Verdcel és un
projecte musical amb un so propi que ha anat construint durant quasi dues
dècades amb elements de la cançó d’autor, el rock, el pop i el folk, però també
és un projecte multidisciplinari que empra recursos de les arts plàstiques (la
pintura, el còmic, la il·lustració), del camp audiovisual, de la literatura i
del teatre. Hi ha qui els veu com una banda de rock una mica pretensiosa,
altres afirmen que es tracta d’un cantautor, però en realitat és una factoria
d’idees.
El segell de
Verdcel és, doncs, la seua voluntat de superar sempre les fronteres existents
entre les diverses disciplines artístiques.
El passat mes
d’abril Edicions 96 publicava un nou treball de Verdcel, De plantes, talaies i cims (i una aroma). Un llibre acompanyat d’un
cedé en el qual trobem un recull de proses poètiques (que de vegades xafen el
camp de la narrativa i de vegades el de l’assaig, com no podia ser d’una altra
manera) molt ben organitzat en diversos compartiments, i escrites per Alfons
Olmo. Els textos estan acompanyats per un seguit d’il·lustracions realitzades
per Daniel Olmo, que també s’han encarregat del disseny i la maquetació del
treball.
Un llibre extens,
dens, amb una gran càrrega lírica i on els autors reflexionen sobre diversos
aspectes de la vida agafant com a marc referencial la terra, intentant
traure-li el sentit a tot allò que ens emociona, que ens desperta sentiments i
ens mou. La seua és una reflexió valenta, l’autor en la primera línia del
llibre ens advertix que escriure no ha de ser només un simple divertiment, sinó
una aposta ètica i estètica en la qual l’escriptor se la juga.
El disc, el nové
des de la creació de Verdcel l’any 2000 a Alcoi, recull un total de catorze
cançons, la música i la lletra de les quals és d’Alfons Olmo. En la producció
musical han comptat amb la valuosa col·laboració de Valen Nieto (cantant del
grup de pop-rock Raydibaum) i Carles Dénia (provinent de la música tradicional
valenciana, el jazz i el flamenc), els quals també han format part de la banda
que ha enregistrat tots els temes junt amb Toni Medialdea, Raül Lorenzo i Ramon
Vagué.
A Alfons Olmo li
agrada afegir a les seues composicions la màgia de la paraula dita que no
cantada, i sovint col·labora en els diversos treballs de Verdcel l’actor Juli
Cantó. El timbre de la seua veu forma part del so Verdcel.
També en aquesta
ocasió han posat veus la cantant de Roses Rusó Sala i la cantautora de les
terres de l’Ebre Montse Castellà.
Verdcel no fa
música per a les llistes d’èxit, ni escriu les típiques cançons d’entre dos i
tres minuts amb tornades enganxoses, ritmes ballables i lletres insubstancials.
Les seues són cançons que superen els quatre, els cinc minuts, amb unes lletres
que inviten a la reflexió, a veure el món i la societat que ens envolta des
d’un angle diferent, traient-nos d’una manera cortesa de la nostra zona de
confort per a obligar-nos a prendre partit per la vida, però també per la
revolta. No, que ningú no s’equivoque, no són les seues cançons de combat, de
protesta, almenys d’aquell combat de proclames i consignes directes. Són
cançons elaborades amb passió, intel·ligència, talent i ofici. Cançons ben
construïdes on s’ha tingut cura artesanal de cada detall: el joc de veus, les
cordes, la percussió. Són com una petita deu d’on brolla un fil d’aigua que va
convertint-se en un riu cabalós carregat de lirisme i sonoritats.
En resum, un nou
treball de Verdcel, amb el seu segell únic i amb uns còmplices, uns companys de
viatge musicals, que són tot un luxe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada