El
cantant i músic Carles Pastor acaba de publicar un nou treball
discogràfic: Andròmina (La
Casa Calba, 2018). Un disc amb deu cançons més un cover enregistrat a Z
Estudis de Mislata i mesclat, masteritzat i produït per Tony García i Josep
Pérez (Ona nua), que deixa la seua petjada personal en alguna de les cançons.
En aquesta nova aventura ha comptat amb la col·laboració
d’una banda de luxe formada pel ja esmentat Ona nua, que s’encarrega de la
bateria i les percussions, i els cantautors Òscar Briz, que posa veu i guitarra
elèctrica en Fràgil,
i Abraham Ribas, que s’ha encarregat del piano i els teclats, així com el
violinista Jordi Silvestre, el guitarra Ivan Espí i el baixista Nacho
Villanueva, sense oblidar-nos de Sílvia Pérez Miret, que posa la veu a la
versió enregistrada en directe d’Agárrate
fuerte a mí, María, de Los Secretos, un tema que també interpretà
Antonio Vega i a qui li l’ha dedicat.
Carles és un músic que ha rebut una notable influència de
la música nord-americana, sobretot del blues, del soul, del rock, del pop i
fins i tot del folk, una influència que després d’haver passat per les illes
britàniques i en especial per Irlanda posa rumb a la Mediterrània. Hi ha dos
personatges dels quals d’una manera o altra se sent deutor: Bob Dylan al que li
fa una picada d’ull al tema Fràgil i
Antonio Vega, i encara que no ho reconega, també hi ha en ell alguna cosa de
l’Enrique Urquijo.
En Andròmina trobem
un so més elèctric que en el seu anterior Dies de ràdio, un so que l’acosta en alguns
moments en temes com ara T’acarone a
un pop-rock que invita al ball, però a mesura que anem sentint el disc
evoluciona cap al blues, el soul i el folk.
Andròmina, a més de la versió
del tema de Los Secretos, conté una versió d’una cançó de la cantautora de
Lousiana Lucinda Willians Concret
and Barberd Wire, traduïda com Vaig fent camí. Un tema amb una lletra i una
música emparentades directament amb la resta del disc i amb aires deliciosament
country. També ens oferix en forma de blues una versió musical d’un poema de
Vicent Andrés i Estellés, L’Hotel
París.
La resta de les cançons són seues, i en elles ens
retrobem el solitari de mirada trista, l’individu tendre i dur, vull dir
endurit pels colps rebuts en el seu deambular per la vida i el món. Un home
que, a pesar que està tocat per la nostàlgia i els records d’un temps on compartia
l’entrepà de l’amor i de la passió, una passió que s’ha volatitzat, ha sabut
alçar-se del terra després d’haver rebut un colp brutal, cordar-se fort els
cordons de les sabates, agafar la seua inseparable guitarra i continuar el seu
camí cap al seu sud mentre ella se’n va cap al nord.
El disc m’ha agradat molt. Tinc una certa debilitat per
aquest cantautor. I entre les deu cançons m’han colpit d’allò més Teatres, Fràgil o Porto.
Carles Pastor no enganya ni s’enganya, no es deixa seduir
pels llums de neó ni les vanitats pròpies d’una vedet, és un músic honest a qui
li brollen les cançons en cada corba del camí, mentre es beu a glops lents una
cervesa. És un home que a pres partit per la vida i per la música popular. La
seua única pretensió és encendre una foguera que ens il·lumine en les nits
fosques quan ens pega per recordar que un dia vam o poguérem ser grans. No, en
realitat mai no ho van ser, és pura il·lusió. Ho sabem. Millor ser grans o
sements de l’esperança, com ho és Carles Pastor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada