divendres, 26 d’abril de 2013

EN EL CAMÍ DE L'ALBA



A veure, anem a pams, si filem prim sobre el viatge cap a Ítaca que descriu Homer al poema èpic L’Odissea prompte ens adonarem que no es tracta d’un camí d’anada sinó de tornada, Odisseu (Ulisses) torna a la llar, al punt de partida, al regne on ha anat construint la seua felicitat. Mentre que Konstantinos Kavafis, en el seu conegut poema, Viatge a Ítaca, traduït al català per Carles Riba i popularitzat entre nosaltres per Lluís Llach, li canvia el sentit, per a ell l’important no és arribar, sinó les experiències, les coneixences que ens aporta el camí. Alba Fluixà Pelufo (Alzira, 1988) pren la idea de Kavafis, més que la d’Homer, per a escriure «En el camí de l’alba» (col·lecció Mil poetes i un país. Editorial Germania, 2013) i posa amb ell rumb cap a l’illa de la maduresa. Alba no fa molt que ha deixat de ser una adolescent i busca i es busca entre els esculls dels dubtes i les incerteses que li va plantejant el viure, però també en la lluita i les tasques quotidianes del navegant. Alba sap que el millor tresor que pot aconseguir en aquesta aventura és l’experiència. El lector atent podrà veure que en el viatge cap a la maduresa que ens narra, la poeta d’Alzira també va madurant en l'ofici de compondre versos i la podem veure evolucionar des d’una poesia deliciosament tendra, innocent, una mica ingènua, fins a una de més sòlida en la qual aconsegueix insinuar i suggerir més que detallar.
L’objectiu d’Alba Fluixà al llarg del llibre és reflexionar sobre el procés de recerca i conformació de la pròpia identitat i ho fa recolzant-se en alguns mites i textos literaris, però sobretot en la seua intuïció. Alba té intencions de futur i l’objectiu de ser ella mateixa, però li cal abans trobar-se, potser per això sovint la veiem davant de l’espill, com si pretenguera interrogar-lo o interrogar-se a si mateixa. Busca també el seu espai al món. Alba podria ser qualsevol cosa, menys un personatge fals de cartó pedra, ja que per a ser-ho no li haguera calgut embarcar-se. La seua, però, és una actitud que trobe una mica ingènua i alhora rebel, es rebel·la contra el gregarisme imperant. Ella no es considera massa, sinó un individu que forma part d’una comunitat humana, i un individu a la recerca d’una identitat que busca traçar els seus propis itineraris.
Podem trobar en els seus versos una preocupació per la imatge, víctima com les darreres generacions ho han estat d’uns models de bellesa marcats per una societat obsessionada amb talles impossibles. Una defensa de la intel·ligència davant de la superficialitat. Una aposta per la vida i per l’honestedat amb un mateix.
Aquest poemari és un primer pas en un camí, el de l'Alba, que esperem siga llarg i fructifer.