El poeta pot
nàixer o morir pels ulls. La mirada és el seu sentit primer, aquell que després
de fer-lo testimoni, espectador o protagonista, el portarà a la reflexió, a
l’encantament, a l’evocació, a capbussar-se en la memòria o a entrar en el
complex bosc dels suggeriments. Això no vol dir que els altres sentits no
siguen importants o no complisquen una funció determinant. El poeta escriu,
però també llig. La lectura és la mirada que fa sobre la mirada dels altres.
Mirades que el poden colpir, que el poden irritar, que li creen una necessitat
de contestar-les, de contrarestar-les, mirades que el poden seduir, atrapar en
una xarxa on pot morir la seua veu poètica original.
El poeta no
administra més que el llenguatge i les emocions, i encara que la seua
disciplina és lluny de la d’un notari, li agrada inventariar tot allò físic i
eteri que es mou al seu voltant.
En la literatura hem
vist inventaris de sentiments, de personatges, de realitats socials i fins i
tot de bèsties amb els quals el poeta ociós recull i juga amb el llenguatge i
atorga personalitat humana o quasi humana a tot un vaixell d’animals.
Entre les diverses
espècies animals, hi ha en poetes de diferents tradicions literàries una certa
predilecció pels insectes. Apareixen en tota mena de gèneres, des dels més
populars fins els més cultes. En la nostra tradició poètica són nombrosos els
poetes que han escrit sobre insectes: Maragall, Carner, Salvat-Papasseit,
Brossa, Vall, Estellés, Llompart, als quals se’ls suma ara el poeta i narrador
de l’Olleria (la Vall d’Albaida) Francesc Mompó. Mompó ens oferix una
col·lecció d’insectes en Insectostomia
(El petit editor, Cullera, 2017), un grapat d’animalons que d’alguna manera
habitaren la seua infantesa, bestioles domèstiques que en la seua maduresa
encara sobrevolen el seu paradís perdut.
Insectostomia recull un total de noranta-nou poemes de dos versos
cadascun. Mompó, amb un artesanal exercici de contenció verbal, ens brinda un
univers reduït com un bonsai, però al cap i a la fi univers, amb tots els
elements necessaris per a mantindre la vida poètica, vull dir ritme, imatges,
capacitat per a l’evocació, per a la seducció i fins i tot per a sorprendre el
lector en un gir inesperat.
El llibre ha estat
editat en un format apaïsat, que a mi personalment no m’agrada, i molt ben acompanyat
per les il·lustracions de Manola Roig, les quals juguen a emmarcar alhora que
dotar d’una certa atmosfera plàstica cadascun dels poemes.
També vénen a
acompanyar el volum un pròleg i un epíleg. En el pròleg trobem la saviesa, la
veterania, el saber fer del poeta de la generació dels setanta Pere Bessó. En
l’epíleg, la frescor, la passió, la intensitat de la joveníssima Àngels Moreno.
Tots dos poetes han confeccionat uns textos que per ells mateixos ja
justifiquen la lectura de l’obra, i ho dic sense ànim de menysprear els poemes
de Mompó, tot el contrari.
Els noranta-nou
poemes d’aquest ciutadà de l’Olleria resident a Burjassot són realment
interessants, però des del meu punt de vista cal dosificar i ralentir la seua
lectura per tal que la brevetat no ens impedisca gaudir d’un treball escrit amb
ofici i amb una bagatge cultural de l’autor que ens farà descobrir, sota
aquestes bestioles sovint impertinents en el nostre àmbit domèstic, unes formes
i uns comportaments d’una bellesa corprenedora, fins i tot cruel com la mateixa
natura, així com una interrelació complexa amb l’humà que les contempla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada