de Poesia Antoni Matutano-Vila d’Almassora, reflexiona des d’un punt de vista subjectiu i basant-se en la seua experiència vital sobre la quotidianitat en la qual vivim, una rutina que ens atrapa de vegades i que en altres hem convertit en el nostre refugi davant d’una societat farcida de discursos agressius. També reflexiona sobre l’afany de transcendir, de perpetuar-se i de buscar desesperadament una incerta glòria.

Vicent Penya, des del seus primers llibres de poesia, ha estat un poeta que des del realisme intimista ha tingut una constant preocupació per deixar constància d’un univers en profund i veloç procés de transformació, destinat a desaparéixer sense a penes deixar rastre, el de la ruralia al voltant d’una gran ciutat en constant procés d’expansió, el d’una cultura i una llengua que són engolides i reduïdes a no res.

En L’efímer i l’etern, el poeta, més madur, amb un domini clar del seu ofici, es mostra més que mai com el subjecte del poema. De vegades ens parla amb un cert to sorneguer, altres apassionat, sovint amb tendresa i també amb una honestedat directa i crua sobre la fugacitat de la vida i com ens deixem arrossegar d’una manera covarda per la quotidianitat provocada per un sistema que ens vol productius. També ens parla sobre la lluita per dotar de color, de transcendència i de sentit la nostra vida. El poeta es despulla, es mostra tal com realment és, tal com verdaderament viu, tal com sent. Trobem entre versos l’home que treballa, que estima, que somnia, que patix, però també ensopeguem amb el lector i l’aficionat a la música que ret homenatge més o menys ocult a les obres que l’han colpit al llarg de la seua vida.

Vicent Penya, en aquest llibre que ha dividit en cinc apartats, es mou entre el sonet i la tanka, sense oblidar altres fórmules com ara el haiku. Fa temps que Penya va envidar, sense renunciar a res, per deixar una mica de costat el vers lliure i la prosa poètica, on tants i tants poetes s’han instal·lat confortablement, i decidí sotmetre la seua poètica a disciplines més exigents. En L’efímer i l’etern trobem un autor que ha aconseguit no sols dominar-les, sinó que s’hi troba a gust i construïx un discurs poètic amb una gran soltesa i naturalitat.