divendres, 12 d’abril de 2013

CAMINS



Des de petit que he practicat l’excursionisme, l’excursionisme de motxilla, cantimplora al muscle i xiruques en els peus. M’agrada fer senders i camins per valls i muntanyes, provar les meues forces, assaborir amb intensitat l’aire i la llum de la serra.
Som en un temps en el qual ja no queden continents per descobrir ni paisatges verges, i on tots els camins ja han estat oberts i tots els passos salvats i convenientment senyalitzats per aquelles generacions que ens han precedit. El pioner és una raça que s’ha extingit, l’explorador hi és davant d’una pantalla.
Així i tot, continue, continuem fent, camí, continuem descobrint espais, però ho fem només ja d’una manera individual i sovint amb referents gràfics trobats en els llibres o en la xàrcia. Ens porta a fer camí el repte personal i una il·lusió íntima. Capturem en les nostres càmeres digitals els paisatges gaudits, que funcionen com un disc extern de la nostra memòria personal, i ens agrada compartir les imatges amb els amics.
Quan camine sol deixe el pensament en blanc. Si vull ordenar les meues idees, necessite mussitar-les. Quan camine amb algun amic m’agrada conversar, assenyalar els petits i bells detalls que com un trencaclosques conformen la bellesa que em trobe i em retrobe.
El camí és també una metàfora que mai no s’esgota o almenys de la qual els poetes, i una altra fauna de l’escriviure, mai no es cansa. El camí com a sinònim del viure. Només en els poemes i en les cançons els camins s’esvaïxen. En la realitat els senders es transformen en camins i aquests en carreteres, autovies o carrers, adreçant-los com si d’un fil d’aram torturat es tractara.
El caminant sempre fa el camí sol, encara que aparentment l’acompanye una multitud amb la qual puga compartir solidàriament l’aigua o la conversa. En la motxilla hi ha el seu bagatge vital, la seua herència genètica i el seu esguard és únic com ho és el ritme dels seus passos.
El viure ens obliga a prendre decisions, a agafar una nova direcció en el camí que anem fent. Hi ha ocasions en què ens cal tornar enrere, desfer una part o la totalitat del camí i començar de nou amb l’esperança de retrobar-se amb els amors i amb les amistats que deixàrem de costat anys enrere. Conec qui ha tingut la sort de retrobar-se un amor d’adolescència en plena maduresa i ha sabut reprendre’l i fer-lo créixer amb la intensitat que no va ser capaç de donar-li quan era jove i inexpert. Amb l’amor li ha retornat el desig de viure i el ritme en el seu caminar que fins aleshores s’havia tornat difús ara és carregat de l’alegria que havia anat perdent amb els anys.
Hi ha camins de tota mena, plans, sinuosos, enfangats, ombrius, assolellats, amargs, de dolor, de goig, de fantasia, d’amor i desamor, d’encant i desencant...
No els fem en caminar, ja hi són fets, els fem en triar-los i avançar, el que sí que construïm és el nostre propi itinerari en trencar-los en una cruïlla o una altra i prenent noves direccions. Com a caminant expert, sé que u no es pot deixar arrossegar quan camina, pot permetre un cert guiatge durant un temps, però l’itinerari se l’ha de fer u mateix. Bon camí!