dijous, 4 d’abril de 2013

LA VIDA ERA....



Despertar del bell somni de la infantesa, deixar enrere el pati de l’escola, els partits de futbol al caminàs, l’harca per l’horta i descobrir que la vida era un autobús que et porta cada matí a l’institut del Port, uns pantalons de pana ajustats sobre unes formes arredonides que t’hipnotitzen i et desconcerten, una classe inoblidable de literatura, el vent colpejant-te la cara alhora que t’enlaira uns cabells cada dia més llargs, la velocitat recentment descoberta.
La vida era un guateque en el vell molí, una conversa nocturna inacabable en les escales de l’estació sota una volta de cel estelada, un inoportú dolor de queixal just abans dels exàmens, una partida de futbolins amb els col·legues, una guitarra d’aire entre les cames mentre ballàvem i ens créiem estrelles del rock.
La vida eren unes botes camperes, una samarreta sense mànigues, un argot recentment estrenat, el sabor agre de la primera cigarreta i l’amarg de la primera cervesa, les partides de pilota al bar de l’Avinguda, un llop estepari escapat d’una novel·la, un home que es convertia en escarabat, un viatge mai no fet a La Alcarria, la recerca d’una identitat que t’ocultaven, un magnetòfon en marxa mentre estudiaves i una cançó que tornava una vegada i una altra als llavis, un poema que volia i encara no et sabia nàixer i créixer entre les mans, un amor que esperaves i que pareixia que mai no arribaria.
La vida era la necessitat intangible de la revolta, el crit provocador agosarat, la paraula llibertat pintada en roig sobre una paret, una bandera amb un estel, una paella sense carn, menjada a la platja mentre el vent s’emportava les tovalloles i la conversa, una rialla embogida, la por de no saber véncer mai les pors que t’acompanyaven.
La vida era un dissabte collint taronja amb les mans, amb els cabells plens de melassa, un estiu amb l’esquena colrada fent tomata o bajoca, un Nadal a vora llar, una son, una fam, una set, un desig que mai no s’acabava, un capvespre solitari a la muntanya o a vora mar.
La vida era un brau al mig del carrer que calia esquivar, un plat d’olla per sant Pere al Puig, unes sardines torrades a la costera, l’aigua fresca del clot de l’aiguader, un meló obert en el marge d’una séquia, una mirada que se m’escapava, el tast dolç d’una taronja, el més dolç encara del primer bes, les mans en les butxaques dels pantalons mentre somniava en viatjar als seus pits.

La vida és alçar-me cada dia i esperar trobar-me a l’altra banda de l’espill l’adolescent que vaig ser i que encara crec que sóc.

1 comentari:

Secretari ha dit...

Xe Manel, quin escrit més bonic i alhora més costumista i quina foto més esplèndida. Sens dubte, el que contes pareixen records molt tendres que paga la pena recordar de tant en tant.