divendres, 17 de maig de 2013

HISTÒRIA EN UNA CAIXA



Hui m’ha passat una cosa meravellosa. En alçar-me de dormir i baixar a la cuina, amb els somnis enganxats en la punta de les pestanyes (que encara, malgrat els anys que tinc, les conserve llargues, un tret familiar heretat de la meua mare), m’he trobat damunt de la taula una d’aquelles velles caixes de llanda que abundaven a cals meus pares. Encuriosit, l’he oberta sense saber si era jo el seu destinatari. Sóc un tafaner. Defecte potser d’ofici o de caràcter, no ho sé. En el seu interior he trobat un grapat de boletes de colors, de quan jugàvem al carrer aprofitant un forat en el paviment en aquell temps en què comptàvem les distàncies amb pam i gall. Dues monedes amb la cara del dictador, aquell que ho fou por la gracia de Dios en una, grande y libre. Mai no s’han escrit tantes mentides juntes en tan poc d’espai. Però això aleshores no ho sabia, els adults amb resignació canina ho silenciaven. Un parell de cromos de futbol de la lliga 70-71, del València CF, quan aquest equip era gran i era també una mica nostre perquè hi jugaven dos veïns del poble. També he trobat unes dècimes escrites en papers de colors. Versos d’un llaurador amb un cert prestigi literari a la vila, que imaginava el viatge d’un tal Sebastianet a la lluna. Versos que em mostraven una llengua que a l’escola ens ocultaven. El crit del Raimon escoltat una nit a la vorera de casa en el tocadiscos d’una jove estudianta de filologia italiana. També, com Raimon, he trobat les nits que ens passàvem caminant amics, hores iniciàtiques, de converses inacabables on buscàvem identitats personals. La tos amb la qual el meu pare, impenitent fumador, cada matí trencava l’alba. El somriure amb què la meua àvia em despertava cada matí per anar primer a escola i després a l’institut. Ella, sempre amb el davantal posat. De les butxaques treia els seus somriures, un caramel o una moneda amb la qual en donar-me-la em sentia l’amo de la botiga del costat de casa. El bolígraf de punta fina amb què vaig escriure el meu primer poema i la carta engroguida de comiat a la infantesa. Un mocador que encara guarda el perfum d’una llàgrima que em porta el record d’un capvespre en què temia que el pas del temps fera de nosaltres uns estranys.
He agafat la caixa per a pujar-la al despatx on treballe. En passar per davant de l’espill de l’entrada de casa, de reüll m’ha paregut veure que qui la portava era un adolescent de cabells llargs i no l’home de temples platejades que sóc jo. Ha estat el miratge del desig de tornar a estar, encara que siga durant uns breus minuts, amb aquell que vaig ser? No ho sé. He deixat la caixa sobre una prestatgeria, amb la idea de tindre-la a prop de mi i obrir-la per a retrobar-me quan m’ho demane l’ànima amb el xiquet i l’adolescent que portava el meu nom.

1 comentari:

Antoni Martinez Bonet ha dit...

Una excel·lència, la membrança teua l'he feta meua i també amb el meu germà. Quan es cau a l'evocació el perill no és altre que l'eixida és ben difícil. Com deien les mares: és un vici. I els vicis es practiquen amb veritable deler...