dissabte, 30 de maig de 2015

"Costumari de records" de Sergi Durbà


D’un temps ençà estem assistint a un fenomen interessant: textos literaris o no que han anat generant-se en l’immens oceà digital, ja siguen contes, articles, poemes o receptes culinàries, que fan, de colp i volta, el salt a l’espai físic, un altre oceà que també sembla inesgotable, vull dir el món del paper imprés. Qualifique el fenomen d’interessant perquè els proselitistes de tota mena d’aparells lectors que preconitzaven la desaparició del llibre en paper no havien vist vindre la jugada. Fa uns pocs mesos a València fins i tot hem pogut assistir perplexos i a un mateix temps esperançats, a l’aparició del primer número en paper d’una revista musical, el públic de la qual és majoritàriament jove, Sons de Xaloc, una revista que fins aleshores només podíem llegir en pantalla.
Entre els diversos artefactes literaris provinents de l’oceà digital que ens ha portat la primavera en format de paper està el llibre Costumari de records (Editorial 3i4, València 2015), de l’escriptor morvedrí Sergi Durbà. Es tracta d’un recull d’articles provinents del seu blog Costumari Durbà on l’autor, des d’una òptica valencianista, antiglobalitzadora i conservacionista, reflexiona sobre allò que els nous (que no bons) temps s’estan emportant. Sergi Durbà ha organitzat aquest segon llibre seu com si d’un diccionari es tractara. Els seus articles són deutors en part del Costumari valencià de Bernat Capó (Edicions Bullent), però també dels escrits de Joan Fuster i Josep Pla.
La mirada de Sergi Durbà està tocada per un cert romanticisme i per una voluntat expressa d’atrapar el passat que se’ns escapa. L’autor, sense tremolar-li ni la veu ni les cames, manté una posició ferma, combativa, davant la voracitat d’un present que ens porta cap a la pèrdua estúpida de tot allò que conforma la nostra idiosincràsia com a poble i que ens fa assumir, no sé si massa alegrement, modes i valors superficials, aliens i uniformitzadors.
Els articles naixen de la memòria individual i familiar, de l’observació de la realitat circumdant, de la reflexió sincera d’un home honest i preocupat davant la desaparició d’una manera de viure i d’entendre el món. La seua és una posició arriscada, independent, però necessària. Durbà és un individu que de vegades se sent incomprés, sol davant d’una societat feble, manipulable i enlluernada amb els nous productes que ens pretén vendre el capitalisme globalitzador. Una societat a la qual, malgrat tot, encara li resten algunes engrunes de dignitat i elements que la mantenen amb unes poques arrels enfonsades en la terra que habita.

Estem davant d’un autor enamorat i indignat al mateix temps, en la prosa del qual trobem tendresa i ironia, estima i enuig. La lectura del llibre és amena, àgil, fins i tot diria que didàctica. El seu llenguatge es veu apuntalat per girs i frases fetes, així com per un munt d’informació sobre nosaltres mateixos que com l’arena de la platja se’ns havia escapat d’entre les mans sense ni tan sols adonar-nos-en. Sort de llibres com aquest.