El quintet de Puçol (Horta Nord) Acid
Cookies acaba d’autoeditar-se Nòmada,
un disc enregistrat i mesclat per Paco Morillas als Estudis Elefante de
València i masteritzat per Enrique Soriano.
Acid
Cookies és una banda que es considera hereua del rock psicodèlic o àcid rock
que es forja a meitat de la dècada dels seixanta del segle passat a la costa
oest dels Estats Units, la influència del qual s’estén més endavant fins a
bandes consolidades provinents de la Gran Bretanya com The Beatles, The Rolling
Stones o The Animals.
Nòmada el conformen cinc cançons, dues cantades en anglés: Word of Greed i The Trip i les tres
restants en valencià, Mirant-me,
de la qual han realitzat un videoclip, La
galeta i El
despertar. A través de les seues cançons acompanyem els Acid
Cookies cap a un viatge interior en què els membres de la banda, amb un
pensament producte d’un pacte de pau signat amb si mateixos, pretenen
retirar-se de la cursa agressiva i veloç en la qual ens veiem obligats a
participar tot intentant reconéixer-se en el ritme pausat de l’univers i en els
colors vibrants de la natura.
Acid
Cookies és una banda que ha anat creixent sense pressa, aprenent dels seus
mestres, dels quals han versionat en directe les seues millors cançons,
deixant-se aconsellar per músics de llarga trajectòria com ara Hans Van de
Stadt, i enregistrant maquetes quasi d’una manera artesanal però amb uns
resultats francament positius.
Bons
músics amb un projecte entre mans nítid i capaços de construir cançons amb
personalitat pròpia i amb un missatge positiu, potser una mica ingenu en alguns
moments, però, sempre il·lusionant: «Caldria trencar-ho tot./ Veure altres
opcions. / Confiar en la gent. / Començar de nou».
Lletres
cuidades, temes musicalment ben arranjats i amb una magnífica instrumentació.
Guitarres amb un so cristal·lí, contundent quan cal i evocador quan volen. Rock
sòlid però allunyat de murs sonors roncs on se solen perdre la veu del cantant
i els matisos a canvi d’una contundència rebel que invita només al salt i al
crit.
Concessions
brillants a temes de mig temps i a alguna balada d’amor pel proïsme.
La
veu personal de Tiko Esteve navega en harmonia sobre la base musical, dialogant
amb les guitarres, proposant-nos un viatge individual a la recerca d’un jo que,
víctimes dels paranys d’un sistema inhumà, no sabem quina cara realment fa. Una
veu sòlida, plena de matisos i acompanyada per uns cors vocals que la reforcen
i la doten en cada tema de sonoritats vibrants.
El
disseny del cedé i els collages que acompanyen Nòmada són creació del també músic Xema
Esteve, el qual, d’una manera encertada, ens oferix un univers on l’individu és
nu, acompanyat pels seus desitjos front a un univers immens, canviant, bell i
al mateix temps hostil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada