dimecres, 13 de setembre de 2017

DE PLANTES, TALAIES I CIMS (I UN AROMA)


Verdcel és un projecte musical amb un so propi que ha anat construint durant quasi dues dècades amb elements de la cançó d’autor, el rock, el pop i el folk, però també és un projecte multidisciplinari que empra recursos de les arts plàstiques (la pintura, el còmic, la il·lustració), del camp audiovisual, de la literatura i del teatre. Hi ha qui els veu com una banda de rock una mica pretensiosa, altres afirmen que es tracta d’un cantautor, però en realitat és una factoria d’idees.
El segell de Verdcel és, doncs, la seua voluntat de superar sempre les fronteres existents entre les diverses disciplines artístiques.
El passat mes d’abril Edicions 96 publicava un nou treball de Verdcel, De plantes, talaies i cims (i una aroma). Un llibre acompanyat d’un cedé en el qual trobem un recull de proses poètiques (que de vegades xafen el camp de la narrativa i de vegades el de l’assaig, com no podia ser d’una altra manera) molt ben organitzat en diversos compartiments, i escrites per Alfons Olmo. Els textos estan acompanyats per un seguit d’il·lustracions realitzades per Daniel Olmo, que també s’han encarregat del disseny i la maquetació del treball.
Un llibre extens, dens, amb una gran càrrega lírica i on els autors reflexionen sobre diversos aspectes de la vida agafant com a marc referencial la terra, intentant traure-li el sentit a tot allò que ens emociona, que ens desperta sentiments i ens mou. La seua és una reflexió valenta, l’autor en la primera línia del llibre ens advertix que escriure no ha de ser només un simple divertiment, sinó una aposta ètica i estètica en la qual l’escriptor se la juga.
El disc, el nové des de la creació de Verdcel l’any 2000 a Alcoi, recull un total de catorze cançons, la música i la lletra de les quals és d’Alfons Olmo. En la producció musical han comptat amb la valuosa col·laboració de Valen Nieto (cantant del grup de pop-rock Raydibaum) i Carles Dénia (provinent de la música tradicional valenciana, el jazz i el flamenc), els quals també han format part de la banda que ha enregistrat tots els temes junt amb Toni Medialdea, Raül Lorenzo i Ramon Vagué.
A Alfons Olmo li agrada afegir a les seues composicions la màgia de la paraula dita que no cantada, i sovint col·labora en els diversos treballs de Verdcel l’actor Juli Cantó. El timbre de la seua veu forma part del so Verdcel.
També en aquesta ocasió han posat veus la cantant de Roses Rusó Sala i la cantautora de les terres de l’Ebre Montse Castellà.
Verdcel no fa música per a les llistes d’èxit, ni escriu les típiques cançons d’entre dos i tres minuts amb tornades enganxoses, ritmes ballables i lletres insubstancials. Les seues són cançons que superen els quatre, els cinc minuts, amb unes lletres que inviten a la reflexió, a veure el món i la societat que ens envolta des d’un angle diferent, traient-nos d’una manera cortesa de la nostra zona de confort per a obligar-nos a prendre partit per la vida, però també per la revolta. No, que ningú no s’equivoque, no són les seues cançons de combat, de protesta, almenys d’aquell combat de proclames i consignes directes. Són cançons elaborades amb passió, intel·ligència, talent i ofici. Cançons ben construïdes on s’ha tingut cura artesanal de cada detall: el joc de veus, les cordes, la percussió. Són com una petita deu d’on brolla un fil d’aigua que va convertint-se en un riu cabalós carregat de lirisme i sonoritats.
En resum, un nou treball de Verdcel, amb el seu segell únic i amb uns còmplices, uns companys de viatge musicals, que són tot un luxe.