dijous, 14 de maig de 2015

"LES FLORS QUE CREIXEN ALS MARGES"


En l’aparent opulència de la gran ciutat, entre l’asfalt desgastat d’alguns dels seus carrers, sota els monumentals ponts, entre els contenidors de residus sòlids, en els caixers automàtics, als polígons industrials de les rodalies, als pisets atrotinats de ciutat vella, a les aules prefabricades dels col·legis d’extraradi, a tot arreu també creixen flors, són flors menudes, silvestres, belles a la seua manera, de les quals no tenen cura els jardiners del sistema. Flors que ens oculten en les targetes postals, en els vídeos de promoció turística. Flors els colors de les quals ens parlen d’una tragèdia individual i compartida. Flors que no volem veure en les nostres corredisses diàries de casa al treball, o del treball a l’espai d’oci. Flors invisibles per a aquells que no tenen més pretensió que sobreviure dins d’un sistema injust, però no per a aquells altres que encara creuen en la justícia social.
El poeta Vicent Nàcher, un individu no sols ferit per les lletres, sinó amb un esguard hipersensible per a la realitat que l’envolta, ha sabut trobar i recollir per a fer un ram de poemes les flors que naixen als marges dels discursos dominants en la societat, allò políticament correcte o incorrecte, assenyalant-nos l’espai on arrelen, de quina llavor vénen, quin és el dolor que patixen.
Un ram de poemes que conforma el seu nou llibre, Les flors que creixen als marges. Cinquanta poemes de vers lliure, amb els quals d’una manera directa, sense excés de pirotècnia, ens assenyala els diversos drames individuals que succeeixen, sense que ens n’adonem, als carrers i places de la ciutat, vides que un dia es convertixen en un breu en la pàgina de successos dels diaris; vides de prostitutes, captaires, rodamons, emigrants, homosexuals...


Però el llibre té una evolució que sorprén, ja que arranca de la denúncia social, de fet la primera part del poemari és una col·lecció de poemes dins dels paràmetres del realisme social amb tocs d’ingenuïtat i bonisme. El poeta fill de la tradició cristiana es posa sempre al costat de la víctima del sistema, se sap també víctima i és a partir del moment en què ens confessa que és una víctima més que deixa de parlar-nos dels altres per a fer-ho d’ell mateix, despullant-se i mostrant-nos les cicatrius que la vida li ha deixat per tot el cos.
Vicent Nàcher, tanmateix, no és un pessimista, un home recaragolat, amargat i amargant, obscur, sinó un individu que té la pretensió de ser feliç, de buscar una felicitat que per a ell no és sinó és compartida, és un enamorat de la llum, un individu solidari, generós, amic dels seus amics. Un home arrelat a una ciutat, Algemesí, a un paisatge, la Ribera del Xúquer, a una llengua que estima i conrea amb passió, i que necessita transmetre mitjançant aquesta poesia seua que té tant de dietari, de confessionari, allò que li dóna color i sabor a la seua vida: la literatura, la relació amb els amics, amb el paisatge..., i en un sentit homenatge dóna les gràcies a tots aquells que d’una manera conscient o inconscient li han oferit el millor d’ells mateixos.
En Les flors que creixen als marges trobem de nou el poeta que narra amb honestedat, fluïdesa i grans dosis de sentiment i lirisme allò que passa al seu voltant, però també en el seu interior.