diumenge, 29 de juliol de 2018

LA FEBRE DELS DIES



Ramon Guillem acaba de publicar en Bromera Edicions La febre dels dies, llibre amb el qual va obtindre el Premi de Poesia Maria Beneyto dins dels XXXV Premis Literaris Ciutat de València.
La febre dels dies està conformat per vint-i-sis poemes de vers lliure que se’ns oferixen en dos apartats sense títol, de catorze i dotze poemes cadascun.
Trobem, com en altres volums de poesia d’aquest veterà autor nascut l’any 1959 a Catarroja (deixeu-me que òbriga un parèntesi per a dir-vos que aquesta ciutat de l’Horta Sud les darreres dècades ha donat a la literatura valenciana bons poetes i també narradors i dramaturgs de gran interés), trobem, dic, la obsessiva dualitat d’Eros i Tànatos, però també altres que apareixen tant en la seua obra en prosa com en vers, la dualitat pròpia, personal d’escriptor rigorós i lector exigent que en el seu cas, a més, es rebla amb la seua professió de bibliotecari inquiet. Hi ha també un altre aspecte que mai no es pot oblidar en la lectura de l’obra de Ramon Guillem, la seua passió per la música clàssica de la qual en tots els seus llibres apareixen d’una manera o altra referències.
En iniciar la lectura de La febre dels dies vaig notar uns canvis en la seua poesia respecte a llibres anteriors, vaig trobar un to més irònic, una manera més diàfana d’escriure, un acostament cap a una certa narrativitat que en alguns moments emparentava els poemes amb entrades d’un dietari pel toc reflexiu i confessional que tenien. En altres s’acostava al microrelat, Fugida o En algun lloc de València, i també a l’apunt filosòfic, Si no hi poses la pell.
En el llibre hi ha homenatges, alguns assenyalats pel mateix autor, com ara el que li fa a l’amic i poeta Jaume Pérez Montaner, Si un dia ha de venir l’odi, i altres aparentment ocults com el que li fa a Ausiàs March, Ja la pensa, no pot ser d’una altra manera en un autor que se sap lector i que ens arriba a oferir una instantània d’ell mentre llig en un dels seus poemes Lectura.
A més de la música, també trobem referències gastronòmiques, com ara als poemes en Un plat de llagostins, i al viatge: En tren.
En La febre dels dies trobem els grans temes que al llarg de la seua trajectòria han preocupat i han mogut Guillem a escriure, l’amor i el desig, la recerca de la bellesa a través de la paraula, la seua passió per gaudir-la i la constatació, una constatació que de vegades l’indigna: que la bellesa com la vida mateixa és efímera. També trobem el pas del temps i les incerteses que l’acompanyen i la mort. El to irònic del qual els parlava en un principi oculta una por espantosa al dolor, al patiment, a la fi.
Un llibre que traspua un gran amor per la vida, la paraula i la bellesa.