Ivan
Canet ens proposa en el seu primer llibre de poesia, Transamèrica (Editorial Germania, Alzira, 2013), un viatge pels Estats Units en cotxe, un viatge en el
qual hem de dur poca roba en la maleta i els diners justos en la cartera per a
sobreviure, ja que l’objectiu és navegar cremant quilòmetres i intentant viure
al màxim. Un poemari on the road. Una
col·lecció de postals en blanc i negre de ciutats, paratges i personatges
peculiars. Com a bagatge, Ivan porta l’obra poètica d’alguns autors
nord-americans de la generació beat i
de la generació hippie, com ara John
Berryman, Allen Ginsberg, Jack Kerouac (autor d’A la carretera), Adrienne Rich, o out-siders com ara Thom
Gunn, escriptors que reflectixen el pensament del sud dels Estats Units com ara
Robert Penn Waren, però també cantautors de la música pop nord-americana com
ara Bob Dylan o Patti Smith.
A la
carretera trobarem la vida i, en aturar-nos en cada ciutat, anirem ensopegant
amb personatges de tota mena de pelatges, el tracte amb els quals ens donarà
una visió diferent de la realitat. A les ciutats observarem fauna de tota mena
com ara rates covardes, i ens entrebancarem en situacions que ens duran a la
ràbia i a la soledat.
També
en el poemari hi ha la reivindicació de la llibertat, una llibertat en
minúscules oculta darrere de les llums de neó, una llibertat que naix de la
necessitat de sentir-se amo del propi temps, dels propis sentiments i de les
pròpies emocions.
Veurem
com hi ha qui va a la recerca d’un espai vital d’acord amb la seua identitat
individual que va construint malgrat tot, i sentirem el desig d’acompanyar-lo.
Assumirem
l’encant dels somnis i el tast agre del desengany. Assistirem a la descoberta
de la sexualitat, a la necessitat de contacte físic, de jugar sensualment amb
els cossos i trobar calor humà i l’estima necessària per a omplir de nou el
depòsit i continuar el camí.
Sovint
veurem el paisatge des de la finestra d’un bar o d’una cafeteria on el
protagonista espera un gest, una mirada que li canvie el rumb obtús del dia. La
ràdio estarà sempre encesa, ja que la música és la companya inevitable a la
carretera.
Transamèrica està ple
d’homenatges ocults a obres literàries i a films com ara La mort a Venècia, amb la
presència de Tadzio, jove objecte d’una passió malaltissa
de desig, o personatges
com ara Martin Luther King, en un poema, Atlanta, en el qual reivindica el seu famós discurs I’ve got a dream,
però que acaba portant cap al seu país parafrasejant una coneguda cançó de
Lluís Llach, ja que el viatger, per molt ciutadà del món que es considere, per
a ser-ho sempre ha de ser d’algun lloc.
Un
viatge que va més enllà de l’espai geogràfic d’eixa nació de new people que és els Estats Units, un
viatge que ens situa en la via per on ha circulat la millor poesia
nord-americana del segle xx. Un
homenatge a la cultura nord-americana de la qual Ivan es mostra com un gran
coneixedor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada