dimarts, 12 de maig de 2015

LIUARD, UN NOU CANTAUTOR QUE EMERGIX AMB FORÇA


Eduard Banyuls, un saforenc polifacètic, compositor i cantant del grup King Kong Boy, periodista musical, col·laborador habitual de la revista Sons de Xaloc, i moltes coses més en les quals posa cor i ànima, sota el nom de Liuard acaba de publicar el seu primer treball discogràfic en solitari, SIS. Es tracta d’un disc enregistrat, mesclat i masteritzat als estudis Disfressa i registrat per Andreu Todolí i Sergio Fuster, amb la col·laboració als teclats de Clara Calvo.
Cinc de les sis cançons que conformen el disc són del mateix Eduard Banyuls, el sisé, Jo vull, és una adaptació de Je veux, de Kerredine Soltai i Tryss que ha popularitzat la cantant francesa Zaz, un tema deliciós que Liuard ha sabut fer seu dotant-lo d’un so que sense trair la versió original em recorda el millor pop-rock hispà de finals dels seixanta i primers setanta.
Eduard Banyuls se’ns oferix com un cantautor clarament pop-rock, amb un gran coneixement de la rica tradició musical de la qual es nodrix. Trobem en els seus temes ecos de les dècades dels cinquanta, seixanta i huitanta, en un petit ventall de temes rítmics i balades realment saboroses, interpretats amb una veu càlida, dúctil i personal. Una veu recolzada per uns cors que aconseguixen realçar la cançó i projectar-la directament al cor de l’oient.


El títol del disc, encara que pot semblar massa explícit i relacionat amb el nombre de temes que hi apareixen, té una segona lectura, més personal, ja que estem davant del sisé projecte musical d’Eduard Banyuls.
En Sis trobem mitja dotzena de temes construïts amb una gran sensibilitat, cançons que ens parlen de les grans qüestions: les diverses vessants de l’amor, la recerca de la llibertat i de la felicitat que partix de la necessitat de voler sentir-se viu, el desig sexual, sensual o simplement una ànsia de tendresa, etc.
Em costa dir-ho, però en aquest treball cap cançó no està de sobra, són cançons que funcionen, vull dir que tenen una gran capacitat per arribar amb facilitat i atrapar l’atenció d’aquell que les escolta. No em malentenguen, no estem davant de temes excessivament comercials, superficials i buits amb tornades matxucadores, no. Són cançons deliberadament senzilles, sense excés de pirotècnia sonora i verbal. Una senzillesa premeditada que ací és sinònim de bellesa i de saber fer. Liuard s’ha sabut envoltar de grans professionals, ha tingut molt clar el projecte i l’ha dut a bon port amb la saviesa que li dóna un ofici que domina i l’apassiona.
Eixa senzillesa de què els parle apareix pertot arreu, és com el segell d’aquest treball, no sols és present en la música i en les lletres, sinó que es troba fins i tot en la imatge del mateix disc.
Estem davant de l’inici de la carrera en solitari d’un músic, d’un cantautor valencià, sensible i intel·ligent i amb moltes coses a dir, que sap dir-les d’una manera molt personal.